La garsa de mar (Haematopus ostralegus) és un ocell d’aiguamoll que sol veure’s a les nostres platges al bon temps, on s’alimenta principalment de mol·luscs, que desenterra d’entre la sorra amb el bec llarg i recte que la caracteritza. La fotografia de dalt, feta a la Punta de la Banya, al delta de l’Ebre, ens en mostra una imatge típica, a la qual s’evidencia el color de les potes i el bec, i el contrast de blanc i negre del plomatge, que li ha valgut el nom de garsa, per la semblança amb aquest ocell. La fotografia de baix ens en mostra un rar exemplar parcialment albí.
Xavier Ferrer i Anna Motis.
La garsa de mar nia molt escassament en 2 localitats dels Països Catalans: l’estany de Salses i el delta de l’Ebre. Fora d’aquestes dues zones és regular, però molt poc nombrosa, en migració pel litoral de tot el territori, incloses les Illes, i a l’hivern és molt rara i irregular, i es veu principalment a Catalunya i el País Valencià.
El pas migratori per les nostres costes és molt reduït; és més evident a la primavera, del març al maig, que a la tardor, del juliol al novembre. Els reproductors arriben a partir del final de febrer o el començament de març; les postes s’inicien al començament d’abril, es produeix la màxima durant la segona quinzena d’aquest mes i acaben al final de maig. La partença d’aquesta població nidificadora es produeix un cop acabada la cria a l’agost.
Com el seu nom indica, aquest és un ocell de vora mar, i el seu aliment principal són els lamel·libranquis marins com els musclos o les cloïsses que troba a les platges o badies. Durant la migració és menys estricte i es pot trobar també en salines, desembocadures de rius, maresmes i d’altres zones humides del litoral. Per niar, al delta de l’Ebre tria les platges sorrenques solitàries, i generalment posa el seu niu prop de lluents d’aigua de mar de molt poca fondària, on els polls poden menjar amb més facilitat. A l’altra localitat, l’estany de Salses, nia en un illot de la llacuna.
Àrea de nidificació de la garsa de mar (Haematopus ostralegus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Com ja hem esmentat, la garsa de mar nia només en dues localitats. La primera d’elles és l’estany de Salses, a la part rossellonesa del qual el 1983 es va provar definitivament la seva nidificació amb la troballa de dos nius. Val a dir que la població d’aquesta localitat és més gran i a la zona nord del llac, dintre del departament francès de l’Aude, el 1982 van niar-hi de 4 a 6 parelles. L’altre punt de nidificació és el delta de l’Ebre, on el 1979 van niar 22 parelles i el 1980 en van niar 23, amb una densitat molt baixa, de 0,6 nius/ha.
Pel que fa a l’evolució històrica de la petita població indígena dels Països Catalans, no es coneix si aquest ocell havia niat antigament en alguna altra localitat i, per exemple, Vayreda només el cita a l’hivern, a Girona, i no hi ha cap evidència de cria als aiguamolls de l’Alt Empordà, llevat d’una parella que va romandre-hi un temps el 1980, però que finalment no va arribar a criar.
A l’hivern és molt escàs i irregular, car és una espècie que hiverna preferentment a les costes atlàntiques, des de Dinamarca fins als Països Baixos i a les illes Britàniques. Als Països Catalans, la zona on hi ha més dades és el delta de l’Ebre, on s’ha observat en 7 dels darrers 13 censos del mes de gener; normalment, però, en molt poca quantitat, d’1 a 6 exemplars, amb una màxima de 31 el 1975. També és citada a l’hivern d’una forma molt irregular a d’altres localitats de Catalunya i el País Valencià, i hi ha una sola dada a les Balears, del 02.02.76 a Menorca.