La gavina capnegra (Larus melanocephalus) en plomatge del primer hivern, com el d’aquests joves de l’Ametlla de Mar (Baix Ebre), per la mida (ateny 40 cm), el color i els hàbits, s’assembla força a la gavina vulgar; se’n diferencia pel color vermell de les potes i el bec. A l’estiu, que és quan té el cap negre, és rara a les nostres costes.
Albert Martínez.
La gavina capnegra és una espècie circummediterrània, que té les principals colònies de cria a les costes septentrionals de la mar Negra. Els darrers anys va realitzant una marcada expansió i nia en poca quantitat en alguns punts de la Mediterrània occidental, i àdhuc a l’interior del continent europeu i a les costes de l’Atlàntic. La zona principal d’hivernada se situa a la mar Mediterrània, sobretot a les costes del N d’Egipte, a la mar Jònica entre Tunísia i Sicília i a les costes ibèriques des del golf de Lleó fins a Màlaga.
Als Països Catalans és freqüent en migració per tot el litoral, des de la Catalunya Nord fins al País Valencià, llevat de les Balears, on sembla escassa. No és citada a Andorra. Com a hivernant és escassa al Rosselló, localment abundant a Catalunya i al País Valencià i excepcional a les Balears.
Citada tots els mesos de l’any, és molt rara des del final d’abril fins al juliol. Alguns anys arriben grups importants l’agost, i fins i tot el juliol, però normalment la major part dels hivernants no ve fins a l’octubre i, sobretot, el novembre, i roman a les nostres costes fins al març, en què es produeix la migració primaveral, i escasseja ja l’abril. Durant el maig i el juny es coneixen unes poques observacions, fonamentalment d’ocells no adults (individus del primer o el segon estiu). En els darrers anys s’ha incrementat el nombre de dades estivals, cosa que reflecteix l’expansió d’aquesta espècie vers l’W.
La gavina capnegra és una espècie de la costa i la plataforma continental, i s’allunya molt més del litoral que la seva parenta la gavina vulgar, però no arriba a ésser un ocell que es pugui considerar pelàgic. A les costes davant de Barcelona i el Maresme és la gavina més abundant a la meitat externa de la plataforma continental (de 3 a 9 milles nàutiques de la costa); en altres zones on la plataforma continental és molt extensa, com per exemple davant el delta de l’Ebre, on arriba fins a les 40 milles, sembla, en canvi, rara lluny de la costa. Hi ha, però, observacions mar endins, i la seva capacitat per a viure lluny del litoral encara és poc estudiada i mal coneguda. La seva distribució hivernal és molt curiosa; és molt comuna en alguns indrets i manca quasi completament en d’altres. Falta principalment a les costes que s’enfonsen ràpidament, com les de l’Empordà o la Marina, i és especialment nombrosa als voltants de les desembocadures d’alguns rius cabalosos, on les costes molt somes ocupen extenses superfícies.
És una gavina molt gregària i oportunista, que segueix assíduament les embarcacions de pesca cercant el peix que es perd en xorrar les xarxes o que es llença en la tria abans d’arribar al port o al port mateix. També se les ha vist caçar formigues (gènere Messor) en vol al Maresme, pescar nedant en aigües somes al delta de l’Ebre, i en zones del Baix Empordà i el Montsià és ben conegut el seu costum d’endinsar-se cap a l’interior anant als olivets, on baixen per milers a menjar les olives, sobretot durant els dies de tempesta. Molt escassa al rerepaís, on només es coneix l’observació d’un exemplar jove el 10.11.74 a l’embassament de Sant Llorenç de Montgai (Noguera).
Les costes de Catalunya i el País Valencià són una de les principals àrees d’hivernada d’aquesta espècie, encara que, com hem indicat, la hivernada no és regular per tota la costa, i pel que sembla hi ha 3 nuclis principals. El primer comprèn les costes des de l’aiguabarreig del Besòs fins a Vilanova i la Geltrú; el segon i més important va des de Tarragona fins a Peníscola; i el tercer va des de Castelló fins a Borriana. A més, és regular, encara que escassa, a la Selva i al Maresme i accidental molt rara al Rosselló, l’Empordà, l’Horta de València i les Balears. Per a Catalunya i el País Valencià, la població hivernal des del 1977 fins al 1985 té una mitjana de 18 033 exemplars, amb una màxima el 1985 de 43 200. Durant l’hivern s’observa una clara majoria d’adults, que segons els anys i les localitats poden formar del 60 al 87% o més del total de gavines.