El gavot (Alca torda) és un parent pròxim dels pingüins genuïns, és a dir, dels pingüins àrtics, actualment ja extingits, dels quals recorda el posat quan és fora de l’aigua (pertany, de fet, a la mateixa família que el pingüí típic). És un ocell marí estricte, de potes palmades, d’uns 40 cm, negre, amb el pit i l’abdomen blancs, bé que a l’hivern, que és quan el podem trobar a les nostres costes, ofereix també una ampla màscara blanca (cas de la fotografia, presa en aigües mallorquines). S’alimenta de peix, que caça amb el seu bec característic, alt i comprimit.
Jesús R. Jurado.
El gavot, amb una població mundial d’unes 208 000 parelles reproductores, el 70% de les quals és a les illes Britàniques, és un ocell marí exclusiu del N de l’Atlàntic. De les seves subespècies, la que ens visita (Alca torda islandica) hiverna a les costes atlàntiques fins al Marroc i la Mediterrània, principalment a la cubeta occidental.
Entra a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar els mesos d’octubre-novembre i el pas persisteix alguns anys fins als de desembre-gener. Als Països Catalans els gavots arriben habitualment a mitjan novembre, encara que alguns anys ja venen a l’octubre, i es deixen de veure a mitjan abril, tot i que el fort de la població és entre el final de novembre i el febrer. Existeixen citacions isolades el maig i el juny, i fins a mitjan juliol, d’individus presumiblement malaltissos o bruts de petroli.
Es distribueixen al llarg de totes les nostres costes, amb una preferència pels sectors més soms i arenosos, com per exemple el golf de Roses, el litoral del Baix Llobregat, el golf de Sant Jordi o, a les Illes, la badia de Palma. A les Balears és escàs: rar a Menorca, en poc nombre a Mallorca i més abundant a les Pitiüses.
El gavot és un ocell típic de la plataforma continental, la qual rarament ultrapassa. Malgrat això, és freqüent observar-lo prop del litoral, en grans ports naturals o artificials o en badies arrecerades (sorprèn en aquest sentit que no ocupi, o que ho faci molt rarament, els ports del Fangar i dels Alfacs, al delta de l’Ebre). Dorm, en general, entre les 3 i les 6 milles nàutiques de la costa (més a prop els dies de calma i molt endins els de temporal). Pel litoral del continent el gavot es distribueix uniformement en estols petits de 4 a 6 individus. Durant la migració augmenten a 8-12 individus, i fins a més de 40. No obstant això, no és rar que fins i tot en plena hivernada, una bona part de la població d’un sector es concentri en grups molt nombrosos, de diversos centenars: per exemple, al delta de l’Ebre, més de 500 gavots del 28 al 31.12.66 i davant de Gavà (Baix Llobregat) entre els 1500 i els 2000 el 12.01.74. Encara que manquen dades acurades, les poques estimacions de què hom disposa indiquen que la població hivernal no oscil·la excessivament amb els anys, i també que els adults són dominants sobre els joves. Els anellaments (21 recuperacions als Països Catalans, de les quals 8 són del cap de la Nau) han posat de manifest que els nostres gavots són majoritàriament originaris de les illes Britàniques.