La gamba roja vulgar (Tringa totanus), d’uns 26-28 cm i de tons grisos dominants, té, per contra, unes vistents potes roges i un bec vermellós amb la punta negra, com s’aprecia en aquest exemplar del delta de l’Ebre; en vol, mostra una nítida banda blanca a la vora posterior de l’ala.
Xavier Ferrer.
Als Països Catalans, la gamba roja és present durant tot l’any, tant de pas com nidificant o hivernant. La població reproductora és molt reduïda i localitzada en uns pocs punts, tant de la zona continental com de les Illes. La gamba roja, que és un dels limícoles més freqüents i esteses al nostre territori, és fonamentalment un ocell de pas, i torna a ésser molt local, i en general més aviat escàs, a l’hivern.
La migració de primavera comença a mitjan febrer i es perllonga fins als primers dies de juny. És molt abundant des del març fins a la darreria d’abril, i més escassa el maig i el juny. La fenologia varia, però, segons les localitats i per exemple al Maresme la màxima intensitat del pas es dona des de mitjan abril fins al final de maig, mentre que al delta de l’Ebre s’inicia el febrer i la màxima es dona durant el març, quan la població és molt important i arriba a la seva màxima anual (màxima de 1929 exemplars el març de 1981, i de 1910 el març de 1982). El pas de tardor és nombrós, però no tant com el de primavera, i té lloc entre el juliol i el final de setembre rareja ja a l’octubre, fora de les àrees d’hivernada.
Àrea de nidificació de la gamba roja vulgar (Tringa totanus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Per niar, la gamba roja tria els salobrars densos, de maresmes salabroses o salines. Sovint cria solitària o en petits grups, associada a les colònies d’altres ocells aquàtics, en illetes o marges de canals, lluents o llacunes, i normalment en zones de vegetació densa. Durant les migracions és preferentment un ocell de les àrees humides de la costa, tot i que s’observa regularment, però en una petita quantitat, al rerepaís. Durant l’hivern es comporta al delta de l’Ebre com una espècie molt adaptable, i s’alimenta en tota mena d’ambients aquàtics, tot i que mostra una certa preferència pels d’influència marina, com les badies.
Com a nidificadora, la gamba roja es troba localitzada a l’estany de Canet al Rosselló, on el 1984 es van veure 4 parelles amb un comportament reproductor manifest, i al delta de l’Ebre a Catalunya, on és molt escassa i un cens gairebé total el 1979 va localitzar tan sols 12 parelles. Al País Valencià nia a l’albufera de València i, probablement, deu fer-ho a les zones humides del Baix Vinalopó, sobretot a les salines de Santa Pola. A les Balears nia també escassament a Mallorca, a s’albufera i al salobrar de Campos. Fora d’aquestes localitats no s’ha comprovat mai la seva nidificació, tot i que aquesta podria ésser possible a moltes de les zones humides de la costa dels Països Catalans.
A l’hivern es pot trobar d’una forma irregular i en poca quantitat a la major part dels marjals del litoral, des del Rosselló fins al País Valencià, i també a les Illes. Malgrat això, només és regular i relativament comuna al delta de l’Ebre (mitjana de 586 exemplars per als mesos de gener de 1977-85; màxima de 750 el 1977), les salines de Santa Pola (màxima de 52 exemplars el gener de 1978), el salobrar de Campos a Mallorca i les salines d’Eivissa (màxima de 84 exemplars el gener de 1984).