Territ de Bering
(Calidris tenuirostris). D’aquest ocell hi ha una única observació excepcional, d’un ocell adult amb el plomatge nupcial el 07.04.79 a les salines de Sant Antoni (delta de l’Ebre). Aquesta dada, juntament amb la d’un ocell citat l’agost de 1980 a Agadir (Marroc), són les úniques observacions conegudes al paleàrtic occidental, d’aquest raríssim limícola del NE de Sibèria.
Terretita
(Calidris temminckii). La terretita és una petita limícola més aviat escassa i difícil d’identificar que travessa regularment els Països Catalans durant la primavera i la tardor. Al territori estudiat, les primeres terretites s’observen al començament d’abril, les dades augmenten a partir de la tercera desena d’aquest mes i continuen relativament freqüents fins al final de maig. El pas de tardor ja s’inicia els primers dies d’agost, és màxim de la tercera desena d’agost a la primera de setembre, i molt migrat fins a mitjan novembre.
Malgrat la coneguda tendència d’aquesta espècie a migrar tant pel litoral com pel rerepaís, totes les observacions menys una (un ocell el 16.08.81 al riu Ter al seu pas per Ripoll) són realitzades al litoral. Les dades es distribueixen regularment per totes les zones humides del litoral, des de l’estany de Salses fins al Baix Segura; normalment es refereixen a observacions d’ocells solitaris o de petits grups, sovint barrejats amb altres espècies de limícoles, per la qual cosa passen sovint desapercebudes o es confonen amb les molt semblants i més abundants terretitones.
Territ cuablanc
(Calidris fuscicollis). Aquest petit limícola americà nia a les zones àrtiques del Canadà i es desplaça l’hivern a l’Amèrica del Sud. Als Països Catalans és accidental i fins ara només es coneix l’observació d’un ocell el 29.09.75 a les salines d’Alcúdia (Mallorca) i una altra dada del mateix setembre de 1975 a les salines de Can Picafort (Mallorca), possiblement del mateix ocell.
Territ fosc
(Calidris maritima). Excepcional, fins ara només es coneixen 4 observacions d’aquest limícola àrtic als Països Catalans: un ocell el 27.04.75 al delta del Llobregat, un altre del 13 al 15.04.77 a les salines de s’albufera d’Alcúdia a Mallorca i, finalment, un ocell el 15.02.85 i un altre el 24.02.85, probablement el mateix, a Son Bou, Menorca.
Territ becadell
(Limicola falcinellus). Petit limícola que nia a les zones septentrionals d’Euràsia i hiverna a l’Àfrica oriental, Àsia i Austràlia. És molt escàs a tota l’Europa occidental, i als Països Catalans només es coneixen fins ara 5 dades: un exemplar el 08.08.52 a l’estany de Canet, un altre a l’albufera d’Alcúdia (Mallorca) el 1970, un del 22 al 27.08.73, a les salines de Cubelles (Garraf), un el 24.08.74 a les salines de la Trinitat (delta de l’Ebre) i, finalment, 4 exemplars el 16.05.83 a les salines d’Addaia (Menorca). Com es pot veure, hi ha molt poques dades, predominantment al pas de tardor i en zones de salines.
Territ camallarg
(Micropalama himantopus). És una espècie americana que nia a les zones àrtiques del Canadà i Alaska i hiverna a la zona central de l’Amèrica del Sud. A Europa és un divagant accidental durant el pas de tardor i raríssim a la primavera. Per aquest motiu té un gran interès l’observació d’un exemplar de territ camallarg l’11.05.83 al salobrar de Campos (Mallorca).
Territ rogenc
(Tryngites subruficollis). Aquesta espècie, pròpia de la tundra àrtica de l’Amèrica del Nord i que té els quarters d’hivernada a les àrees temperades de l’Amèrica del Sud, és a Europa un divagant molt escàs durant la tardor. Als Països Catalans només es coneix fins ara l’observació d’un exemplar el 26.08.83, a Roses.
Pòlit bec-fi
(Numenius tenuirostris). El polit bec-fi és un ocell actualment molt rar que nia tan sols en uns pocs punts de Sibèria, a l’E dels Urals, i hiverna al N d’Àfrica, al Marroc i Tunísia.
Als Països Catalans hi ha diverses citacions antigues a les Illes, i fins i tot una dada molt dubtosa d’una possible reproducció a Mallorca el 1861, com a reflex d’èpoques passades, en què el polit bec-fi era més comú i sembla que fins i tot hivernava a Andalusia. L’única dada segura d’aquesta espècie és, però, la d’un exemplar naturalitzat a la col·lecció de l’Ateneu de Maó, capturat a Menorca al final del segle passat o al començament d’aquest.
Siseta cendrosa
(Xenus cinereus). La siseta cendrosa nia a la meitat nord del paleàrtic, des dels països bàltics fins a l’E de Sibèria; hiverna a les costes d’Àsia, Austràlia i, en menor quantitat, a Àfrica.
Als Països Catalans és un migrador molt escàs, que possiblement ha esdevingut més habitual darrerament, després de la seva expansió vers l’W des dels anys cinquanta. Fins ara es coneixen només 6 observacions, totes realitzades en salines o salobrars del delta de l’Ebre: 3 exemplars el 23.09.74 a la punta de la Banya; 2 el 24.09.74 a l’illa de Buda; 1 el 23.07.78 a les salines de la Tancada; 3 el 09.06.79 a la punta de la Banya; 1 el 05.0.79 a les salines de la Tancada; i, finalment, 1 el 19.09.82 en un indret no precisat del mateix delta de l’Ebre.
Xivitona maculada
(Actitis [= Tringa] macularia). La xivitona maculada és la versió americana de la nostra xivitona vulgar, d’aspecte molt similar a aquesta darrera; nia a l’Amèrica del Nord i hiverna a l’Amèrica Central i a la meitat septentrional de l’Amèrica del Sud.
Als Països Catalans només es coneix fins ara l’observació d’un ocell amb el plomatge nupcial complet del 20 al 23.08.79, en uns arrossars del delta de l’Ebre.
Escuraflascons bec-fi
(Phalaropus lobatus). Als Països Catalans, aquest ocell, propi de les zones septentrionals de l’holàrtic, sembla un migrador accidental rar, citat sobretot a Catalunya, a causa, sens dubte de la major intensitat de prospecció en aquesta zona.
Fins ara hom disposa de 20 dades d’escuraflascons bec-fi al territori d’estudi: 16 a Catalunya, 2 al País Valencià i 2 a les Illes. Les observacions es distribueixen per nombroses zones humides del litoral, preferentment salines o salobrars, com els aiguamolls de l’Alt Empordà, el delta del Llobregat, les salines de Cubelles (Garraf), el salobrar de Creixell (Tarragonès), les salines de Santa Pola, les salines de Llevant a Mallorca, el port d’Alcúdia a Mallorca i, sobretot, el delta de l’Ebre, on hi ha 12 observacions.
Les dades es reparteixen de la manera següent: 4 l’abril, 4 el maig, 2 el juliol, 2 l’agost, 3 el setembre, 4 l’octubre i 2 el desembre. S’han de remarcar les dues dades hivernals (un ocell l’01.12.63 als aiguamolls de l’Alt Empordà, i 21 ocells el 28.12.72 al delta de l’Ebre). Aquestes dades són excepcionals per les dates i, a més, la darrera encara ho és més pel nombre d’exemplars, car normalment aquesta espècie s’observa de forma solitària o en petits grups de 2 o 3 individus.
Escuraflascons bec-gros
(Phalaropus fulicarius). L’escuraflascons bec-gros nia a les terres circumàrtiques, i a l’hivern es desplaça a les costes del S del Pacífic, davant Xile, a les costes africanes del centre i al S de l’Atlàntic. A la Mediterrània occidental és un ocell raríssim, car en les seves migracions es desplaça pel litoral atlàntic. Als Països Catalans hi ha tan sols una observació no suficientment documentada d’un exemplar el 20.10.78 als aiguamolls de l’Alt Empordà.