El corriol gros (Charadrius hiaticula) és molt semblant al corriol petit, però és tot ell més gran (ateny fins a 19 cm) i amb una franja alar blanquinosa que només s’aprecia quan té les ales desplegades. L’exemplar il·lustrat procedeix del Fondo (Baix Vinalopó).
José Damián Navarro.
Als Països Catalans és un migrador regular, tant a la primavera com a la tardor; així mateix és un hivernant escàs en alguns punts del litoral. Existeix també una cita dubtosa de nidificació a l’aiguabarreig del Ter el maig de 1962.
El corriol gros és freqüent durant les migracions pel litoral; el pas de la primavera comença al final de febrer, però aquest corriol no és comú fins a l’abril i el maig, escasseja a partir del final de maig i es veuen els darrers exemplars a mitjan juny. El pas de tardor és molt més llarg: s’inicia el juliol i és intens de l’agost a l’octubre, tot i que no arriba a atènyer la intensitat del pas de primavera.
Aquest ocell és bàsicament litoral. Se’l pot trobar en tota mena de platges, aiguamolls, maresmes salabroses, badies marines, albuferes, llacunes litorals, arrossars i d’altres. Molt més rarament s’observa al rerepaís seguint els cursos fluvials, i aleshores es pot trobar als marges sorrencs o codolosos i a les zones humides o prats de les vores dels rius. Durant l’hivern, al delta de l’Ebre gairebé totes les observacions es produeixen als arrossars quasi secs i, amb molta menor freqüència, a les badies marines, marges de llacunes litorals i salines. El corriol gros és un ocell característic de zones amb el sòl humit no inundat o amb molt poca aigua. Així per exemple, al delta de l’Ebre, s’alimenten preferentment en indrets no inundats.
A l’hivern és escàs; fins ara s’han enregistrat irregularment ocells solitaris o en petits grups a Mallorca, Menorca i Eivissa (mesos de gener de 1971, 1976-79, 1984 i 1985). A més, s’ha observat esporàdicament a l’aiguabarreig del Ter el 1984, al delta del Llobregat el 1985, als salobrars de Creixell i Torredembarra el 1985, i a l’albufera de València el 1974. Les úniques zones on hiverna regularment són el delta de l’Ebre i les salines de Santa Pola. La primera localitat recull hivernants quasi cada any, però en una petita quantitat (mitjana per als mesos de gener de 1977-85, 82 exemplars; màxima de 147 el 1982). A les salines de Santa Pola, malgrat les poques dades, sembla també regular, amb una màxima de 19 exemplars el 1978.