Definició
És anomenada estomatitis la inflamació de la mucosa bucal, és a dir, la capa de teixit mucós que cobreix la superfície de la cavitat bucal. Aquesta alteració se sol presentar en forma brusca o aguda, per bé que de vegades ho fa de manera crònica o persistent. Les causes poden ésser molt variades; les més freqüents són: una manca d’higiene bucal adequada; la irritació mecànica provocada per diverses circumstàncies, com ara l’ús de pròtesis dentals mal ajustades, el consum de tabac i alcohol o la ingestió d’aliments molt calents o picants; la infecció originada per diversos tipus de bacteris, virus o fongs, i la intoxicació amb uns fàrmacs determinats, especialment antibiòtics. Igualment, en alguns casos l’estomatitis constitueix únicament una manifestació d’una malaltia més greu, com ara colitis ulcerosa, malaltia de Crohn, leucèmia, desnutrició o SIDA. L’aspecte que adopten les lesions bucals depèn de la causa que hagi desencadenat l’estomatitis; pot comprendre des d’un envermelliment lleu i difús de la mucosa bucal fins a la formació d’úlceres sagnants. Els símptomes també són variables, per bé que el més freqüent és la sensació de cremor o dolor local, especialment després de la ingestió d’aliments picants, salats, calents o durs.
Tipus, causes i manifestacions
Hom diferencia diversos tipus d’estomatitis, segons les causes, les característiques de les lesions i la forma d’evolució. Les més freqüents són: l’estoma-titis aguda simple, l’estomatitis purulenta, l’estoma-titis deguda a antibiòtics, l’estomatitis ulcerosa, l’estomatitis aftosa, l’estomatitis herpètica i la candidiasi oral o muguet.
L’estomatitis aguda simple, la més freqüent, es caracteritza per l’envermelliment i la tumefacció d’un sector més o menys ampli de la superfície interna de les galtes, les genives i generalment també la punta de la llengua. La causa més freqüent d’aquest tipus d’estomatitis és una irritació de la zona, com la provocada per l’ús de pròtesis dentals mal ajustades, algunes malformacions dentals, la dentició, la mossegada accidental de les galtes, el fum del tabac, l’alcohol o els menjars molt calents.
L’estomatitis aguda simple se sol manifestar amb una molèstia o dolor lleu en la zona inflamada, que habitualment s’intensifica quan hom mastega, desplaça la llengua per la regió afectada o ingereix aliments picants, salats, calents o durs. El trastorn sol involucionar espontàniament al cap d’uns quants dies. Tanmateix, però, si la irritació es manté, el més habitual és que es prolongui, o bé que es torni a presentar periòdicament. També és possible que diversos bacteris, continguts als aliments o els que habiten normalment en la cavitat bucal, desenvolupin sobre el teixit irritat un procés infecciós, especialment si durant la fase aguda del trastorn no s’efectua una higiene bucal acurada.
L’estomatitis purulenta es caracteritza, a més d’envermelliment i tumefacció, per la presència de petits punts blancs groguencs que es distribueixen per les galtes, les genives o la llengua. Aquest tipus d’estomatitis es produeix quan diversos tipus de bacteris productors de pus —com estafilococs o estrep-tococs, que sovint es troben a l’interior de la cavitat bucal— s’introdueixen i infecten la mucosa bucal; la infecció bacteriana s’esdevé sobre sectors prèviament irritats de la cavitat bucal, és a dir, com una complicació d’una estomatitis aguda simple. Les manifestacions més freqüents, a més de la sensació de cremor i dolor, són la percepció d’un gust desagradable a la boca, mal alè, increment del volum dels ganglis limfàtics que es troben per sota de les mandíbules i, de vegades, elevació de la temperatura corporal. Les lesions i els símptomes solen involucionar al cap d’alguns dies mitjançant la instauració del tractament adequat.
L’estomatitis deguda a antibiòtics es caracteritza per un envermelliment i una tumefacció difusos de la mucosa bucal, el despreniment de cèl·lules que formen escames sobre aquest teixit i el canvi d’aspecte de la llengua, que esdevé vermella, llisa i brillant. De vegades aquestes lesions també es presenten a l’esòfag, l’anus i la vagina. Aquest trastorn es produeix després de l’administració de diversos tipus d’antibiòtics per via oral durant més de vuit dies seguits, i és provocat per la mateixa acció d’aquests fàrmacs en les zones esmentades, quan eliminen uns determinats microorganismes afavorint indirectament el desenvolupament d’altres, que en circumstàncies normals no són perjudicials. Els símptomes més freqüents de l’estomatitis deguda a antibiòtics són dolor, sensació de cremor i sequedat a la boca, gust desagradable i mal alè. Si hom interromp l’administració de l’antibiòtic, les lesions i els símptomes cedeixen al cap d’alguns dies.
L’estomatitis ulcerosa es caracteritza per envermelliment, tumefacció i formació de zones erosionades o úlceres a la mucosa bucal; sovint, també origina l’aparició de plaques de pus al fons de les zones ulcerades. Aquestes lesions s’estenen gairebé sempre a la cara posterior dels llavis, les genives, la llengua i fins i tot la faringe. El trastorn es pot produir a conseqüència d’una intoxicació deguda a diversos elements com el mercuri; o bé es pot presentar com a reacció al·lèrgica a determinades substàncies contingudes als aliments. Tanmateix, però, també poden ésser causades per diversos microorganismes, que en condicions normals són eliminats pel sistema immunològic, però que són molt patògens quan les defenses orgàniques disminueixen, com s’esdevé en algunes malalties greus com ara malnutrició, leucèmia o insuficiència renal. Els símptomes més freqüents són dolor i sensació de cremor, alè pudent, gust amargant a la boca, petites hemorràgies a les genives, engrossiment dels ganglis limfàtics submaxil·lars —que esdevenen dolorosos—, elevació de la temperatura corporal i malestar general. Si el trastorn rep tractament, sol guarir al cap d’una setmana o dues. En cas contrari, s’estableix de manera crònica.
L’estomatitis aftosa es caracteritza per la presència en la mucosa bucal d’una lesió anomenada afta o afta bucal, una petita úlcera o erosió, habitualment de la grandària d’una llentia, de coloració blanquinosa i amb un contorn vermellós. Les aftes es localitzen de manera aïllada o bé en grups d’unes quantes i es poden situar en qualsevol sector de la mucosa bucal, per bé que en general es desenvolupen a la cara posterior dels llavis, a sota de la llengua o a les galtes. L’estomatitis aftosa constitueix un trastorn molt freqüent, que habitualment es presenta en forma periòdica o amb brots, i que afecta aproximadament el 20% de la població. Les causes d’aquest trastorn són desconegudes; això no obstant, hom considera probable que es produeixi per un mecanisme autoimmune en què el sistema immuno-lògic elabora anormalment elements que reaccionen contra els mateixos teixits de l’organisme. Els brots d’estomatitis aftosa es poden presentar en qualsevol moment, per bé que sovint són precedits per diverses circumstàncies: estrès emocional, irritació mecànica de la mucosa bucal, període pre-menstrual o ingestió de diversos aliments com nous, avellanes, figues, xocolata, crustacis o sardines. L’alteració pot ésser asimptomàtica; tanmateix, però, el més habitual és que es manifesti amb una sensació de cremor o dolor, de vegades molt intensa, quan hom mou la zona afectada o s’empassa aliments, especialment si són salats, picants, calents o àcids. En alguns casos, la intensitat del dolor provoca que el pacient s’estigui de menjar durant uns quants dies, o bé que un nodrissó no pugui xuclar adequadament. Les lesions i els símptomes solen desaparèixer espontàniament al cap de set dies o deu.
En uns casos molt concrets, les aftes bucals constitueixen una manifestació d’una altra malaltia, com ara malaltia de Behçet, colitis ulcerosa, malaltia de Crohn o leucèmia. En aquests casos, és habitual que els brots es presentin amb molta freqüència i que les lesions es mantinguin unes quantes setmanes, o fins i tot mesos.
L’estomatitis herpètica es caracteritza per l’aparició d’unes petites vesícules de contorn vermell que es presenten en forma de grans de raïm a la mucosa bucal, generalment a les galtes, els llavis i la llengua. És provocada per una infecció ocasionada pel virus de l’herpes simple, i afecta especialment infants menors de cinc anys. Aquest trastorn es manifesta amb un dolor local intens i en general guareix espontàniament al cap de deu dies o quinze.
La candidiasi oral o muguet constitueix un tipus especial d’estomatitis provocat per la Candida albicans, un fong que habitualment es troba a la cavitat bucal de moltes persones sense causar alteracions. La infecció es produeix solament quan hi ha una disminució de les defenses de l’organisme i és comú en nounats, persones grans, malalts sotmesos a tractaments prolongats amb antibiòtics i medicaments que inhibeixen el sistema immunològic o en pacients afectats per malalties greus, com ara tumors avançats o SIDA. Això no obstant, de vegades es presenta en persones que no tenen cap altre problema de salut. La candidiasi oral es manifesta amb l’aparició de petites pàpules envermellides que creixen i s’uneixen entre si formant plaques que es cobreixen d’una capa blanquinosa, de consistència cremosa; si es desprèn la capa blanquinosa, la superfície de la placa presenta un color vermell viu i sagna fàcilment. Aquest trastorn pot ésser asimptomàtic, per bé que sovint ocasiona sensació de cremor o molèsties en ingerir els aliments. Amb el tractament oportú, les lesions solen guarir al cap de set o vuit dies.
Diagnosi
La diagnosi d’aquest trastorn és simple, ja que es realitza a partir de les característiques de les lesions, i l’origen en molts casos es pot determinar pels antecedents que presenta la persona que n’és afectada. De vegades, per identificar els possibles microorganismes causals, es recull una mostra de les secrecions de les lesions que posteriorment és analitzada al laboratori. Igualment, en alguns casos se sol·liciten algunes proves complementàries com ara anàlisis de sang o exploracions radiològiques per tal de detectar d’altres trastorns o descartar-los.
Tractament
El tractament d’aquest trastorn és molt variable. En la majoria dels casos s’indiquen gargarismes o l’aplicació local de substàncies antisèptiques, antiinflamatòries o analgèsiques. A més, hom recomana abstenir-se del tabac i l’alcohol, com també estar-se de menjar aliments picants, salats o durs. Igualment, sovint s’administren antibiòtics, quan hom suposa que l’origen de l’alteració és una infecció.
Paral·lelament, s’indiquen les mesures adequades per a la correcció de les causes que ocasionaren el trastorn, com ara afeccions dentàries o l’ús d’uns medicaments determinats.