Altres àlcids: somorgollaire, gavotí i fraret

Somorgollaire

(Uria aalge). Com el gavotí, el somorgollaire és un àlcid de costums pelàgics, molt rar o excepcional a la Mediterrània. Solament existeixen 3 citacions segures als Països Catalans, a Catalunya i València, respectivament: un exemplar amb el plomatge hivernal, una milla enfront del Masnou, el 02.02.85; un adult volant mar endins en direcció N a la mateixa zona, el 04.04.82; i alguns exemplars a la mar enfront del port de Gandia, l’hivern de l’any 1981. A més, existeix una altra citació probable de dos individus vistos algunes milles de la costa del Masnou el 18.03.83 i el 19.03.84, respectivament. Encara dos ocells més d’aquesta espècie van ser citats per diversos autors a Mallorca i Menorca d’una forma imprecisa, especialment el referit a Mallorca, sense que existeixin proves definitives de la seva presència a la mar balear, raó per la qual han de ser considerats com a dubtosos. No obstant això, i malgrat la seva excepcionalitat, pot presentar-se en altres punts de les nostres costes i passar molt desapercebut.

Gavotí

(Alle alle). És un ocell marí molt rar com a hivernant a la Mediterrània; fins ara solament ha estat citat 5 cops, sempre a les costes catalanes: un exemplar brut de petroli i trobat viu a la platja de Segur de Calafell (Baix Penedès) la primavera de l’any 1948 i algun altre exemplar, trobat més endavant a la mateixa localitat; un mascle adult moribund, trobat a la platja de la desembocadura del Llobregat el 16.03.59; un exemplar el 06.04.85 a 9 milles enfront de Premià (Maresme); una citació a l’Estartit (Baix Empordà) el 12.05.68 i, finalment, tres exemplars vistos a la badia de Roses, enfront de la llacuna de la Rogera, el 28.12.75.

El fet que es tracti d’una espècie molt rara o excepcional de costums pelàgics, i la baixa intensitat de les prospeccions mar endins, són probablement les causes de la manca de citacions en altres punts del litoral dels Països Catalans.

Fraret

(Fratercula arctica). El fraret és un ocell típic del N de l’Atlàntic. La seva població mundial es calcula en 15-20 milions d’individus. Durant l’hivern es desplaça més al S i colonitza el sector atlàntic fins a les illes Canàries i, penetrant per Gibraltar, la Mediterrània occidental, preferentment a la seva meitat sud.

Contràriament al que hom pensava, és regular a l’hivern als Països Catalans. Hom en coneix més de 30 citacions, que cobreixen 18 anys, des del 1914 fins al 1984, i en els darrers anys, en què la prospecció de les nostres costes és més intensa, apareix cada any. També dona suport al caràcter de regular la persistència, entre gent de mar i caçadors, de noms vius com el de "gavot de tomàquet", al Maresme, o el de "mac", al Garraf-Penedès. Els seus hàbitats totalment pelàgics i la mida minúscula dels grups (normalment són de 2 a 5 individus) fan que passi molt desapercebut, i que per això s’hagi considerat tradicionalment com una espècie accidental (una bona part de les citacions són d’individus trobats morts o bruts de petroli a les platges). La presentació al llarg dels anys no és uniforme i alguns hiverns (especialment els de 1974 i 1984) són molt més abundants que d’altres.

La distribució, però, és difícil d’explicar, per tal com tenim poca informació del País Valencià: Peníscola, els Columbrets, Gandia, Santa Pola i les costes del Baix Vinalopó. Sembla que des d’aproximadament l’inici de la Costa Brava fins a la frontera amb el Llenguadoc, rareja molt (Banyuls, 1933; Blanes i Lloret, 1974). A la resta del territori apareix si fa no fa regularment, amb una freqüència més alta, fruit potser també de la intensitat de prospecció, al Maresme, la Costa Daurada i les Balears.

El fraret entra per l’estret de Gibraltar des del començament d’octubre fins al desembre. Conseqüentment, les citacions als Països Catalans són més tardanes. Les primeres, isolades, són el 18.11.80 i el 23.11.62 al Masnou i a les costes de Garraf, respectivament. El desembre resta gairebé orfe de citacions i el fort de l’estada va des del gener fins a l’abril, amb 4 dades isolades el maig, el juny i el juliol, d’exemplars morts, bruts de petroli o malalts (la més extrema fou la del 23.07.66 a Peníscola).

Destaquem finalment que, en base als anellaments, tots els hivernants de la Mediterrània occidental provenen de les illes Britàniques i no són joves de l’any.