El corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) té una lògica semblança amb els altres corriols, bé que se’n diferencia clarament pel color negre de les seves potes, pels tons menys contrastats del seu plomatge i pel fet de tenir una taca negra a l’angle de les ales (marró en les femelles, com l’exemplar de la foto); ateny uns 16 cm. L’exemplar il·lustrat procedeix del delta de l’Ebre.
Xavier Ferrer.
Nidificador repartit i localment abundant a tot el litoral dels Països Catalans. A les Balears és comú a totes les illes grans, llevat de Menorca, on la manca de llocs adients fa que sigui més aviat escàs. Fora del període reproductor, la major part de la població abandona el nostre territori, però durant l’hivern romanen regularment ocells aïllats o en petits grups a molts punts de la costa.
Els reproductors arriben a partir de mitjan març, encara que la majoria ho fa l’abril, i els darrers corriols camanegres s’observen durant tot el juny. Les postes més primerenques tenen lloc al final de març, però són especialment abundants durant l’abril i els primers dies de maig, i les segones postes durant tot el juny. Un cop acabada la nidificació, la major part de la població abandona el nostre territori entre l’agost i el setembre. Més tard continuen veient-se quantitats menors de corriols camanegres migradors, fins a la primera meitat del novembre.
Als Països Catalans el corriol camanegre és un ocell de la costa, que nia solitari o, més rarament, en petites colònies laxes, a les platges arenoses, salobrars, salines, vores de llacunes i lluents i, més rarament, en platges pedregoses. Al Maresme, on les platges són molt sovintejades i alterades, algunes parelles s’han adaptat a criar a l’interior en conreus i erms. Al delta de l’Ebre prefereixen les extenses platges sorrenques sense vegetació i amb moltes restes dipositades per les onades, com troncs, canyes o conquilles de mol·luscs, on poden amagar millor els nius. En aquestes zones la densitat de parelles és molt alta, superior als 10 nius per ha. Fora del període de la cria, es troba en medis semblants als indicats; al delta de l’Ebre és freqüent sobretot a les salines, un ambient molt preferit a l’hivern, però també és comú als arrossars quasi secs i, més rarament, es veu als ambients marins com les badies o les platges, que són les àrees preferides durant la cria.
Àrea de nidificació del corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El corriol camanegre, malgrat la intensa transformació de les nostres platges, encara és un ocell àmpliament distribuït i, fins i tot, abundant en algunes localitats. Al Rosselló nia a les platges que envolten els estanys de Salses i Canet, amb una població avaluada el 1984 en 60-70 parelles; a la resta del Principat cria en molts punts del litoral i en una zona del rerepaís, l’embassament de Foix a l’Alt Penedès. La població, que és ben per sobre de les 1000 parelles, es concentra principalment al delta de l’Ebre, on el 1979 es va estimar una població nidificadora de més de 1000 parelles. Al País Valencià nia, així mateix, per una bona part del litoral, amb les concentracions principals a Cabanes (Plana Alta), Almenara (Plana Baixa), la desembocadura del Millars, el marjal de Xeresa (Safor), l’albufera del Fondo, les salines de la Mata (Baix Segura) i, sobretot, la devesa del Saler, on crien 80 parelles, i les salines de Santa Pola, on ho fan més de 100. A les Illes nia comunament a Mallorca, Eivissa i Formentera, i és molt més escàs a Menorca, on potser només es reprodueix irregularment.
La població hivernal és reduïda, però petits grupets de corriols camanegres s’observen amb regularitat a molts dels mateixos punts del litoral on nia. Les zones més importants per a l’hivernada d’aquesta espècie són el delta de l’Ebre (mitjana per als mesos de gener de 1977-85, 84 exemplars; màxima de 141 el 1985), les salines de Santa Pola (els mesos de gener de 1978-80, mitjana de 68; màxima de 95 el 1978) i les salines d’Eivissa, on el gener de 1976 es van veure 86 exemplars.