Els tètols i els pòlits són ocells d’aiguamoll més grossos que els becadells i les gambes, amb els quals comparteixen hàbitats i costums. Són gregaris fora de l’època de reproducció, i el plomatge dels mascles i les femelles és semblant, bé que és sotmès a variació estacional. Els tètols (a dalt) tenen el bec recte, i en plomatge hivernal, com en el dibuix, són clars del davant i brunencs, tacats o ratllats, del mantell, mentre que a l’estiu prenen tots ells tons vermellosos o castanys. El tètol cuanegre (Limosa limosa, a dalt, a la dreta) amida 41 cm i té una barra negra al final de la cua, molt visible en vol; el tètol cuabarrat (Limosa lapponica, a l’esquerra), més petit (ateny 38 cm), en canvi, n’hi té moltes de primes; parats, ambdós ocells es distingeixen per la franja alar. Dels pòlits, característics pel bec corbat, el becut (Numenius arquata, a baix) és el més gran (ateny 56 cm) i també el més comú del seu gènere a casa nostra; el pòlit cantaire (Numenius phaeopus, al mig) no sobrepassa 41 cm i es reconeix per les ratlles del cap.
Marisa Bendala.
Als Països Catalans és un migrador regular, però escàs, tant a la primavera com a la tardor, i durant l’hivern és molt local i encara més escàs.
Els tètols cuabarrats arriben a les nostres latituds al final d’agost, però sobretot al final de setembre i la primera meitat d’octubre. La migració de primavera s’inicia al final de març, continua l’abril i acaba la primera quinzena de maig, amb una màxima molt marcada des del final d’abril fins al principi de maig. La presència d’exemplars estiuejants no reproductors, normalment ocells immaturs, no és rara des del maig fins a l’agost en alguns indrets adients, com per exemple el delta de l’Ebre.
L’hàbitat característic del tètol cuabarrat, fora de l’època de reproducció, és molt litoral, i ocupa preferentment estuaris i badies, on s’alimenta a les platges descobertes per la baixada de nivell de la mar. A la zona d’estudi, les marees són molt poc importants, per la qual cosa aquest ocell gairebé no disposa d’àrees adients, cosa que explica la seva poca abundància. En migració es pot trobar a tota mena d’ambients del litoral, i a l’hivern, al delta de l’Ebre viu preferentment a les platges de les badies i, molt més rarament, a les salines.
Des del novembre fins al març uns pocs ocells d’aquesta espècie passen l’hivern al delta de l’Ebre (mitjana de 27 exemplars per als mesos de gener de 1977-85; màxima de 73 el 1981) i també a les salines de Santa Pola (màxima de 23 exemplars el 1980).