Els tètols i els pòlits són ocells d’aiguamoll més grossos que els becadells i les gambes, amb els quals comparteixen hàbitats i costums. Són gregaris fora de l’època de reproducció, i el plomatge dels mascles i les femelles és semblant, bé que és sotmès a variació estacional. Els tètols (a dalt) tenen el bec recte, i en plomatge hivernal, com en el dibuix, són clars del davant i brunencs, tacats o ratllats, del mantell, mentre que a l’estiu prenen tots ells tons vermellosos o castanys. El tètol cuanegre (Limosa limosa, a dalt, a la dreta) amida 41 cm i té una barra negra al final de la cua, molt visible en vol; el tètol cuabarrat (Limosa lapponica, a l’esquerra), més petit (ateny 38 cm), en canvi, n’hi té moltes de primes; parats, ambdós ocells es distingeixen per la franja alar. Dels pòlits, característics pel bec corbat, el becut (Numenius arquata, a baix) és el més gran (ateny 56 cm) i també el més comú del seu gènere a casa nostra; el pòlit cantaire (Numenius phaeopus, al mig) no sobrepassa 41 cm i es reconeix per les ratlles del cap.
Marisa Bendala.
El pòlit cantaire és regular, però poc comú durant la migració de primavera i la de tardor per tot el territori estudiat, llevat d’Andorra, on no és citat. A les Balears sembla encara més escàs que a la zona del continent i amb una major freqüència d’observacions a la tardor que a la primavera. Es considera hivernant accidental.
A la tardor, els primers ocells d’aquesta espècie arriben a la segona quinzena de juliol; el pas es fa més notori a l’agost i els pòlits escassegen ja el setembre. A la primavera, el pas comença a la segona meitat d’abril i acaba al començament de maig, i és més freqüent a la darreria d’abril, que és l’època en què aquest ocell és més comú a les nostres latituds (màxima de 71 exemplars el 24.04.73 al delta de l’Ebre). No hi ha dades d’ocells estiuejants.
Durant l’època de les migracions, el pòlit cantaire pot veure’s tant pel litoral com pel rerepaís, en qualsevol mena d’ambient aquàtic. Del novembre al març hi ha algunes dades molt irregulars en alguns punts dels Països Catalans. Ha estat citat al delta de l’Ebre els mesos de gener de 1973-79, sense haver estat retrobat després; hom sospita en aquest cas que les dades puguin ésser confusions amb els molt més nombrosos becuts. També ha estat citat l’hivern als aiguamolls de l’Alt Empordà (gener de 1979, 5 ocells; gener 1980, 3) i a les zones humides del migjorn valencià.