Malaltia de Whipple

Definició

La malaltia de Whipple constitueix un trastorn poc freqüent caracteritzat per la presència d’algunes lesions específiques de l’intestí prim i generalment també en d’altres òrgans, com ara l’intestí gros, els ganglis limfàtics, el cor o el sistema nerviós central. Aquesta malaltia se sol presentar a partir de trenta anys d’edat i es manifesta especialment amb diarrees, febre i artritis o inflamació de les articulacions. Si bé no se’n coneixen exactament les causes, hom considera que és deguda, si més no en part, a la presència de diversos microorganismes que es poden detectar en les lesions, i, de fet, tant les lesions com els símptomes remeten amb l’administració d’uns antibiòtics determinats.

Causes

Les causes d’aquest trastorn encara no s’han establert clarament. L’observació amb el microscopi electrònic de les lesions específiques que el caracteritzen ha permès de detectar la presència de diversos gèrmens, com ara Corynebacterium aerobio o Haemophilus. Hom considera que aquests gèrmens tenen un paper important en l’aparició i l’evolució del trastorn, ja que aquest desapareix amb l’administració d’alguns antibiòtics específics. Se sap, però, que aquests microorganismes no en són els únics responsables ja que es poden trobar també en persones sanes, de manera que es pensa que, en l’origen del trastorn, hi podria haver una certa susceptibilitat individual.

Manifestacions i evolució

Les manifestacions se solen presentar de manera progressiva, per bé que en general evolucionen alternant períodes d’exacerbació o brots amb períodes de relativa normalitat.

La manifestació més freqüent, i sovint la més precoç, és la diarrea, és a dir, un increment del volum, la freqüència i la fluïdesa de les deposicions. La diarrea, que en aquests casos és persistent, es produeix perquè, a causa de les lesions que afecten l’intestí prim, l’organisme no pot absorbir correctament les substàncies nutritives contingudes als aliments, els quals, juntament amb les secrecions digestives, són eliminats amb la defecació. L’acte defecatori, igualment, sol ésser precedit d’un dolor abdominal intens, que cedeix després de l’evacuació.

Una altra manifestació important és l’artritis o inflamació de les articulacions, que es presenten inflades, envermellides i són doloroses. Si bé hom desconeix la causa de l’artritis en aquesta malaltia, es considera que probablement és deguda a l’existència d’uns anticossos anormals que reaccionen contra el teixit articular com si es tractés d’un element estrany a l’organisme. L’artritis no és constant sinó que es presenta de manera intermitent i afecta durant cada brot articulacions diferents.

També és molt freqüent l’aparició de febre, que és igualment intermitent i en general no supera els 39°C de temperatura corporal, per bé que en les fases avançades pot ésser constant i més elevada.

Si la malaltia no es detecta i tracta oportunament, al cap d’alguns mesos o anys d’evolució l’organisme comença a manifestar la mancança de les substàncies nutritives que es perden de manera persistent amb les deposicions. Entre aquestes manifestacions, les més habituals són pèrdua de pes, debilitat muscular, anèmia, sensació de formigueig als membres inferiors, alteracions de la coagulació sanguínia i inflor de la cavitat abdominal i dels membres inferiors.

Igualment, en alguns casos avançats es presenten manifestacions ocasionades per les lesions d’altres òrgans, com ara trastorns en el ritme cardíac, sincopes, desorientació o pèrdua de memòria.

Diagnosi i tractament

Hom basa la diagnosi d’aquesta malaltia en l’aparició dels tres símptomes més importants: diarrees cròniques, artritis i febre, i també en les imatges obtingudes amb l’exploració radiològica de l’intestí.

Per tal de confirmar la diagnosi s’indica una biòpsia intestinal, és a dir, l’extracció, per via endoscòpica, d’una mostra de teixit de l’intestí prim, que, després, s’analitza microscòpicament al laboratori.

El tractament consisteix, bàsicament, en l’administració de diversos tipus d’antibiòtics, en general durant uns quants mesos. En alguns casos s’administren també suplements de minerals o vitamines per tal de contrarestar-ne el defecte.

La recuperació se sol obtenir al cap d’uns deu dies d’haver iniciat el tractament. El pacient, però, ha de seguir controls mèdics periòdics en què se sol·liciten més biòpsies d’intestí prim per tal de garantir el guariment i prevenir recaigudes futures.