La valona (Tringa glareola) s’assembla força a la xivita, però és una mica més petita tota ella i té les potes groguenques i no verdes; té també un mantell fosc amb taques clares i un pit i un abdomen blanquinosos, com mostra aquest exemplar del delta del Llobregat.
Ramon Torres.
La valona és un ocell que hom pot observar sovint durant les èpoques de pas per tot el territori, mentre que a l’hivern és accidental.
Durant la migració primaveral, la valona no és un ocell gaire abundant i els grups són poc nombrosos (llevat d’alguna observació excepcional, com per exemple de 100 a 120 ocells del 14 al 17.05.64 al delta de l’Ebre) i no s’aturen gaire temps. A la primavera, els ocells d’aquesta espècie travessen el nostre territori des de la darrera desena de març fins al final de maig, sobretot durant l’abril i el maig. Hi ha, però, algunes dades molt primerenques del començament de març (límit el 01.03.75, un ocell al delta de l’Ebre), i d’altres de tardanes fins a la darreria de juny (límit el 28.06.82 a la desembocadura de la Tordera). Aquestes dades tardanes se superposen amb l’inici de la migració de tardor, i les observacions d’exemplars adults durant la segona quinzena de juny deuen referir-se més aviat a migradors postnupcials primerencs. El pas de tardor és molt més nombrós, car la Mediterrània occidental és sobrevolada per un flux molt important d’aquesta espècie. Durant aquest període és freqüent observar grups importants sedimentats, per poc que trobin zones amb condicions adients; així, no són rares les observacions de més d’un centenar d’ocells (màxima de 418 exemplars el 4 i el 05.08.79 al delta de l’Ebre). Les observacions de valones en migració postnupcial comencen a ésser nombroses a partir de la segona desena de juliol, tot i que, com ja hem indicat, rarament se’n poden veure el juny. Les dades continuen molt abundants durant l’agost i el setembre, i comencen a escassejar a l’octubre, amb algunes observacions tardanes a la darreria d’aquest mes i els primers dies de novembre (límit: una captura del 09.11.63 a Sant Pere Pescador, a l’Alt Empordà, d’un ocell anellat a Suïssa).
A diferència de moltes altres espècies de limícoles, la valona té més tirada per les zones humides d’aigua dolça. Durant les migracions és molt comuna a les maresmes, vores o desembocadures de rius, vores de llacunes litorals i també als arrossars o qualsevol mena de camp superficialment inundat i amb un substrat fangós.
De l’hivern, hi ha unes poques dades irregulars al delta de l’Ebre: l’hivern de 1966-67 (20 ocells); els mesos de gener de 1974 (7 ocells), 1976 (2 ocells), 1977 (1 ocell), 1979 (1 ocell) i 1980 (2 ocells); al delta del Llobregat, s’ha vist els mesos de gener de 1984 (3 ocells) i 1985 (1 ocell); i al salobrar de Campos a Mallorca es va veure un exemplar el gener de 1984.