És anomenat colitis isquèmica un trastorn caracteritzat per una isquèmia aguda de l’intestí gros, és a dir, una disminució sobtada de la irrigació sanguínia d’aquest òrgan, que provoca la necrosi o mort d’un sector més o menys extens del teixit intestinal per manca d’una aportació d’oxigen adequada.
La causa més freqüent d’isquèmia aguda de l’intestí gros, i per tant de colitis isquèmica, és la trombosi d’una artèria intestinal, l’obstrucció d’una artèria intestinal deguda a la formació d’un coàgul de sang a l’interior. Aquests fets solen afectar persones d’edat que ja pateixen d’aterosclerosi, és a dir que les artèries d’aquestes persones presenten plaques formades especialment per dipòsits de lípids i no permeten un flux sanguini adequat.
D’altres causes freqüents d’isquèmia aguda de l’intestí gros són totes aquelles circumstàncies en què disminueix dràsticament el volum de sang circulant i, per tant, la irrigació sanguínia de l’intestí gros. Entre aquestes circumstàncies, les més habituals són les intervencions quirúrgiques de l’aorta, la principal artèria de l’organisme, i l’estat de xoc o col·lapse vascular.
Segons l’extensió de la necrosi dels teixits, hom diferencia esquemàticament dos tipus de colitis isquèmica: la colitis isquèmica segmentaria, en què la necrosi només afecta una porció determinada de l’intestí gros, i la colitis isquèmica extensa, en què la necrosi afecta tot l’òrgan.
L’anomenada colitis isquèmica segmentària, la més freqüent i que generalment es dóna en persones grans, es manifesta fonamentalment amb l’aparició sobtada d’un dolor intens a la part inferior de l’abdomen, i per l’expulsió de sang a través de l’esfínter anal. Aquestes manifestacions, que habitualment es mantenen al llarg d’algunes setmanes, en la majoria dels casos remeten a la fi amb el tractament adequat i no originen complicacions greus.
En la colitis isquèmica extensa, que usualment es manifesta en el cas de xoc o d’intervencions quirúrgiques sobre l’aorta, el dolor abdominal i les hemorràgies intestinals es presenten més sobtadament i amb més intensitat, i són també més persistents. Igualment, és habitual que es plantegin diverses complicacions greus que sovint són causa de mort, com ara la perforació de l’intestí gros, o la peritonitis, és a dir, la inflamació de la membrana serosa que cobreix la cavitat abdominal, que en aquests casos és especialment greu.
La diagnosi de colitis isquèmica es dedueix pels símptomes, i es confirma amb diverses proves complementàries, com ara l’exploració radiològica de l’intestí gros; la palpació del recte, l’última porció de l’intestí gros; la rectosigmoïdoscòpia, la introducció d’una sonda especial a l’intestí gros a través de l’anus que permet de veure directament l’interior d’aquest òrgan; o la biòpsia o obtenció d’una mostra de teixit afectat que posteriorment és analitzada al laboratori.
El tractament pot ésser mèdic o bé quirúrgic i requereix l’hospitalització del malalt. En el cas de colitis isquèmica segmentaria, les manifestacions solen remetre després d’algunes setmanes de repòs, dieta, tractament amb antibiòtics, i eventualment amb transfusions sanguínies periòdiques. Tanmateix, però, en molts casos cal practicar més endavant una intervenció quirúrgica per tal d’extreure el segment intestinal necrosat. En el cas de colitis isquèmica extensa, l’únic tractament amb possibilitats d’èxit és l’extirpació quirúrgica urgent de la totalitat de l’intestí gros, per bé que la majoria dels pacients, a causa de l’estat crític en què es troben, moren durant la intervenció o immediatament després.