El gavià fosc (Larus fuscus) es distingeix principalment pel color gris fosc del mantell que s’observa a l’exemplar de la fotografia, feta al delta del Llobregat; de mida grossa (ateny 53 cm), és d’hàbits més litorals i marins que el gavià argentat. Els joves són difícils de reconèixer pel fet de tenir el plomatge tacat de bru, com els joves d’altres espècies.
Ramon Torres.
Aquesta és una espècie que no es distribueix d’una manera uniforme per tot el litoral dels Països Catalans. Al Rosselló, el Vallespir i la costa nord de Catalunya és un hivernant i migrador regular força escàs, però segurament com a conseqüència de la forta densitat de gavians argentats procedents de les grans colònies situades a l’Empordà. A partir del port de Blanes i de les costes del Maresme, hom comença a observar-los en més gran nombre i esdevé força abundosa des del port de Barcelona cap al S. La seva densitat s’incrementa marcadament al litoral tarragoní, si bé les màximes concentracions s’assoleixen, però, als ports pesquers septentrionals del País Valencià (Vinarós, Peníscola i el Grau de Castelló), que exerceixen una forta atracció sobre aquesta espècie; al voltant es concentra el 50% dels ocells censats a l’hivern. Més al S, fins al cap de la Nau, el nombre d’hivernants disminueix considerablement; els censos són de 50, 150 i 800 exemplars els mesos de gener dels anys 1980, 1981 i 1984, respectivament. Al S del cap de la Nau són pocs els censos d’hivernants duts a terme, si bé el nombre d’ocells deu ser reduït (114 exemplars a les costes meridionals el gener de 1984), independentment del caràcter d’ocell comú i regular en migració i a l’hivern del gavià fosc. La xifra obtinguda en el decurs dels censos hivernals oscil·la entre els 3000 i els 6000 exemplars, encara que el nombre real deu ser més gran, atesa la dificultat de diferenciar els ocells immaturs d’aquesta espècie dels de gavià argentat, per la qual cosa la seva producció d’immaturs de segur que constitueix un bloc important a la Mediterrània. A les Balears és també un hivernant i migrador regular, encara que molt escàs, i és més fàcil de veure’l a Mallorca i a les Pitiüses. A tot el nostre litoral, àdhuc les illes, hom pot veure a qualsevol època de l’any, inclusivament l’estiu, ocells joves de l’any o immaturs no reproductors; el delta de l’Ebre constitueix el lloc de muda dels ocells estivals i reproductors. Des del 1981, un mínim de 3 parelles crien a la costa catalana, fet que assenyala el primer cas conegut de reproducció a la Mediterrània.
El gavià fosc és molt litoral i mostra atracció pels grans ports pesquers i per les costes de fons fangós o sorrenc riques en pesca, on aprofita les deixalles que els bous llencen a la mar.
El pas de tardor s’inicia cap al final de setembre o al començament d’octubre, amb un flux màxim cap a mitjan novembre. Hi romanen tot l’hivern, fins que comença el retorn cap a les àrees de cria del N de l’Atlàntic al començament de març, encara que una bona part dels ocells en pas primaveral s’observen l’abril, i alguns el maig. Els individus que poden ser observats després són estivals no reproductors. L’època de la cria de la incipient colònia catalana comença entre l’abril i el maig amb la posta de 3 ous, en una zona sorrenca amb poca vegetació i prop d’una colònia de gavià argentat.