La fredeluga (Vanellus vanellus) és, de bon tros, el més vistós dels caràdrids, amb el seu verd mantell tornassolat, pit negre, abdomen blanc i airós plomall negre al capdamunt del cap, caràcters ben patents en aquest exemplar del delta del Llobregat (Baix Llobregat). Es tracta, altrament, d’un ocell gros (27-30 cm), infal·lible precursor de l’hivern a les nostres latituds, fet que justifica la denominació popular amb què és conegut.
Ramon Torres.
Al territori estudiat és un ocell molt estès i comú durant l’hivern, on és el limícola més abundant. Com a nidificador és raríssim, car només nia regularment, i de forma molt escassa, al delta del Llobregat.
Les primeres fredelugues venen normalment a partir de la primera meitat d’octubre; la major part de la població arriba, però, des del final de novembre fins al començament de gener. La migració de tornada a les seves àrees de cria s’inicia ja, alguns anys, al final de gener i continua tot el febrer; a partir del març escassegen molt les fredelugues. Des de l’abril fins al setembre hi ha algunes observacions irregulars i esparses per diferents punts dels Països Catalans.
La fredeluga és un ocell de superfícies obertes extenses, planes o lleugerament ondulades; té molta tirada per les zones de sòl humit o amarat d’aigua, i evita les de sòls molt eixuts. Al territori estudiat es troba a tota mena de conreus oberts com pastures, sembrats o vinyes, però és més abundant a les zones humides del litoral, als arrossars o altres cultius que s’inundin d’aigua. És comuna per tot el territori, des de la costa fins al rerepaís, i des de la terra baixa fins a la muntanya mitjana pujant fins als 1000 m d’altitud. Per niar tria salobrars i jonqueres inundables, amb una vegetació relativament densa i, més rarament, pot ocupar erms o prats inundats.
Àrea de nidificació de la fredeluga (Vanellus vanellus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
La població reproductora és molt petita, reduïda a unes poques parelles, d’una a 3, que nien associades amb cames-llargues i perdius de mar al delta del Llobregat, almenys des del 1955. Sembla que també ha niat irregularment als aiguamolls de l’Alt Empordà (una parella el 1960 i una altra el 1981) i hi ha algunes observacions estivals de parelles amb joves a la Depressió de l’Ebre (Segrià i Noguera), que podrien també tractar-se de nidificacions esporàdiques, potser degudes a una expansió incipient vers l’E de la població que es reprodueix a la zona aragonesa de la vall de l’Ebre.
A l’hivern és molt estesa i freqüent, i és sens dubte el limícola més comú durant aquesta època als Països Catalans. La seva abundància varia molt segons els anys; als hiverns freds, quan les nevades cobreixen una bona part del centre i el S d’Europa, grans quantitats de fredelugues es desplacen vers el S en busca de zones on poder menjar. Això ha quedat ben palès l’hivern de 1985, car durant la intensa onada de fred de la primera quinzena de gener, molts milers d’aquests ocells es van veure obligats a fugir vers el S per a trobar zones lliures de neu i gel on poder menjar (8000 ocells passaren pel delta del Llobregat i 990 passaren en poca estona pel salobrar de Creixell el 06.01.85), i es produïren concentracions enormes a punts on el fred no era tan intens (per exemple, es van localitzar 26 569 individus a l’albufera de València).
A causa de la gran extensió de la superfície ocupada i del fet que les fredelugues s’escampen normalment en petits grups distribuïts d’una forma molt irregular, no es coneix la magnitud real de la població que hiverna als Països Catalans. Normalment les àrees de concentració principal són les planes del Rosselló i les de l’Alt Empordà (mitjana per als mesos de 1977-85, 6000 exemplars; màxima de 10 000 el 1978), el delta del Llobregat (mitjana per als mesos de gener de 1977-81, 1300 exemplars; màxima de 2500 el 1977; i, havent perdut últimament molta de la seva antiga importància, mitjana per als mesos de gener de 1982-85, 200 exemplars), el delta de l’Ebre (mitjana per als mesos de gener de 1977-85, 1200 exemplars, màxima de 2150 el 1985) i l’albufera de València i els vedats dels voltants. Fora d’aquestes localitats, també és comuna a les planes del rerepaís, com la vall de l’Ebre o el Bages, i a les planes litorals del País Valencià, com Cabanes (Plana Alta), Almenara (Plana Baixa) i el migjorn. A les Balears és freqüent, sobretot a Menorca, amb xifres tan altes com 5000 ocells a es Grau-es Prat i 3000 a Lloriac-Tirant el 1981, i menors altres anys. També és comuna a Mallorca, i més escassa a les Pitiüses.