Fonació i articulació de la veu

L’aparell respiratori és responsable de la fonació i l’articulació de la veu, és a dir de la formació de sons de diverses qualitats —com la intensitat, el to i el timbre—, que poden ordenar-se entre ells de forma útil per establir una comunicació entre les persones. La capacitat de formar sons és deguda al fet que l’aparell respiratori disposa d’una sèrie d’estructures que poden moure’s i canviar de forma, amb la qual cosa originen corrents d’aire més o menys intensos i modifiquen el flux de l’aire per l’interior dels conductes, i d’altres que actuen com a caixa de ressonància.

En primer lloc, poden formar-se corrents d’aire més o menys intensos, mitjançant la regulació de la ventilació afavorida pels músculs respiratoris. És, doncs, possible d’inspirar més o menys intensament, emmagatzemar l’aire als pulmons i després expirar-lo segons convingui a la intensitat i la durada del so desitjat. D’aquesta manera s’aconsegueix un corrent d’aire que va des dels pulmons cap a l’exterior. Pel que fa a la fonació, la intensitat del so depèn de la intensitat del corrent d’aire originat als pulmons, que actuen com una manxa.

Tanmateix, l’òrgan fonamental per a la producció de sons és la laringe. El so es produeix en passar l’aire per la glotis, és a dir, l’espai comprès entre les cordes vocals. Les cordes vocals es poden aproximar a la línia mitjana de la laringe i permetre la sortida d’un corrent d’aire tènue, per a la fonació, o bé poden replegar-se cap a les parets laríngies i donar pas a un corrent major, per a la respiració. Segons la situació i la forma que adoptin les cordes vocals es produeix un so de distintes característiques tonals: com més tenses i primes es trobin les cordes vocals, més agut serà el so; com més gruixudes i poc tenses estiguin, més greu serà.

Una altra qualitat de la veu, el timbre, permet de distingir entre dues veus, encara que tinguin la mateixa intensitat i el mateix to. El timbre depèn tant de les variacions en el pas de l’aire produïdes per la forma de parlar de cada persona com de la forma que tinguin les cavitats que hi actuen de caixa de ressonància i que depenen, al seu torn, de les característiques constitucionals de certes estructures, com ara els llavis, les galtes, el vel del paladar, les dents, la llengua, la faringe i les fosses nasals.

Finalment, els sons produïts són articulats pels moviments de les estructures bucals, les faríngies i les nasals, i es concreten en l’emissió de paraules. Així, per exemple, els moviments del vel del paladar obren o tanquen el pas cap a les fosses nasals, amb la qual cosa queda modificat el so. Determinats sons, com els de les lletres m [m], n [n] o el digraf ny [ ɲ], s’emeten amb el pas de les fosses nasals obert, mentre que d’altres, com per exemple les vocals, s’emeten amb aquest pas tancat. La forma que adoptin els llavis, o la lengua, modifica notablement els sons, i això origina la pronúncia de cada lletra.