Definició
És anomenada abscés hepàtic la formació d’una cavitat anormal plena de pus a l’interior del fetge. Aquesta alteració es presenta a causa d’una infecció del teixit hepàtic deguda a diversos tipus de bacteris que solen atènyer aquest òrgan a través de la circulació sanguínia o bé que procedeixen dels teixits adjacents. Els abscessos hepàtics, que poden ésser únics o múltiples, se solen formar en uns quants dies o algunes setmanes, i en general es manifesten amb febre, esgarrifances, pèrdua de la gana i dolor a la part superior i dreta de l’abdomen. Igualment, és habitual que més endavant ocasionin hemorràgies internes reiterades i una pèrdua de pes significativa. De vegades, però, triguen alguns mesos a formar-se, o bé es mantenen asimptomàtics durant molt de temps.
L’anomenat abscés hepàtic amèbic, originat per un paràsit que rep el nom d’Entamoeba histolytica, presenta algunes característiques especials que el diferencien de la resta, tant en el mecanisme de formació com en l’evolució, la diagnosi i el tractament. Així, aquest tipus d’abscés és tractat en aquesta obra en l’article amebiasi del capítol corresponent a les malalties infeccioses.
Causes
Els abscessos hepàtics es produeixen quan diversos tipus de bacteris piògens, és a dir, productors de pus, atenyen l’interior del fetge, s’hi reprodueixen i causen la necrosi o mort d’un sector més o menys important del teixit hepàtic. Entre els gèrmens involucrats en la majoria dels casos, cal destacar l’Escherichia coli, els estreptococs o els estafilococs. La resposta defensiva de l’organisme al desenvolupament microbià és la formació d’una capa de teixit cicatricial al voltant de la zona afectada, la finalitat de la qual és d’aïllar els gèrmens i impedir-los la propagació als teixits veïns.
Els bacteris causals solen atènyer el fetge des d’un teixit veí infectat, com s’esdevé en alguns casos de peritonitis, colangitis, perforació d’una úlcera gas-tro-duodenal, apendicitis aguda o diverticulitis. Amb una freqüència inferior, tanmateix, aquests bacteris atenyen el fetge a través de la sang, procedents de zones allunyades, com ara s’esdevé en alguns casos d’endocarditis bacteriana, o bé ja es trobaven prèviament en aquest òrgan i es comencen a multiplicar a causa d’un traumatisme o d’una hemorràgia provocada per un tumor maligne que es localitza al fetge mateix.
Tipus
Segons el nombre en què es presenten, els abscessos hepàtics es poden classificar com a abscessos hepàtics únics i abscessos hepàtics múltiples, que són els més freqüents.
Manifestacions, evolució i complicacions
Esquemàticament, les manifestacions inicials es poden agrupar en generals o locals. Entre les manifestacions generals, les més freqüents són febre, normalment elevada i acompanyada d’esgarrifances i sudació profusa, malestar general, pèrdua de la gana i de pes, i cansament. Entre les manifestacions locals, les més habituals són el dolor, que generalment es localitza a la part superior i dreta de l’abdomen i s’irradia sovint cap al tòrax o l’espatlla dreta, l’hepatomegàlia o engrossiment del fetge i, en una mesura inferior, la icterícia o tonalitat groguenca de la pell. Igualment, en alguns casos, i per un mecanisme irritatiu reflex, es manifesten alguns símptomes característics d’alteracions en òrgans propers com ara nàusees, vòmits o accessos de tos.
La intensitat i la forma de presentació d’aquestes manifestacions és molt variable. Així, en alguns casos, en general quan es tracta d’abscessos hepàtics únics, els símptomes són molt lleus o gairebé inadvertits, i evolucionen d’aquesta manera al llarg d’algunes setmanes o fins i tot mesos, mentre que en d’altres, habitualment quan els abscessos són múltiples, els símptomes es presenten bruscament i obliguen el malalt a estar-se al llit.
Les complicacions més greus o freqüents, que es presenten quan el trastorn no és tractat adequadament, i que poden ésser fatals, inclouen les hemorràgies reiterades, l’estat d’anèmia consecutiu a aquestes hemorràgies i l’estat de xoc, que en aquests casos es classifica com a xoc sèptic.
Diagnosi i tractament
La diagnosi s’estableix a partir de l’estudi de les manifestacions i es confirma amb diverses exploracions complementàries com anàlisis de sang, radiografies o ecografies de l’abdomen o gammagrafia hepàtica.
El tractament consisteix bàsicament en l’administració de diversos tipus d’antibiòtics i en l’evacuació del contingut purulent de l’abscés. Aquest drenatge, segons la localització i el nombre d’abscessos, es pot realitzar quirúrgicament o bé amb la introducció d’una sonda especial al teixit hepàtic, a través de la pell.