Són anomenades trastorns per inhalació de gasos irritants les alteracions respiratòries degudes a l’aspiració de vapors despresos per diverses substàncies químiques, manipulades en activitats domèstiques o industrials. La inhalació de gasos irritants pot originar diversos trastorns en l’aparell respiratori, segons les característiques dels gasos i llur concentració en l’aire respirat.
Hi ha gasos irritants que, per les seves propietats físico-químiques, es dissolen amb facilitat en les mucoses respiratòries, de manera que després d’ésser inhalats atenyen la mucosa ràpidament. La inhalació de gasos d’aquest tipus pot causar manifestacions immediates. Així solen actuar els vapors d’anhídrid sulfurós, que es produeixen per exemple en la indústria paperera; l’àcid clorhídric, contingut en el salfumant; l’hipoclorit sòdic, contingut en el lleixiu, i l’amoníac. Després d’aspirar aquests gasos, en una proporció més o menys important segons el cas, es produeix irritació i obstrucció nasal, tos i una certa dificultat respiratòria; a més, l’exposició als vapors provoca també coïssor ocular i llagrimeig. De fet, si s’inhalés una gran quantitat de gas, es podria presentar una inflamació de les vies respiratòries capaç de provocar una obstrucció important i donar lloc a una insuficiència respiratòria. Tanmateix, però, com que els símptomes es manifesten de manera immediata, la persona que n’és afectada sol allunyar-se del gas irritant abans d’inhalar-ne una gran quantitat.
D’altres gasos, per llurs propietats físico-químiques, es dissolen poc en les mucositats i no atenyen la mucosa, de manera que no causen símptomes irritants immediats que alertin la persona que n’és afectada. Aquests gasos, però, poden causar trastorns que es manifesten quan han entrat als pulmons. Actuen així, per exemple, el diòxid de nitrogen, que sovint es produeix a les sitges; el fosgen; o el carbonil. Aquests gasos causen una irritació de les parets alveolars que no es manifesta fins al cap de quatre o dotze hores després de la inhalació. En un primer moment la persona que n’és afectada sol presentar tos, expectoració, febre i dispnea important. Quan la quantitat de gas inspirat és important i no s’hi efectua un tractament adequat es pot desenvolupar un edema pulmonar que posi en perill la vida de l’afectat. Fins i tot, després de l’eventual recuperació podrien quedar lesions irreversibles a les vies aèries més petites.
Hom considera que quan es presenta un trastorn per inhalació de gasos irritants, cal efectuar sempre un control mèdic, fins i tot en els casos lleus, per valorar la magnitud de les lesions i prevenir l’aparició de complicacions tardanes. El tractament inclou una sèrie de mesures destinades a mantenir les vies aèries permeables i facilitar l’oxigenació, semblants a les indicades en la insuficiència respiratòria, que poden incloure l’administració d’oxigen. Igualment sol ésser útil l’admninistració de corticoides que redueixen la inflamació i dilaten les vies aèries.