El fumarell negre (Chlidonias nigra), d’una mida semblant al fumarell carablanc (23-25 cm), únicament fa honor al seu nom en plomatge estiuenc, que és quan mostra el cos totalment negre. L’exemplar de la fotografia, procedent de la llacuna del Remolar (delta del Llobregat), mostra el plomatge d’hivern, blanc i amb algunes taques negres al costat dels ulls i just davant de les ales. Vola ras sobre l’aigua i pesca, generalment, sense arribar a submergir-s’hi.
Oriol Alamany.
El fumarell negre és, essencialment, un migrador regular en ambdós passos, observable comunament al litoral i rarament o irregularment a l’interior (almenys a la Cerdanya, l’Urgell, el Bages i el Vallès Oriental). Nidificador local i escàs i estiuejant rar, es coneix també com a hivernant excepcional (16 exemplars a Gavà el 28.01.74 i 150 a l’albufera de València el 26 i el 31.12.63). A les Balears es troba en migració, principalment a Mallorca; també a Menorca, on és escàs o molt escàs i, amb menys observacions, a les Pitiüses. La migració és, però, a les Illes molt menys intensa que al continent.
La gran majoria de primeres arribades es produeixen a mitjan abril, encara que no són rares algunes la primera setmana d’abril i, més excepcionalment, el març (19.03.74 al delta del Llobregat); continuen fins al final de maig i el fort del pas el tenen des de la tercera desena d’abril fins a mitjan maig. El pas postnupcial, molt més espectacular que el primaveral, va des del final de juliol (31.07.82) fins al començament d’octubre, amb la cua a mig octubre i un extrem isolat el novembre (07.11.76 al delta del Llobregat). El pas fort, però, ocupa des de mitjan agost fins a mitjan setembre.
Durant la migració, el fumarell negre es pot trobar a tota mena de masses d’aigua, des de cristal·litzadors de salines, dels quals és especialment amatent, fins a estanys pirinencs, passant per camps inundats, rius, rieres, embassaments i els altres ambients de l’època de reproducció. En aquesta època, al fumarell negre li agraden les aigües somes dolces o salabroses com els arrossars, les salines, els aiguamolls marins, les llacunes litorals o els embassaments de regatge (com el del Fondo), on basteix uns nius flotants molt similars als del fumarell carablanc.
Les localitats de reproducció dels Països Catalans són: l’estany de Canet (Rosselló), amb cria probable, car el 1983 hi havia una parella amb un comportament reproductor; el delta de l’Ebre, amb una colònia de 6 nius els mesos de maig-juny de 1961 i la presència continuada d’adults a l’època de reproducció cada any, sense que a hores d’ara puguem assegurar si encara és reproductor, o simplement estiuejant: l’albufera de València, on la segona meitat de maig de 1929, es trobava un niu amb 3 ous, i posteriorment hi ha notícies vagues de la reproducció d’unes poques parelles. És possible que encara hi nidifiqui, però els últims anys no ho ha fet; el marjal de Xeraco (contigu al de Xeresa a la Safor), el 1980 varen criar algunes parelles; l’estany d’aigua dolça de Santa Pola, on hi ha una presència d’adults a l’època de la reproducció, que permet deduir que hi crien unes 10-20 parelles; l’embassament del Fondo, on hi hagué cria d’unes poques parelles el juny de 1973, sense que posteriorment s’hagin tornat a trobar nius, tot i que se suposa la reproducció, perquè la majoria de temporades hi romanen alguns rars adults.