Definició
És anomenada abscés dentari o periapical una cavitat anormal plena de pus, envoltada per una càpsula de teixit conjuntiu que la limita, que es forma als teixits propers a l’arrel d’una peça dentària a causa d’una infecció, en general procedent d’una càries dental.
És anomenada flegmó dentari una inflamació d’origen infecciós, localitzada als teixits tous de la geniva, que en general es produeix com a complicació de l’abscés periapical, quan la infecció el sobrepassa, penetra el teixit ossi circumdant i, establint un canal estret, ateny la geniva.
Causes
La causa més freqüent dels abscessos i els flegmons dentaris és la càries dentària, malaltia caracteritzada per l’excavació dels teixits durs de les peces dentà-ries. Quan hi ha una càries avançada, si l’excavació ateny la polpa dentària, el teixit més interior de la dent, es pot produir una pulpitis, és a dir, una inflamació. Aquesta complicació és molt habitual, ja que la polpa s’infecta fàcilment per l’arribada de bacteris des de la cavitat bucal a través de l’excavació de la dent. Des de la polpa dentària, és fàcil també que els gèrmens atenyin els teixits que voregen l’arrel de la dent i originin una infecció local que destrueix els teixits i forma una cavitat, la qual, immediatament, és vorejada per una càpsula de teixit conjuntiu elaborat per l’organisme per tal d’impedir l’avançament dels bacteris, que progressivament s’omple de pus i esdevé un abscés periapical. Si la càpsula fibrosa de l’abscés s’obre, el pus surt de la cavitat i, excavant l’os maxil·lar, pot atènyer la geniva i originar-hi un flegmó dentari.
En alguns casos, els abscessos dentaris es produeixen després d’un traumatisme que deixa al descobert els teixits interns d’una dent, o a conseqüència d’infeccions d’altres teixits de la cavitat bucal, a partir de les quals els bacteris atenyen els teixits propers a l’arrel de les dents per contigüitat o per la circulació sanguínia.
En alguns casos, els flegmons dentaris es produeixen quan alguns bacteris atenyen el teixit intern de les genives, a causa de l’existència de plaques de tosca, és a dir, unes acumulacions sòlides que contenen bacteris i que es localitzen a la base de la dent, la qual tendeixen a separar de la geniva que la cobreix.
Manifestacions
L’abscés dentari no pot ésser observat directament, ja que es troba a sota de l’arrel d’una dent. Tanmateix, però, no passa desapercebut, ja que es manifesta amb un dolor intens que apareix o s’intensifica quan hom menja dolços o pren líquids molt freds o molt calents, en mossegar o mastegar, o quan es percudeix o es prem lleument la dent afectada. Els abscessos voluminosos, a més, solen acompanyar-se de febre, esgarrifances, engrossiment dels ganglis limfàtics submaxil·lars i, segons la localització que presenten, dificultat a deglutir o girar el cap. L’evolució de l’abscés és molt variable, segons que la infecció se solucioni o no, de manera espontània o amb el tractament adequat, i segons que la càpsula fibrosa que envolta l’abscés aconsegueixi o no de limitar la infecció.
Si la càpsula fibrosa que envolta l’abscés no s’obre, és possible que la infecció sigui controlada per l’acció del sistema immunològic i que la lesió involucioni progressivament sense conseqüències més importants. També és possible que amb la formació de teixit fibrós abundant la lesió s’aïlli progressivament i esdevingui un granuloma apical, és a dir, una massa de teixit fibrós generalment asimptomàtica. Una altra possibilitat és que la infecció progressi i els símptomes s’intensifiquin bruscament, a mesura que els teixits propers siguin comprimits per l’abscés. Aquesta darrera complicació és especialment greu en el cas d’abscés del sòl de la boca, ja que el seu creixement progressiu pot obstruir el fons de la cavitat bucal i impedir la respiració.
Quan la càpsula que envolta l’abscés s’obre espontàniament, les molèsties locals s’atenuen, ja que el pus pot ésser abocat. Tanmateix, però, la infecció fins aquest moment limitada a l’abscés es pot estendre i originar, al cap d’unes quantes hores o uns quants dies, un flegmó dentari.
El flegmó dentari és molt evident, ja que el sector afectat de la geniva esdevé tumefacte i envermelleix i, en molts casos, presenta pulsacions rítmiques. A més, també origina dolor local i de vegades febre, esgarrifances o dificultat per a mastegar o deglutir.
Diagnosi i tractament
La diagnosi s’efectua amb la inspecció de la cavitat bucal i radiografies de les peces dentàries afectades.
El tractament bàsic d’ambdós trastorns consisteix en l’administració d’antibiòtics per a combatre la infecció. També se solen indicar mesures simptomàtiques, com ara gargarismes amb aigua tèbia i sal, aplicació d’escalfor en la zona per atenuar el dolor i la inflamació, i fins i tot, administració de fàrmacs analgèsics i antiinflamatoris.
Segons cada cas, a més, hom pot procedir al buidatge del pus amb una incisió a través d’una dent afectada per càries, en el cas d’abscés periapical, o bé a través de la geniva, en el cas de flegmó dentari.