Distribució dels paràsits cuaample (Stercorarius pomarinus) i cuapunxegut (Stercorarius parasiticus) a la Catalunya peninsular i presència (ratllat) i abundància (nombre d’individus, en negre) de gavines de mida mitjana o petita i de xatracs, ocells marins que són atacats amb més freqüència pels paràsits. Noteu que als sectors dels deltes del Llobregat i de l’Ebre hi ha els valors més alts de gavines i també d’observacions de paràsits (números en blau; l’absència de número indica una sola observació). El cas de la badia de Roses es pot explicar pel fet que la majoria de les seves gavines (sobretot, la gavina vulgar) s’alimenten preferentment a terra, als camps de conreu.
Maber, original dels autors.
Ocell marí considerat als Països Catalans com a escàs, encara que la situació no és prou coneguda. Al Rosselló i al Vallespir és considerat com a rar. Al Principat és un migrador regular i un hivernant regular molt escàs. A la regió de Castelló i als Columbrets és un hivernant escàs, mentre que a la resta del País Valencià i a les Balears es presenta excepcionalment.
El pas migratori primaveral transcorre per Catalunya des del març fins al maig, amb una màxima entre la segona desena de març i la tercera d’abril. La migració de la tardor sembla més dilatada en el temps i abraça entre el juliol i el desembre, encara que no és gaire clar el final del període migratori i l’inici de la, hivernada pròpiament dita. La màxima d’observacions s’obté entre la segona desena d’agost i la tercera d’octubre. La població que ens visita es compon majoritàriament d’adults (els immaturs no arriben al 30% del total d’individus) i dins les variacions de plomatge dominen els de fase clara (quasi el 70%).
Plomatge estival del paràsit cuapunxegut (Stercorarius parasiticus), tal com es presenta a les seves àrees boreals de nidificació (fotografia presa, a l’agost, a Noruega); a destacar les afuades i llargues plomes centrals de la cua, tret característic d’aquesta espècie. De la mida d’una gavina (43-46 cm), es dedica, com els altres paràsits, a atacar-les per tal de prendre’ls la pesca.
Oriol Alamany.
De tots els paràsits és el que més fàcilment pot observar-se de terra estant, ja que majorment és costaner, lligat sempre a les grans concentracions de gavines que es produeixen des de la costa fins a 4-5 milles mar endins; en rares ocasions (estany de Canet, delta de l’Ebre) ha estat observat dins de llacunes litorals. Els seus costums són netament pirates: ataca principalment els xatracs (el comú i el bec-llarg) i les gavines de mida mitjana o petita, com la vulgar o, més especialment, la cap-negre. Mitjançant insistents passades les obliga a deixar anar el peix o a vomitar l’aliment recentment capturat, el qual és hàbilment repescat en l’aire pel paràsit. L’agressivitat del cuapunxegut és molt forta, i flagel·la fins i tot, infructuosament, els gavians, molt poderosos i de mida més gran.
Aquesta dependència del paràsit cuapunxegut devers les concentracions de làrids s’observa fàcilment al mapa i explica molt bé els trets de la seva distribució. És especialment freqüent a la costa davant Barcelona i el delta de l’Ebre, els dos nuclis més importants de gavines. Sorprèn en aquest sentit la seva baixa freqüència a la badia de Roses, explicable parcialment pel fet que l’abundant gavina vulgar fa poca vida marítima, i viu i s’alimenta preferentment als prats i a les planes conreades empordaneses.