Els tètols i els pòlits són ocells d’aiguamoll més grossos que els becadells i les gambes, amb els quals comparteixen hàbitats i costums. Són gregaris fora de l’època de reproducció, i el plomatge dels mascles i les femelles és semblant, bé que és sotmès a variació estacional. Els tètols (a dalt) tenen el bec recte, i en plomatge hivernal, com en el dibuix, són clars del davant i brunencs, tacats o ratllats, del mantell, mentre que a l’estiu prenen tots ells tons vermellosos o castanys. El tètol cuanegre (Limosa limosa, a dalt, a la dreta) amida 41 cm i té una barra negra al final de la cua, molt visible en vol; el tètol cuabarrat (Limosa lapponica, a l’esquerra), més petit (ateny 38 cm), en canvi, n’hi té moltes de primes; parats, ambdós ocells es distingeixen per la franja alar. Dels pòlits, característics pel bec corbat, el becut (Numenius arquata, a baix) és el més gran (ateny 56 cm) i també el més comú del seu gènere a casa nostra; el pòlit cantaire (Numenius phaeopus, al mig) no sobrepassa 41 cm i es reconeix per les ratlles del cap.
Marisa Bendala.
Als Països Catalans el becut és un ocell regular durant les migracions, molt més comú a les comarques del litoral que a les del rerepaís. No és, però, gaire abundant i normalment s’observen individus solitaris o petits grups; a l’hivern és molt local i se’l veu regularment en tan sols unes poques localitats de Catalunya i el País Valencià.
La migració del becut és poc acusada, car la població que travessa les nostres terres és poc important en una espècie com aquesta, que a l’hivern es distribueix principalment per les costes atlàntiques de centreuropa i les illes Britàniques. Durant la primavera s’observen becuts migradors, sobretot el març i, més rarament, la segona quinzena de febrer, l’abril i fins i tot el maig. El pas és, però, molt obscurit per la poca importància dels efectius, les variacions entre els diferents anys i la presència relativament freqüent d’ocells estiuejants no reproductors. A la tardor, la situació encara és menys clara, amb arribades ja des del final de juliol, tot i que la població hivernal no comença a venir fins el setembre i no és completa fins el novembre o el desembre, i de vegades tan tard com el gener.
L’hàbitat del becut fora de l’època de la cria és principalment litoral, i es concentra en platges i en tota mena d’ambients palustres de vora mar. Malgrat això, també viu a les zones humides del rerepaís i àdhuc als conreus que les envolten; és un dels limícoles que més regularment es troben als aiguamolls allunyats de la costa. Al delta de l’Ebre, a l’hivern viu principalment als ambients d’influència marina i, més rarament, als arrossars. La seva mida molt grossa i el seu llarguíssim bec, que li permet escorcollar fins molt a fons els invertebrats del sediment que constitueixen el seu aliment, li permeten utilitzar zones d’aigües relativament fondes on no poden menjar la resta de limícoles.
Durant els mesos hivernals és regular als aiguamolls de l’Alt Empordà (mitjana de 71 exemplars per als mesos de gener de 1977-85; màxima de 87 el 1984), el delta de l’Ebre (mitjana de 100 exemplars per als mesos de gener de 1977-85; màxima de 127 el 1981) i les zones humides del Baix Vinalopó. A més, es presenta accidentalment en altres localitats, com per exemple el delta del Llobregat (31 exemplars el gener de 1985) i l’albufera de València (un exemplar el gener de 1973), i al Rosselló es considera un hivernant a confirmar. A les Balears és un hivernant escàs i irregular, amb unes poques dades al salobrar de Campos (Mallorca) els hiverns de 1983-84 i de 1984-85, l’albufera d’Alcúdia (Mallorca) i diverses citacions els mesos de gener de 1980 i 1985 a diferents llocs de Menorca com es Grau, es Prat, es Castell, Lloriac i Cavalleria (màxima de 7 exemplars el 03.01.85 a es Castell).