Síndrome d’hiperventilació (tetània per hiperpnea)

La síndrome d’hiperventilació pulmonar o tetània per hiperpnea és un trastorn caracteritzat per l’aparició de rampes i espasmes musculars que es manifesta quan una persona manté una respiració excessivament ràpida i profunda.

La hiperventilació pot ésser deguda a nombroses causes, però habitualment és desencadenada per un estat d’ansietat. Les temperatures extremes i l’exercici físic poden induir igualment a respirar de manera excessivament ràpida o profunda. També es poden presentar a conseqüència d’una malaltia respiratòria causant d’un descens del nivell d’oxigen en la sang, que estimula el centre respiratori del sistema nerviós central i fa que s’incrementi la ventilació pulmonar. El centre respiratori desencadena també estímuls quan és irritat per un excés d’algunes substàncies, com ara determinats medicaments o les que es produeixen en el coma hepàtic.

La síndrome es presenta perquè la hiperventilació produeix una eliminació massiva de diòxid de carboni, la qual cosa origina hipocàpnia, és a dir, un baix nivell de CO2 en la sang. La hipocàpnia altera l’equilibri normal entre substàncies àcides i alcalines en la sang i ocasiona un excés d’alcalinitat, o alcalosi; que pot alterar alguns processos metabòlics. Així, en situació d’alcalosi, el calci lliure dissolt en el plasma tendeix a unir-se a d’altres substàncies, de manera que es redueix la quantitat de calci que pot ésser utilitzada per les cèl·lules. A causa d’aquesta manca relativa de calci s’altera el funcionament de les cèl·lules musculars i les fibres nervioses, de manera que es produeixen les contraccions espasmòdiques i les alteracions sensitives característiques d’aquesta síndrome. D’altra banda, l’alcalosi provoca un reflex de constricció dels vasos sanguinis, la qual cosa origina una disminució del flux de sang al cervell, amb un defecte de l’aportació d’oxigen a les cèl·lules cerebrals. A conseqüència d’aquesta manca relativa d’oxigen es pot alterar el funcionament de les cèl·lules cerebrals, i també poden aparèixer trastorns nerviosos.

La síndrome es pot presentar de maneres molt diverses, i en molts casos la hiperventilació desencadenant passa desapercebuda. En general s’inicia amb una sensació de mareig o vertigen, acompanyada sovint de sensació d’ofec i dolor al pit. Posteriorment, se solen produir alteracions sensitives com ara sensació de formigueig o entumiment de les mans, els peus o al voltant de la boca. Si la hiperventilació es manté, es produeixen contraccions musculars espasmòdiques que afecten especialment els músculs de les mans i el canell, i es pot produir una contracció sostinguda característica, amb el canell flectit i els dits junts i estesos. Igualment, es poden presentar alteracions de l’orientació i de la consciència.

Aquest trastorn és diagnosticat fonamentalment pels símptomes i els signes que en són característics, i es pot confirmar practicant una gasometria arterial en què es comprova la hipocàpnia. La síndrome desencadenada per l’ansietat o per una hiperventilació voluntària es pot resoldre amb diverses mesures que incrementen el nivell de diòxid de carboni en la sang. La mesura més fàcil és que la persona que n’és afectada deixi de respirar alguns segons. També és eficaç l’aplicació d’una bossa de paper al voltant de la boca i el nas, de manera que el pacient inspiri l’aire expirat anteriorment, ric en diòxid de carboni. Aquestes mesures no són indicades quan la síndrome és deguda a una malaltia respiratòria. En aquest cas s’administra oxigen per a reduir la irritabilitat del centre respiratori, i es tracta la malaltia causal.