- La sarcoïdosi és una malaltia de causa desconeguda que es caracteritza per la formació d’unes lesions, anomenades granulomes sarcoides, que es poden localitzar en nombrosos òrgans. En general, però, es presenten especialment als pulmons.
- És habitual que la sarcoïdosi no provoqui símptomes, de manera que sol passar inadvertida. Per això no és estrany que es descobreixi casualment, per exemple en detectar lesions pulmonars característiques quan s’efectua una radiografia de tòrax en una revisió mèdica rutinària. En aquest cas, la prova de la tuberculina negativa ajuda a orientar-ne la diagnosi.
- Els símptomes més habituals de la malaltia, quan causa manifestacions, són força inespecífics: tos seca, febre moderada, dolors reumatoides, sensació de cansament i pèrdua de la gana. Així, és habitual que el procés de diagnosi inclogui diverses proves complementàries que permetin de comprovar que aquestes manifestacions no són degudes a una altra alteració.
- Quan es pensa que una persona pot patir de sarcoïdosi hom sol practicar el test de Kveim, que consisteix en la injecció subcutània d’un extracte de teixit de gangli limfàtic o melsa afectat per la sarcoïdosi. Si la prova té un resultat positiu, és a dir, quan sembla, doncs, que la persona que efectua la consulta pateix d’aquesta malaltia, al punt de la inoculació es forma un granuloma al cap d’unes quatre setmanes.
- Per tal de confirmar la diagnosi de sarcoïdosi, sovint cal efectuar una biòpsia d’algun òrgan afectat.
- La sarcoïdosi sol evolucionar favorablement en la major part dels casos i guareix de manera espontània i definitiva al cap d’un període que oscil·la entre alguns mesos i dos anys. De vegades, però, presenta una evolució desfavorable i es produeixen lesions pulmonars extenses que provoquen una insuficiència respiratòria greu capaç de causar la mort a llarg termini.
- No sempre cal realitzar un tractament d’aquesta malaltia, ja que pot remetre de manera espontània. Així, per exemple, quan les lesions es limiten a uns ganglis limfàtics, sense altres trastorns, no se sol tractar, però cal efectuar controls mèdics regulars per comprovar que guareix sense complicacions.
- Les persones que se sotmeten a un tractament no l’han d’interrompre encara que no manifestin símptomes, perquè es podrien originar diverses complicacions com ara una insuficiència respiratòria greu.