És anomenada eventració la protrusió o la sortida d’un teixit o d’un sector d’algun òrgan de la cavitat abdominal, a través d’un orifici originat per una intervenció quirúrgica o, més estranyament, per un traumatisme. Els òrgans desplaçats més sovint són l’epipló, una capa de teixit conjuntiu que sosté les vísceres abdominals a l’intestí prim i l’intestí gros. En la majoria dels casos, els teixits herniats no es projecten cap enfora de l’organisme, ja que queden subjectats per la pell o d’altres estructures de la paret abdominal. Tanmateix, però, quan l’orifici entra en contacte amb l’exterior de l’organisme, l’eventració es complica amb una evisceració, és a dir que els teixits o els òrgans herniats queden directament exposats a l’exterior i són observables.
Les eventracions poden ésser causades per nombrosos factors, que esquemàticament s’agrupen en predisposants, que afavoreixen la presentació del trastorn, i desencadenants, que el precipiten.
Hom considera factors predisposants totes aquelles circumstàncies que retarden o bé impedeixen que una ferida, en general operatòria, se cicatritzi adequadament. Entre aquests factors, doncs, els més importants són l’edat avançada de la persona que n’és afectada; el defecte orgànic de diversos elements que participen en la cicatrització, com les vitamines B i C, i les proteïnes en general; l’obesitat, a causa del fet que el teixit gras pot infiltrar-se per les zones adjacents a la ferida; la presència d’antigues cicatrius en la zona; el desenvolupament de processos infecciosos als teixits adjacents a la ferida, i diverses malalties, com diabetis o tumors malignes, que, en ocasionar una disminució de les defenses, predisposen a la infecció de la ferida.
Són considerades factors desencadenants totes aquelles circumstàncies que determinen un increment de la pressió interna de la cavitat abdominal, i, per tant, impulsen les vísceres i els teixits contra les seves parets, amb la qual cosa s’afavoreix l’eventració dels teixits o sectors d’òrgans que es troben propers a una ferida o una cicatriu. Els factors desencadenants més importants són l’esforç físic, l’acte defecatori, els accessos de tos, el singlot i els esternuts.
Segons el moment en què s’evidencien, hi ha bàsicament dos tipus d’eventracions: les eventracions postquirúrgiques immediates i les eventracions postquirúrgiques mediates.
Les eventracions postquirúrgiques immediates, que es produeixen al cap d’uns pocs dies de l’operació, solen manifestar-se amb una elevació discreta de la temperatura corporal, malestar general i un dolor abdominal que s’accentua de manera progressiva i per qualsevol moviment, que sovint va acompanyat de nàusees, vòmits i distensió de l’abdomen. Igualment, en molts casos es pot observar la sortida d’un líquid sanguinolent, de tonalitat rosada, des de la ferida operatòria de la pell.
Les eventracions postquirúrgiques mediates, que es produeixen al cap de mesos o anys de l’operació, poden ésser asimptomàtiques o bé originar diverses manifestacions, com ara dolor a la zona de la cicatriu, que sovint s’acompanya de sensació de formigueig o s’irradia cap a d’altres regions de l’abdomen, malestar general, cremor estomacal, nàusees i vòmits, o sensació de pesadesa abdominal. Igualment, en la majoria d’aquests casos es pot observar que el teixit cicatricial és més prim del que hauria d’ésser i que durant l’esforç físic és estirat cap a l’interior de la cavitat abdominal o bé impulsat a l’exterior de l’organisme.
Hom efectua la diagnosi d’aquesta malaltia amb una inspecció i una palpació acurades de la zona, i amb diverses maniobres i exploracions complementàries que permeten d’inferir quins són els membres herniats.
Les eventracions poden ocasionar diverses complicacions greus, que poden constituir causa de mort, com ara l’obstrucció dels òrgans desplaçats, peritonitis o inflamació i infecció de la cavitat abdominal, o l’obertura de la cicatriu cutània, amb l’evisceració consegüent.
El tractament consisteix bàsicament en la reparació quirúrgica dels teixits danyats. Igualment, fins que hom no pugui procedir a la intervenció se sol recomanar de seguir una dieta especial, adequada a les característiques de cada cas en concret, i repòs relatiu o absolut. L’evisceració constitueix una urgència mèdica que cal tractar amb una intervenció quirúrgica.