Grup de becadells comuns (Gallinago gallinago) al delta de l’Ebre. Alt de 24-26 cm, aquesta espècie fa de bon identificar a causa del seu bec, recte i llarguíssim, amb el qual sondeja els fangs en cerca d’aliment viu. És una peça de caça molt apreciada, tant pel seu valor culinari com pel repte cinegètic que representa abatre’l, car té un vol molt ràpid i ziga-zaguejant.
Xavier Ferrer.
El becadell comú és una espècie abundant durant la migració, i a l’hivern, per tot el territori estudiat. Com a hivernant sembla més freqüent a Catalunya, en alguns indrets del País Valencià i a l’illa de Menorca. S’ha citat a Andorra en migració.
A les nostres latituds, aquest ocell s’observa regularment de l’agost a l’abril, i és excepcional als altres mesos. Els primers migradors arriben a la tardor a partir del final d’agost i esdevenen ja abundants des de la darreria de setembre. És un hivernant molt comú des de mitjan octubre, tot i que continuen arribant ocells fins al desembre. La migració prenupcial és difícil de separar dels moviments dels hivernants d’unes localitats a unes altres, que segueixen les condicions dels quarters d’hivernada. Per exemple, al delta de l’Ebre, on hiverna una població molt important de milers d’ocells, l’abandó de la zona pels hivernants depèn de l’extensió d’arrossars inundats; és a dir, que en anys secs els becadells comuns comencen a marxar el desembre, i en anys humits no ho fan fins al final de gener o el febrer. Durant la primavera, els becadells comuns continuen essent freqüents en migració tot el febrer, minven molt el març, i són ja rars l’abril; hi ha alguna cita excepcional el maig a les Balears.
El becadell comú és un ocell que viu a tota mena d’ambients palustres no marins. Li agraden especialment les zones humides de sòl llimós tou i ben proveïdes de vegetació on poder amagar-se, tant en aiguamolls del litoral com al rerepaís. Al delta de l’Ebre és típic dels arrossars i les maresmes d’aigua dolça, i prefereix els arrossars amb rostolls o la vora dels cordons de separació entre els camps, si aquests han estat llaurats. Més rarament, i sovint obligats per la secada dels camps d’arròs, es troben a les maresmes salabroses i a les salines.
A l’hivern, si no abundant, sí que està ben repartit pel rerepaís i, fins i tot, se’l troba en zones de muntanya mitjana; és citat a la Catalunya Nord fins als 1500 m d’altitud als Pirineus.
Al litoral és comú als estanys del Rosselló, els aiguamolls de l’Alt Empordà, el delta del Llobregat, algunes localitats del País Valencià, Mallorca i, sobretot, Menorca, i és molt més escàs a les illes restants. Com hem comentat, és molt abundant al delta de l’Ebre, tot i que els darrers anys, els comptes del gener han mostrat una davallada important de la població (1977-79, mitjana de 2700; 1980-85, 620). Aquesta disminució és deguda al fet que, des del 1980 s’ha avançat als mesos de setembre-octubre la data de tancament de la xarxa de canals d’irrigació, que abans es tancava els mesos de novembre-desembre, per la qual cosa els arrossars s’assequen abans i els becadells han d’abandonar més aviat aquesta localitat.