Daurada grossa (Pluvialis apricaria) als sorrals del delta del Llobregat (Prat de Llobregat, Baix Llobregat). A la fotografia es recull el seu aspecte tardoral, amb el plomatge fosc constel·lat de taques daurades; a l’hivern té el pit i l’abdomen d’un color blanc que esdevé negre en temps nupcial. Ateny 27-28 cm.
Ramon Torres.
Al territori estudiat és principalment un ocell hivernant, més aviat escàs i local i d’una abundància molt variable segons els anys.
A la tardor, els primers ocells d’aquesta espècie es comencen a veure a la darreria d’agost; la migració es perllonga regularment fins al novembre, quan ja han arribat la major part dels hivernants. En aquesta espècie, però, sempre hi pot haver arribades d’ocells durant l’hivern, quan es produeixen ones de fred al centre i S d’Europa. Els ocells se’n tornen cap a les seves àrees de nidificació, de forma variable segons els anys, des del final de gener fins al març, i es barregen aleshores amb les daurades que travessen la zona d’estudi durant la migració primaveral, del març i l’abril.
La daurada grossa es troba en zones obertes lleugerament ondulades o planes, amb una vegetació molt baixa o absent. És típica de les extenses planes conreades de cereals, dels arrossars i també dels prats. Als Països Catalans és més comuna al litoral, encara que també se la troba al rerepaís i, generalment, viu associada amb les fredelugues.
Aquesta espècie hiverna localment al litoral de la Catalunya Nord i el País Valencià, i escasseja molt al rerepaís. A Catalunya és, en general, escassa, però arriba a ésser comuna en unes poques localitats. Les zones principals se situen a les extenses planes de l’Alt Empordà (mitjana per als mesos de gener de 1977-86, 660 exemplars; màxima de 1700 el 1980), el delta del Llobregat (mitjana per als mesos de gener de 1977-85, 580 exemplars; màxima de 1500 el 1977) i el delta de l’Ebre (mitjana per als mesos de gener de 1977-85, 260 exemplars; màxima de 1250 el 1980). A les Illes és molt irregular, i sobretot abunda a Menorca, on tanmateix és molt variable: alguns anys quasi no hi arriba a hivernar i d’altres hi és abundant, com per exemple el 1980, quan es van veure un mínim de 600 exemplars.
Val la pena comentar que la població hivernal d’aquesta espècie encara no es coneix prou bé, a causa de la dificultat de la comptabilització de totes les àrees adients del rerepaís, per la qual cosa probablement deu ésser més nombrosa del que les dades exposades indiquen. No obstant això, és certament una espècie molt local que no ocupa tota la seva àrea potencial i que és realment rara en zones que semblen adients, com per exemple les planes del Bages, el Vallès, el Penedès o el Camp de Tarragona. També és interessant destacar la coincidència en les màximes hivernals de gairebé totes les localitats importants el gener de 1980, cosa que va produir una abundància inusual de daurades grosses a les nostres terres.