La gavina vulgar (Larus ridibundus), la gavina més comuna a les nostres costes i també, terra endins, on segueix el curs dels rius principals, té el plomatge molt variable segons l’època de l’any i l’edat de cada individu. A l’estiu és característic el color marró del cap que mostra la femella del niu de la fotografia de dalt, mentre que a l’hivern, el cap, blanc, porta només algunes taques fosques al costat de l’ull. A la primavera (fotografia de baix) poden coincidir exemplars amb plomatge en diferents estats, hivernals i estivals.
Oriol Alamany i Josep M. Barres.
De repartiment típicament eurasiàtic, la gavina vulgar hiverna al N de l’Atlàntic, a la Mediterrània, en una part de l’oceà Índic i a la porció asiàtica del Pacífic. A tot el litoral dels Països Catalans és present durant tot l’any, amb el fort de la població des del final de setembre fins al març i, més rarament, l’abril. La mínima es dona els mesos de reproducció (mitjan abril-inici de juliol) on, a més a més de la minsa població indígena, resten alguns immaturs i adults no nidificadors. Al rerepaís, disperses per embassaments, rius, etc., les gavines vulgars romanen a l’època no reproductora.
Existeixen dos nuclis reproductors regulars: l’albufera de València (3-4 parelles) i el delta de l’Ebre (420 parelles el 1984). També a les marjals de Santa Pola, sembla que des del 1982 s’han instal·lat 2 o 3 parelles, i en una gravera del riu Cinca es reproduí una parella el 1981, de la qual s’ignora l’evolució posterior. El 1960 es descobria el primer niu de gavina vulgar a la península Ibèrica, en concret al delta de l’Ebre, 8 anys després hom ho feu també a l’albufera de València. Al gràfic s’aprecien bé les dues fases de la colonització del delta. Una primera estabilitzada en 15-20 parelles, durant els anys 60, amb la seva posterior desaparició, i una segona, que d’ençà del 1975 es disparà ininterrompudament, i que va atènyer més de 400 parelles el 1984.
Evolució del nombre de parelles reproductores de gavina vulgar (Larus ridibundus) al delta de l’Ebre, des de la primera colonització censada, el 1960, fins al 1985.
S.F.F.B./Román Montull, original dels autors.
Nidifica sobre illes o illetes cobertes de vegetació situades a salines, llacunes litorals o rius. Al delta de l’Ebre, la reproducció comença al final d’abril, i la major part de les postes es donen durant la primera quinzena de maig, encara que algunes de tardanes arriben fins a mitjan juny. Durant la posta i la criança dels polls els adults es mostren especialment agressius envers qualsevol intrús, persona o animal, que penetri en el seu territori. S’ignora la dispersió dels individus indígenes i els únics indicis són dues recuperacions, a Gallocanta (Terol) i a Las Marismas del Guadalquivir, de 2 pollets anellats al delta de l’Ebre.
Els hàbitats que ocupa durant les èpoques de reproducció i d’hivernada són molts i variats, com correspon a una espècie oportunista. A la major part del territori és un ocell marí, amb una àrea d’influència que acaba a unes 3-4 milles mar endins, la qual cosa no vol dir que individus aïllats puguin arribar en certes ocasions fins al límit de la plataforma continental. Domina, doncs, la frontera entre la terra i la mar: platges, ports, badies marines, desguassos d’aigües residuals, goles de rius i rieres són zones volençoses. És també molt amatent (d’acord amb els seus orígens d’ocell palustre) de les àrees inundades naturals o artificials, com prats humits, arrossars, etc. Aquest últim cultiu té una importància cabdal, perquè als dos grans nuclis poblacionals (delta de l’Ebre i albufera de València), les gavines vulgars s’aprovisionen als arrossars. Abocadors d’escombraries, pastures, salines, rius d’un cert cabal, pantans i alguns llacs són també hàbitats ocupats per la gavina vulgar.
A l’època no reproductora aquesta gavina, en petit o gran nombre, és present a totes les localitats costaneres peninsulars o illenques (s’ignora la situació als Columbrets) i prové majoritàriament dels països bàltics, França, Alemanya i els Països Baixos. El total d’hivernants volta els 150 000 exemplars, dels quals les costes de Països Catalans acullen uns 90 000 i les del País Valencià uns 50 000. Els grans nuclis hivernals es troben a les planes litorals intensament conreades dels deltes de l’Ebre (ostenta la xifra màxima d’individus censats: 38 000 el gener de 1984) i del Llobregat, l’albufera de València i l’Alt Empordà. L’artificialització del medi juga un paper important en aquesta distribució, ja que la gavina riallera depèn de recursos proporcionats essencialment per l’home (despulles de pesca, arrossars, aigües residuals, etc.). Al rerepaís és més irregularment repartida, quasi sempre en nuclis de pocs individus o, com a màxim, d’alguns centenars; és més abundant a la Catalunya Nord i en alguns embassaments del Principat (especialment a les conques de les dues Nogueres i del Segre) i apareix esporàdicament als pantans del País Valencià. Les Balears, quantitativament poc importants per a la gavina vulgar, tenen als ports, salines i àrees marjalenques les zones de concentració. L’exemple hivernal més conegut és el de l’illa de Menorca, on rareja a la costa de migjorn i a l’interior i es concentra als nuclis de Maó, Ciutadella, s’albufera d’es Grau i les salines d’Addaia i Fornells.