El fumarell carablanc (Chidonias hybrida) és difícil de distingir a l’hivern dels altres fumarells, mentre que a l’estiu s’identifica per la taca blanca de les galtes, que contrasta amb el color negre del capell, com a l’exemplar de la fotografia, feta al Fondo. En vol es distingeix pel blanc de dessota les ales. Fa el niu surant en aigües somes i és colonial.
José Damián Navarro.
El fumarell carablanc és una espècie estival comuna, que a la major part del territori continental es presenta durant les migracions, especialment la primaveral; en algunes localitats marjalenques litorals nidifica i/o estiueja, i també hi ha un petit nucli d’hivernada al S de Catalunya i al País Valencià. A les Balears és poc comú a la migració primaveral, i molt rar a la tardorenca, amb citacions a Menorca i Mallorca, principalment a les albuferes.
La migració primaveral transcorre des de la segona desena de març fins a l’inici de juny, amb el gruix de la migració entre la tercera desena d’abril i la tercera de maig. Existeixen observacions del començament de març al Fondo, però podrien correspondre potser a individus hivernants. El pas tardorenc, poc conspicu, es detecta el setembre; existeixen observacions des de mitjan agost, i no és improbable que alguns exemplars ja es puguin veure el juliol. Les darreres citacions són de la primera desena d’octubre. La reproducció varia segons les localitats, i al Fondo pon des del començament de maig, mentre que al delta de l’Ebre ho fa entre mitjan juny i mitjan juliol.
Típic de marjals d’aigües somes, el fumarell carablanc ocupa especialment les aigües dolces o oligohalines: ullals, estanys, lluents de canyissars, arrossars (un dels seus hàbitats preferits), canals, embassaments de regatge, etc. Pesca també a d’altres masses d’aigua més salades, veïnes de les colònies de nidificació, i en migració pot ocupar qualsevol tipus d’aigües. Els nius són flotants, a zones de molt poca fondària, amb vegetació submergida esponerosa i abundància de restes flotants de canyes, canyissos, etc. Les variacions del nivell de l’aigua i el vent són dos factors fonamentals que regulen l’èxit reproductor.
A la major part de les colònies, el fumarell carablanc presenta, naturalment, grans oscil·lacions interanuals en el nombre de reproductors, i també hi ha colònies irregulars, com per exemple la de l’estany de Salses, on nidificà els anys setanta, la dels aiguamolls de Castelló d’Empúries, anterior al 1978, i la del marjal de Xeresa (Safor), on el 1980 criaren 76 parelles. Al delta de l’Ebre i a l’albufera de València, s’han afegit a les variacions naturals dos factors especialment nefastos: l’eutrofització de les llacunes i la desaparició d’una bona part dels prats submergits; i, el primer lustre dels anys setanta, certes fumigacions amb insecticides letals per als ocells. Al delta de l’Ebre, entre els anys setanta i vuitanta, el nombre de parelles reproductores ha variat anualment entre 100 i 700, o potser més, i el darrer cens (1984) ha estat de l’ordre de 400 parelles. A l’albufera de València, els anys seixanta i/o al començament dels setanta, algun any depassaren el miler de parelles, però el 1977 solament eren d’una vintena, i a la dècada actual ja no hi nidifiquen, encara que és possible que ho facin als veïns marjals de Sueca. Al Baix Vinalopó hi ha 2 nuclis reproductors: l’un als marjals d’aigua dolça de Santa Pola, actualment amb unes 30 parelles, i l’altre al Fondo, que els anys 70 tenia una població de 500-1200 parelles, però que va en regressió, i on actualment solament nidifiquen de l’ordre de 200-300 parelles.
Al delta de l’Ebre, el Grau de Castelló i l’albufera de València i les seves rodalies, existeix una zona regular d’hivernada amb grups petits (màxima de 100 exemplars l’11.01.73), els quals probablement són constituïts per joves de l’any indígenes de la zona. Sembla que aquesta hivernada regular és relativament recent, principalment des de la dècada dels 70. Al delta de l’Ebre té una especial tirada pel canal Vell i els arrossars de la badia del Fangar. Finalment, recordarem que la major part dels moviments migratoris es produeixen a comarques del litoral, però que també, i d’una forma irregular, apareixen al rerepaís (Bages, Vallès Oriental, etc.).