El xatrac bec-llarg (Sterna sandvicensis) és semblant al curroc (Sterna nilotica), però és lleugerament més gros (fins a 41 cm), amb la cua més forcada i les ales més estilitzades. A l’estiu també té el capell negre, però es distingeix pel color groc de la punta del bec, que s’observa en aquests exemplars del delta de l’Ebre. Quan s’esvera, aixeca les plomes del capell de manera que pren aspecte d’un plomall. Noteu la llargada del bec, que li ha valgut el nom vulgar de becllarg.
Xavier Ferrer.
El xatrac bec-llarg és essencialment un migrador i hivernant comú present a tot el litoral, amb una freqüència més baixa a les Illes (principalment s’ha vist a Mallorca i, molt rarament, a Menorca). Hi ha també un nucli nidificador al delta de l’Ebre (350 parelles) i un altre de 10 parelles a l’albufera de València.
En una bona part del territori peninsular, el xatrac bec-llarg és present durant tot l’any. El període de migració es detecta principalment durant els mesos de març-abril, i a la tardor, des del final de juliol fins a l’octubre. La migració transcorre essencialment durant el matí i el capvespre, a distàncies curtes de la costa (no ultrapassen la plataforma continental) i agrupats en estols petits.
Els xatracs bec-llargs arriben als terrenys de reproducció del delta de l’Ebre entre els darrers dies de març i la primera desena d’abril; ocupen primerament les llacunes litorals, on manifesten ben aviat les primeres activitats del zel. Ponen entre mitjan maig i mitjan juliol, i la major part dels polls es troben entre mitjan juny i el final de juliol. Nien en colònies molt denses, conjuntament amb d’altres xatracs, gavines i limícoles, sobre illetes amb vegetació, de llacunes litorals, albuferes i salines. La colònia de l’albufera de València, molt recent, és la més meridional d’Europa i, juntament amb la del delta de l’Ebre (en augment progressiu des del 1971), són les úniques de la península Ibèrica.
Evolució del nombre de parelles reproductores de xatrac bec-llarg (Sterna sandvicensis) al delta de l’Ebre durant el període comprès entre el 1971 i el 1984. La primera nidificació, del 1961, probablement fou un fet esporàdic, ja que fins deu anys més tard no es tornà a trobar com a reproductor, i en una colònia diferent. És possible que el marcat increment dels nidificants tingui origen en el trasllat d’individus des d’altres colònies europees, que es troben en clar decrement, més que no pas en un increment global de l’espècie.
S. F. F. B. / Román Montull, original dels autors.
Espècie essencialment marina, pesca cabussant-se en picats espectaculars, bonics de veure des de la costa estant. Colonitza badies marines, graus de rius, aiguamolls d’influència marina, salines, llacunes litorals i, rarament, també els arrossars.
Els hivernants de la Mediterrània són majoritàriament originaris de les colònies de la mar Negra i, en una menor proporció, de les de la Mediterrània occidental (principalment de la Camarga), encara que aquests últims hivernen essencialment al golf de la Guinea. A les costes dels Països Catalans, la hivernada s’escola entre el novembre i el final de febrer, i és molt repartida al llarg de la costa en forma d’individus aïllats o de grups molt petits. Encara que considerant les localitats separadament, hi ha fluctuacions fortes d’un any a l’altre, es calcula que aquests darrers hiverns, al llarg de les nostres costes hivernen de l’ordre de 600 xatracs bec-llargs. Les concentracions es donen al delta de l’Ebre, amb una població d’uns 300 individus (màxima de més de 400 exemplars el 18.11.84), les rodalies de l’albufera de València (50-100 exemplars), Vinaròs-Peníscola (sobre els 30) i algun any s’han concentrat també a les rodalies de Tarragona i a la badia de Roses. A les Illes, la màxima ha estat d’11 exemplars a Formentera el gener de 1983. Els sectors de concentració palesen globalment una preferència de l’espècie pels litorals sorrencs emplaçats a la proximitat de zones marjalenques, distribució similar a la que presenta a l’hivern a Algèria.