Xatrac comú

La població reproductora de la península Ibèrica radica quasi totalment als Països Catalans, els quals tenen un nucli reproductor estable al delta de l’Ebre i a l’albufera de València i d’altres si fa no fa irregulars a d’altres marjals litorals (Salses, Canet, la badia de Roses, Santa Pola). A la major part del territori és un ocell constrenyit al litoral (regular i comú), que es presenta com a migrador en alguns casos, sedimentat principalment durant l’estiu i el començament de la tardor i també durant el pas primaveral. Rarament han hivernat, també, individus isolats als deltes del Llobregat i de l’Ebre (costes de la regió de Castelló i l’albufera de València). A les Balears és un migrador molt escàs, que s’observa principalment a la badia de Palma, i es excepcional a Menorca, Eivissa i Formentera. El grau d’importància del pas migratori a les Illes i altres punts del litoral encara és poc conegut, i probablement el xatrac comú és més abundant que no sembla, per tal com durant les migracions, tot i costejar, sovint passa algunes milles mar endins i resta invisible per als observadors terrestres.

La migració primaveral va des del començament de març fins a la primera desena de juny, amb la màxima des de la primera desena d’abril fins a la segona de maig. Les arribades al quarter de cria del delta de l’Ebre són entre la tercera desena de març i la primera d’abril i ponen des del maig fins a mitjan juliol. La partença dels indígenes deltaics s’inicia el juliol i continua, especialment, durant l’agost i el setembre (segons les darreres observacions, abans del dia 20 d’aquest mes). La migració al litoral català es perllonga, però, fins a la primera desena d’octubre, mentre que el fort és a la segona meitat d’agost i la primera de setembre.

Els ambients que freqüenta són: la mar, especialment les costes sorrenques i sornes, les badies marines, les salines, els estanys litorals, les platges i els sorrals amb vegetació o sense, els aiguamolls d’influència marina, els arrossars i, molt rarament, els embassaments (com el de Vinçà, Conflent). S’alimenta d’organismes aquàtics que captura cabussant-se totalment o enfonsant solament el cap dins l’aigua, i que majoritàriament són peixos: sardinetes, mabres, carpes, etc.

El xatrac comú, a l’igual que altres ocells colonials aquàtics, té unes colònies de nidificació que poden fluctuar molt al llarg dels anys, així com colonitzar certs indrets durant una temporada o més, i després desaparèixer. Així, al Rosselló, encara que n’és provada la reproducció; aquesta és probable a l’estany de Salses, i potser també al de Canet, on el 1984, quatre exemplars exhibien un comportament reproductor. A Catalunya hi havia hagut una petita colònia als aiguamolls de Roses que desaparegué el 1970, però s’ignoren la mida i la regularitat en la nidificació. L’indret, però, més important per al xatrac comú és el delta de l’Ebre, on hi ha diverses colònies, la importància de les quals ha anat variant amb els anys. A la dècada dels seixanta el total poblacional no baixava, molt probablement, de les 1500 parelles; va anar davallant els primers anys de la dècada dels setanta, i durant els últims anys va experimentar un augment que encara continua, i que portà a un total de 2256 nius en el cens exhaustiu del 1980. El País Valencià té a l’albufera de València la localitat més important. No és gaire clara la situació d’aquesta colònia, per tal com per alguns documents sembla que, almenys entre mitjan anys 50 i mitjan anys 60, la nidificació no era regular, i així com el 1963 la colònia era nombrosa, el 1964 no hi havia ni adults. Posteriorment, el 1974, criaren infructuosament 7 parelles, i la població actual, que sembla més estabilitzada, comprèn unes 120 parelles reproductores. Finalment, el nucli de cria més cap al S és a les salines de Santa Pola, on posteriorment al 1978 s’han instal·lat unes 5-10 parelles.