La xivitona vulgar (Actitis hypoleucos), amb el seu mantell bru ben contrastat amb pit i abdomen d’un blanc convençut, és ben diferenclable de les altres Tringa (actualment, de fet, hom la col·loca en un gènere diferent); n’és, a més, la més menuda (menys de 20 cm), i es desplaça per terra amb uns batecs de cua molt característics. L’exemplar il·lustrat procedeix del delta del Llobregat.
Ramon Torres.
La xivitona vulgar nidifica de forma repartida, però en un nombre molt escàs, a la Catalunya Nord, la resta del Principat i el País Valencià. Probablement, també deu criar a Andorra, malgrat que encara no hi ha dades segures que ho confirmin. A les Illes només es presenta durant les migracions i a l’hivern, quan és també més estesa per tot el territori estudiat.
Les primeres xivitones vulgars en migració prenupcial arriben a mitjan abril, són abundants fins a la darreria de maig i ja escassegen durant juny. Durant els mesos estivals s’observen regularment ocells estiuejants i migradors tardans fins que les dades tornen a abundar del juliol al setembre; acaben al començament d’octubre i, de vegades, més tard, fins i tot al començament de novembre.
La xivitona vulgar és un ocell poc gregari, que usualment es veu solitari o en petits grups, sense formar mai agrupacions nombroses com altres espècies de limícoles. Fora del període de cria, visita tota mena d’ambients aquàtics, preferentment els d’aigua dolça, com vores de rius, rieres, embassaments, llacs i àdhuc petites basses de reg. També és, però, comuna als aiguamolls salabrosos del litoral, i fins i tot es pot veure a les salines. Per niar, tria rius o rierols relativament cabalosos, d’aigües netes i corrent ràpida, on abunden les illetes i els marges pedregosos o sorrencs; sembla preferir, així mateix, una vegetació abundant a les vores. A la zona d’estudi, aquest tipus d’ambient es dona preferentment en zones muntanyoses, entre els 500 i els 1700 m d’altitud, en indrets humits, amb més de 700 mm de pluja anual. Fora d’aquestes àrees típiques on es concentra la major part de la població, algunes parelles nien als trams finals d’alguns rius, en zones de corrent lent i aigües molt eutròfiques, i àdhuc se n’ha trobat nius en zones humides del litoral.
A la Catalunya Nord, la xivitona vulgar nia de forma més aviat escassa a l’Alta Cerdanya (massís del Carlit i estanys de Matamala i Puigbaladó) i a les altes conques del Tec i la Tet al Conflent, el Vallespir i el Rosselló. A la resta del Principat és també una espècie més abundant als Pirineus i als seus contraforts; nia a la Vall d’Aran, l’Alta i la Baixa Ribagorça, tots dos Pallars, la Noguera, l’Alt Urgell, la Baixa Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa i l’Alt Empordà. També cria al Solsonès, el Baix Empordà i el Vallès Oriental i podria fer-ho al Berguedà, el Bages, el Segrià i el Matarranya. Al País Valencià s’ha trobat niant al riu Bellcaire (Plana Baixa), la desembocadura del Millars (Plana Alta/Baixa), el prat de Cabanes de l’Arc (Plana Alta) i l’albufera de València. Se suposa la seva nidificació en altres punts dels rius i rierols de la zona muntanyosa de l’interior.
A l’hivern, es troba molt repartida, sobretot per tota la xarxa fluvial i els embassaments del rerepaís, normalment, però, en quantitats molt reduïdes. Destaquen les observacions de 80 exemplars el gener de 1980 al salobrar de Campos a Mallorca i de 16 el gener de 1976 a les salines d’Eivissa; també és freqüent a Menorca, on s’ha citat al port de Maó, son Saura, el port de Ciutadella, s’Albufera d’es Grau, Algaiarens, Fornells i Addaia. A la part continental dels Països Catalans també es veu regularment, però les observacions són de molt pocs ocells, màxim de 5 el gener de 1985 a l’embassament de Sant Antoni (Noguera).