Definició
La gastritis atròfíca o gastritis crònica atròfïca és un trastorn caracteritzat per la disminució del gruix de la mucosa gàstrica —és a dir, el teixit que revesteix la superfície interna de l’estómac—, i per una reducció significativa del nombre i la grandària dels plecs gàstrics, les rugositats que la mucosa gàstrica descriu en circumstàncies normals. Aquest trastorn, les causes del qual no han pogut ésser precisades, sol evolucionar de manera asimptomàtica, o bé originant manifestacions vagues i poc específiques al llarg de diversos anys o algunes dècades. Tanmateix, però, si no és detectada i tractada oportunament evoluciona en general envers una atròfia gàstrica, és a dir, la desaparició o reducció dràstica del nombre i l’activitat de les diverses glàndules que hi ha en la mucosa gàstrica. Entre d’altres elements, aquestes glàndules secreten l’anomenat factor intrínsec, una substància que resulta indispensable per a l’absorció de la vitamina B12 continguda als aliments, la mancança de la qual se sol manifestar amb diverses alteracions greus, com ara anèmia perniciosa i trastorns neurològics. Una altra complicació greu de la gastritis atròfica, en absència de tractament oportú, és l’aparició d’un tumor maligne d’estómac. Així, el trastorn és considerat una lesió pre-maligna, és a dir que predisposa a l’aparició d’un càncer.
Causes
Actualment es desconeix l’origen íntim de la malaltia, ja que no s’han pogut precisar els mecanismes pels quals es produeixen les lesions que caracteritzen la gastritis atròfica, com ara disminució del gruix de la mucosa gàstrica i la progressiva desaparició dels plecs i les glàndules gàstriques. Això no obstant, gràcies als resultats obtinguts en diversos estudis estadístics i de laboratori, s’han determinat diversos factors que en podrien afavorir l’aparició i la posterior evolució envers una atròfia gàstrica.
Hom considera que en el desenvolupament de la malaltia intervé una predisposició genètica que es transmet de manera hereditària. Així, segons dades estadístiques, s’ha comprovat que la gastritis atròfica és algunes vegades més freqüent entre els membres de determinades famílies que en la resta de la població i que s’acompanya sovint d’altres trastorns l’origen dels quals es relaciona amb mecanismes hereditaris, com per exemple la diabetis.
Hom considera que aquesta malaltia pot presentar un origen autoimmune, és a dir, que el sistema immunitari elabora erròniament anticossos capaços de reaccionar davant les cèl·lules de la mucosa gàstrica com si es tractés d’elements estranys a l’organisme. Així, hom ha constatat que la majoria de les persones que pateixen de gastritis atròfica presenten anticossos específics contra les cèl·lules de les glàndules gàstriques i d’altres que reaccionen amb el factor intrínsec que produeixen i l’inactiven.
Igualment, hom considera que l’aparició de gastritis atròfica es relaciona amb l’existència de reflux biliar, és a dir, el pas anormal de bilis des de l’intestí prim cap a l’estómac, ja que en aquest cas la bilis exerceix un efecte corrosiu sobre la mucosa gàstrica. Probablement a causa d’aquest fet, la gastritis atròfica és més freqüent del que és habitual en cas d’úlcera pèptica o en les persones a les quals s’ha extret quirúrgicament un segment de l’estómac, ja que aquestes circumstàncies s’acompanyen sovint d’un reflux biliar important.
Hom també considera que el desenvolupament de la gastritis atròfica pot estar relacionat amb el consum d’algunes substàncies que, d’una manera o d’una altra, resulten perjudicials per a la mucosa gàstrica, i que sovint són causa de gastritis. Entre les possibles substàncies implicades, cal destacar l’alcohol, el tabac i diversos medicaments antiinflamatoris com àcid acetilsalicílic, fenilbutazona, indometacina o corticosteroides.
Símptomes i evolució
La gastritis atròfica se sol manifestar a partir de quaranta anys d’edat. Durant els primers anys d’evolució, o de vegades de manera definitiva, les lesions són asimptomàtiques o bé provoquen símptomes poc específics.
En alguns casos, les digestions resulten molt lentes i durant algunes hores, després de menjar, es manifesten sensació d’ompliment, distensió abdominal i meteorisme. Aquests símptomes solen ésser més intensos quan els menjars són abundants o bé també quan s’acompanyen de begudes alcohòliques.
En altres casos menys freqüents, els símptomes predominants són cremor estomacal o dolor a la part alta de l’abdomen, que poden manifestar-se tant en dejú com després de les menjades.
Els símptomes més importants i característics de la gastritis atròfica es presenten al cap de molts anys i es relacionen amb un defecte de la secreció gàstrica de factor intrínsec. El factor intrínsec és una substància secretada per les glàndules parietals de la paret gàstrica, que s’uneix a la vitamina B12 continguda en diversos aliments i permet que pugui ésser absorbida en l’intestí prim i pugui passar a la circulació sanguínia. La vitamina B12 o cobalamina és un element requerit en diverses funcions orgàniques, sobretot en la medul·la òssia, per a la maduració dels glòbuls vermells, i en el sistema nerviós, ja que és indispensable per al manteniment de la funció dels troncs nerviosos que surten de la medul·la espinal.
En absència de factor intrínsec, com s’esdevé en els casos una mica evolucionats de gastritis atròfica, la vitamina B12 continguda als aliments no pot ésser absorbida per l’organisme. Això no obstant, com que el fetge té un dipòsit de vitamina B12, el defecte d’aquesta substància només s’estableix després d’alguns anys d’evolució de la malaltia.
Una de les manifestacions més importants de la manca de vitamina B12 és l’anèmia perniciosa, un trastorn caracteritzat per una disminució de la concentració de l’hemoglobina continguda als glòbuls vermells, responsable específicament del transport d’oxigen envers els teixits. En cas de manca de vitamina B12, els glòbuls vermells no poden madurar adequadament, de manera que es determina una disminució en el nivell sanguini d’hemoglobina. L’anèmia es va establint a mesura que els dipòsits hepàtics de vitamina B12 s’esgoten i es manifesta amb pal·lidesa, malestar general, debilitat muscular i sensació de mareig.
D’altres símptomes que la manca d’aquesta vitamina provoca indirectament són envermelliment i sensació de cremor a la llengua, pèrdua progressiva de la gana i de pes, restrenyiment i diarrees intermitents i elevació de la temperatura corporal.
Quan el defecte de vitamina B12 és persistent, la qual cosa s’esdevé en general després d’haver adquirit l’anèmia perniciosa, se solen presentar diversos símptomes neurològics, com una sensació de formigueig als membres inferiors, pèrdua de la percepció de la postura corporal i rigidesa muscular. Sovint, aquests símptomes són precedits o s’acompanyen d’algunes alteracions de l’estat d’ànim, com ara irritabilitat, depressió i fins i tot aparició de deliris.
Complicacions
Una possible complicació de la gastritis atròfica és l’aparició d’una hemorràgia digestiva, és a dir, la pèrdua de sang des de la mucosa gàstrica cap a l’interior de l’estómac. En aquest cas, la sang abocada a l’estómac pot ésser expulsada a l’exterior amb els vòmits o bé juntament amb la matèria fecal, que en aquestes circumstàncies presenta una coloració negrosa. L’hemorràgia no és una complicació freqüent i en general es manifesta quan per alguna raó la mucosa gàstrica, ja alterada, rep alguna agressió, per exemple a causa de la ingestió de medicaments antiinflamatoris o alcohol. En aquests casos, i sobretot si l’anèmia ja existeix, la pèrdua de sang pot ésser prou important per a posar en perill la vida del malalt.
Una altra possible complicació és l’aparició, per causes desconegudes, d’un tumor maligne a l’estómac. Segons dades estadístiques, el desenvolupament del càncer gàstric és algunes vegades més freqüent entre persones afectades per gastritis atròfica que en la població general.
Diagnosi
L’orientació diagnostica es basa en la simptomatologia, però com que les molèsties no solen ésser significatives, solament se suposa l’existència de gastritis atròfica després d’alguns anys d’evolució de la malaltia. En alguns casos, la hipòtesi d’aquest trastorn es fonamenta en la determinació d’una anèmia i per una anàlisi de sang que posi de manifest el defecte de glòbuls vermells madurs. La diagnosi només pot ésser confirmada amb diverses proves complementàries.
Als estudis radiografies de l’estómac, hom hi pot advertir alteracions en les parets gàstriques. Tanmateix, però, amb aquest objectiu és més útil la gastroscòpia, és a dir, l’ús d’una sonda proveïda d’un sistema òptic, que s’introdueix a través de la boca fins a l’interior de l’estómac i permet de visualitzar-ne les parets. Així, es poden detectar algunes lesions característiques de la mucosa gàstrica, com ara aprimament i reducció del nombre i la grandària dels plecs gàstrics.
En general hom sol·licita igualment una anàlisi del suc gàstric, ja que en cas de gastritis atròfica, i a causa de la disminució de l’activitat de les glàndules que secreten àcid clorhídric, la concentració d’aquesta substància sol estar molt per sota del nivell normal. Fins i tot s’analitza el contingut gàstric després de l’administració d’alguna substància que estimuli l’elaboració d’àcid clorhídric, com ara la histamina; en cas de gastritis atròfica, la resposta a aquest estímul és menor a la que és habitual o fins i tot nul·la.
Per tal de confirmar la diagnosi d’aquesta malaltia de vegades cal realitzar una biòpsia gàstrica, és a dir, extreure una mostra de mucosa gàstrica, en el transcurs de la gastroscòpia, que posteriorment és analitzada al laboratori.
Tractament
Com que no es coneix amb exactitud la causa d’aquest trastorn, el tractament que s’hi indica és adreçat fonamentalment a atenuar-ne la simptomatologia, donat cas que hi hagi símptomes específics, i a prevenir-ne les complicacions possibles o bé guarir-les si ja s’han presentat.
Amb l’objectiu de detectar precoçment l’eventual aparició d’un tumor maligne, hom recomana la realització anual d’una gastroscòpia, amb la qual és possible de visualitzar tumors malignes incipients, extirpables fàcilment per via quirúrgica.
Una part substancial del tractament és l’administració intramuscular de vitamina B12, que, a través d’aquesta via, no necessita la presència de factor intrínsec per a entrar en l’organisme. Amb aquesta mesura, doncs, hom procura de prevenir o tractar el defecte de vitamina B12 i els trastorns que ocasiona.
Si l’anèmia és perniciosa, a més, de vegades cal efectuar transfusions de sang o derivats sanguinis per tal de proporcionar a l’organisme glòbuls vermells normals i normalitzar així la concentració sanguínia d’hemoglobina.
Si es produeixen hemorràgies gàstriques sol caldre l’ingrés de la persona que n’és afectada en un centre hospitalari, on es procura d’aturar-les amb rentatges gàstrics amb aigua freda, l’administració de diversos medicaments i, eventualment, contrarestaries amb transfusions sanguínies. Quan les hemorràgies gàstriques són molt freqüents o bé no cedeixen amb les mesures esmentades, en alguns casos es requereix una intervenció quirúrgica per tal d’extreure el segment de l’estómac on són provocades.