La gavina capblanca (Larus genei), lleugerament més grossa que la gavina vulgar, es diferencia, a més, pel fet de tenir el cap blanc i el bec llarg. En plomatge nupcial adopta un lleuger to rosat a les parts inferiors del pit, poc apreciable en l’exemplar d’aquesta fotografia, presa al delta de l’Ebre, que es troba en plena època de cria, covant els ous al niu.
Xavier Ferrer.
La gavina capblanca es troba regularment durant tot l’any al delta de l’Ebre, sobretot la primavera i l’estiu. Rarament s’ha citat també a d’altres localitats catalanes, l’albufera de València i les Illes. La major part d’aquestes citacions són de la dispersió postnupcial, és a dir entre el juliol i el novembre: l’Escala (05.10.64), Blanes (30.09.79), Barcelona (29.09.82), Cubelles (24.08.75), l’albufera de València (agost), Menorca (22, 25 i 28.07.74 i 15.08.75), Mallorca (09.11.69) i Eivissa (28.09.62). Hi ha unes poques observacions hivernals i també de la primavera-estiu: Cubelles (16.03.72), el delta del Llobregat (06.06.84) i Mallorca (14.04.25, de l’l al 05.05.68 i 21.05.21).
Li agrada molt de viure als indrets salats, especialment les salines, on nedant amb el coll inclinat i molt aixecat, característic de l’espècie, pesca peixets i d’altres bestioles aquàtiques amb les quals s’alimenta. També ocupa ports i badies marines, platges i aiguamolls d’influència marina. Darrerament, que la població indígena és molt voluminosa, es veu secundàriament a les llacunes litorals i fins i tot, rarament, als arrossars. Cria en colònies mixtes plegades amb xatracs i limícoles sobre illetes amb vegetació halòfila que presentin algunes zones sorrenques descobertes en la proximitat dels nius.
Arriba a les colònies de cria del delta de l’Ebre des de mitjan març. Pon els ous entre mitjan maig i el començament de juny, amb algunes postes endarrerides fins a mitjan juliol, i marxa majoritàriament durant els mesos de juliol-agost. La població indígena ha tingut un fort increment des que començà la nidificació als Països Catalans l’any 1975, amb 12 parelles al delta de l’Ebre. Fins al 1979 (10 parelles) hi ha una certa estabilització, però a partir d’aquest any s’ha incrementat progressivament fins a arribar l’any 1984, en què la població reproductora fou de 280 parelles (a la Mediterrània occidental, cap al 1981, es comptaven 800 parelles). La possible causa de l’augment és la pujada corresponent de dos nuclis colonials importants: Sardenya i el banc d’Arguin (Mauritània).
Les àrees d’hivernada de la població indígena de la Mediterrània occidental són desconegudes, però des de 1982-83, un grupet —presumiblement pertanyent a la pròpia població reproductora— resta durant l’hivern al delta de l’Ebre. Aquest nucli, compost d’adults i joves, en progressiu increment, tenia ja 180 exemplars el novembre de 1984. S’han descobert recentment hivernades irregulars de pocs individus a l’albufera de València i a la badia de Roses (1984), així com a la dècada dels seixanta a Mallorca (1965 i 1966) i Berà (Tarragonès, en 1960-61).