De l’antigament anomenat gavià argentat, hom, actualment, diferencia el gavià argentat, pròpiament dit (Larus cachinnans, a dalt, a l’esquerra), amb el bec groc i les potes grogues i molt comú tant a les costes com a l’interior, i el gavià argentat de potes roses (Larus argentatus, a baix), espècie molt més rara al nostre país. L’expansió del gavià argentat al nostre país ha arribat a l’extrem de colonitzar el medi urbà, com demostra aquest niu (a dalt a la dreta), construït al cor de Barcelona.
Jordi Garcia Petit, Xavier Ferrer i Oriol Alamany.
El gavià argentat pròpiament dit és un ocell força comú que podem trobar durant tot l’any arreu del litoral dels Països Catalans i en alguns rius i embassaments de la meitat N de Catalunya i el S del País Valencià; tanmateix, vegeu els comentaris fets sobre el gavià argentat de potes roses. És absent a Andorra, on no hi ha cap observació.
Malgrat que es tracta d’una espècie fonamentalment sedentària, l’anellament ha demostrat que una bona part dels adults i els joves, realitza desplaçaments considerables dins i fora dels Països Catalans. Tot just acabada la cria, un gran nombre d’adults de les poblacions gironines, i probablement també de les Balears, es concentra al delta de l’Ebre, on realitzen la muda postnupcial. Un cop acabada aquesta, al final d’octubre o al començament de novembre, es produeix un retorn progressiu cap a les immediacions de les colònies de cria. Pel que fa als joves, hom pot afirmar que vora del 50% dels polls que arriben a volar cada any a Catalunya, es desplacen entre el juliol i el novembre a la costa atlàntica francesa compresa entre el País Basc i la desembocadura del Loire. Les recuperacions d’ocells anellats indiquen que també els gavians de les Balears i de la Catalunya Nord realitzen moviments en aquest mateix sentit. Hom desconeix, fins ara, si aquests desplaçaments tenen retorn.
L’expansió dels gavians i gavines com a ocells lligats a l’activitat humana ha estat molt espectacular en els darrers anys, fins a fer-ne un hoste habitual en tota mena d’ambients rics en residus. És així com a la tradicional i ja antiga presència de gavines en els conreus litorals, com les que sempre han acompanyat la llaurada al delta de l’Ebre, en cerca l’aliment descolgat per la rella (a dalt), s’han sumat modernament les colònies abundoses de gavians als abocadors d’escombraries de tot el país, fins a molts quilòmetres terra endins (a baix). Així, aquests ocells, objecte habitual de delicades evocacions literàries, es comporten sovint, de fet, com a poc escrupolosos consumidors de deixalles.
Marcel·la Chinchilla i Josep M. Barres.
Les primeres postes es poden trobar entre la segona i la tercera setmana de març i la majoria de polls volen a mitjan o al final de juny. Les colònies de cria es troben distribuïdes de forma quasi contínua per tot el litoral, excepte al País Valencià, on solament cria als Columbrets i a alguns punts del litoral meridional. La majoria de les colònies es troben en illes i illots costaners, així com en penya-segats marins; solament al delta de l’Ebre i a la Catalunya Nord, ho fan en platges sorrenques, en indrets de vegetació halòfila dispersa. En els darrers anys, i com a conseqüència del procés expansiu experimentat, el gavià argentat ha començat a colonitzar cursos fluvials de Catalunya, així com el medi urbà.
El nombre de parelles nidificadores se situa a la vora de les 20 000, de les quals el 50% es troben a Catalunya, el 43% a les Balears i el 7% al País Valencià. La colònia més important és a les illes Medes (Baix Empordà), amb un mínim de 8000 parelles.
En els darrers decennis, aquesta espècie ha sofert una forta expansió, com a conseqüència, per una banda, de la manca de pressió humana (els pescadors ja no els prenen el ous), i per l’altra, del gran increment dels abocadors a l’aire lliure, on el gavià argentat ha trobat la principal font d’aliment. En els darrers 5 anys ha colonitzat almenys cinc localitats de l’interior de Catalunya, i hi ha indicis seriosos de cria en nou més. Fruit d’aquesta expansió, és la colonització de Barcelona ciutat, on el 1980 va criar per primer cop una parella al terrat d’un edifici, i en l’actualitat (1985) ja ho fan almenys 22 parelles.
La població hivernal és formada per uns 45 000 exemplars, principalment adults, que es distribueixen fonamentalment per les immediacions de les colònies de cria.