Definició

És anomenat càncer o tumor maligne de llengua el desenvolupament anòmal d’un grup de cèl·lules pertanyents a aquest òrgan, que tendeixen a créixer molt acceleradament i formen una massa o tumor. El càncer de llengua, que incideix fonamentalment en els homes d’entre 40 anys i 60, se sol manifestar inicialment per la presència d’una taca blanquinosa, una placa vermellosa sobreelevada o una clivella de consistència llenyosa a la llengua i és fàcilment extirpable en aquestes etapes. Més endavant, en canvi, tendeix a infiltrar-se pels teixits sans veïns i a propagar-se cap als ganglis limfàtics que es troben al sòl de la boca i, per mitjà de la circulació sanguínia o limfàtica, a d’altres òrgans, on es produeixen tumors secundaris o metàstasis, de manera que el pronòstic és greu en aquestes fases de l’evolució.

Causes

L’origen íntim del càncer de llengua no es coneix, per bé que se sap que, per mecanismes encara no aclarits del tot, el consum de tabac i d’alcohol n’afavoreixen l’aparició. Igualment, també constitueix un antecedent freqüent d’aquest càncer la irritació persistent sobre un sector de la llengua, com s’esdevé en alguns casos per l’ús de pròtesis dentals mal ajustades o per l’existència de restes d’arrels de dents que no han estat extretes completament.

El càncer de llengua sol ésser precedit per una lesió característica, anomenada leucoplàsia, la qual és considerada pre-cancerosa. La leucoplàsia es presenta com una placa blanquinosa, ben delimitada, de superfície inicialment llisa i apergaminada; amb el pas del temps, adopta un aspecte rugós i es pot ulcerar.

Manifestacions i evolució

En les etapes inicials, el càncer de llengua no causa molèsties subjectives i es manifesta en general per la presència i el creixement d’una leucoplàsia en la superfície de l’òrgan. Amb menys freqüència, l’inici pot consistir en la formació d’una clivella profunda, envoltada de teixit consistent.

Més endavant és habitual que aquestes lesions s’erosionin o s’ulcerin, i fins i tot poden arribar a causar pèrdues de sang. Igualment, és freqüent que es presentin diverses manifestacions, com ara sequedat persistent de llengua o bé una progressiva dificultat per a moure aquest òrgan adequadament, que s’expressa en la impossibilitat de pronunciar correctament les lletres —com ara la l, la t o la d— en la formació del so de les quals participa la llengua, o bé el fet de mossegar-se reiteradament la llengua quan es mastega. També és freqüent que el consum de tabac o d’aliments adobats provoqui dolor en la regió afectada.

Amb el pas del temps, la lesió sol adoptar un volum considerable, les vores s’endureixen i llur fons pot presentar petites masses groguenques, degudes al pus que s’elabora per infeccions sobreafegides. En aquestes fases també és habitual que hi hagi mal alè permanent i que es produeixin hemorràgies freqüents, que de vegades poden ésser molt importants.

En les fases més avançades, quan el tumor es propaga als ganglis limfàtics de la zona i a d’altres òrgans —com els pulmons o el cervell—, és freqüent que es desenvolupin processos infecciosos de les vies respiratòries que poden ésser causa de mort, que la persona que n’és afectada perdi pes i que el seu estat general empitjori progressivament, amb aparició de febre, malestar, debilitat, pèrdua de pes molt important i malnutrició.

Diagnosi

Hom sol inferir la diagnosi d’aquesta malaltia a partir de les característiques que presenten les lesions, especialment en persones que tenen antecedents de tabaquisme, alcoholisme o d’ús de pròtesis dentals. Per tal de confirmar la diagnosi hom efectua una biòpsia, és a dir que s’extreu una mostra de teixit de la lesió per tal d’analitzar-la al laboratori.

Tractament

El tractament és fonamentalment quirúrgic. En les fases incipients, n’hi ha prou que s’extregui el tumor i un sector del teixit sa que el circumda. Al contrari, en els casos més avançats cal de vegades extirpar tota la llengua, els ganglis limfàtics que es troben al voltant de la cavitat bucal, o fins i tot una part del paladar, de manera que posteriorment cal adequar l’alimentació a les possibilitats de cada cas concret.

Igualment, com a mesura complementària de la cirurgia, o com a mesura pal·liativa per a reduir els símptomes i la grandària del tumor, hom recorre sovint a la radioteràpia, és a dir, l’aplicació terapèutica de radiacions ionitzants.