Definició
És anomenada úlcera pèptica una lesió circumscrita de tipus erosiu que es produeix a la paret interna de l’estómac o de la primera porció de l’intestí prim, el duodè, per l’acció corrosiva del suc gàstric que fisio-lògicament és destinat a la degradació dels aliments, però que, per diverses raons, en aquest cas penetra un determinat sector de la mucosa gàstrica o duodenal.
L’úlcera péptica, que es manifesta amb dolor i cremor a la part superior de l’abdomen, sol cicatritzar al cap d’uns quants dies o poques setmanes d’haver-se presentat. Tanmateix, però, en una bona part dels casos tendeix a reaparèixer periòdicament, de manera que és considerat un trastorn crònic. En els períodes d’aguditzacions, anomenats brots ulcerosos, els símptomes s’intensifiquen o bé s’atenuen al llarg del dia, sobretot en relació amb la ingestió d’aliments, i remeten quan l’úlcera cicatritza. En la majoria dels casos, aquest trastorn no origina complicacions destacables; això no obstant, en algunes ocasions, especialment quan no es realitzen el tractament i els controls mèdics pertinents, pot provocar complicacions greus, com per exemple hemorràgies digestives intenses que requereixen una intervenció quirúrgica urgent i que posen en perill la vida de la persona que n’és afectada.
La denominació d’úlcera pèptica és deguda al fet que la lesió és ocasionada fonamentalment per l’acció de la pepsina, un enzim digestiu que, juntament amb l’àcid clorhídric, constitueix l’element més important del suc gàstric. Com que la seva localització gairebé exclusiva correspon a l’estómac o el duodè, és anomenada igualment úlcera gastro-duodenal i, com que es tracta d’un trastorn crònic, és denominada també malaltia ulcerosa.
Tipus
La lesió ulcerosa consisteix en una pèrdua circumscrita de teixit mucós, és a dir, una solució de continuïtat en la capa interna de la paret digestiva. L’úlcera pot ésser de forma arrodonida, oval o el·líptica i el diàmetre comprèn habitualment de 10 mm a 25. Segons la localització, hom diferencia bàsicament dos tipus d’úlcera pèptica. L’úlcera gàstrica, que es localitza a la mucosa de l’estómac, i l’úlcera duodenal, que se situa a la mucosa de la primera porció de l’intestí prim.
Excepcionalment, l’úlcera pèptica es pot presentar en d’altres segments del tub digestiu. Així, per exemple, pot afectar el terç inferior de l’esòfag o el jejú, la porció de l’intestí prim que es troba a continuació del duodè.
Freqüència, edat i sexe
L’úlcera pèptica és un dels trastorns més freqüents als països industrialitzats, ja que es calcula que afecta entre un 8 i un 10% de la població. L’úlcera duodenal presenta una incidència tres o quatre vegades superior a la de l’úlcera gàstrica.
L’úlcera gastro-duodenal es manifesta en la majoria dels casos entre 30 anys d’edat i 50. Això no obstant, de vegades es presenta en edats més joves, fins i tot durant la infantesa. Després de cinquanta anys, però, no és gens habitual per bé que sí que ho és el fet que es produeixin nous brots ulcerosos, encara que hagin passat molts anys des que el trastorn es manifestà per última vegada.
La incidència de l’úlcera pèptica és significativament superior en els homes que en les dones. Concretament, l’úlcera gàstrica és dues vegades més freqüent en els homes que en les dones, i l’úlcera duodenal, quatre vegades més.
Causes
L’úlcera pèptica es produeix com a conseqüència de l’efecte corrosiu del suc gàstric, quan entra en contacte directe amb la mucosa gàstrica o la duodenal, ja que digereix els teixits de la mateixa paret digestiva i provoca la pèrdua de substància que s’anomena úlcera. En condicions normals, si bé el suc gàstric representa un element agressiu per a la mucosa digestiva, l’acció corrosiva que presenta és neutralitzada per determinats elements defensius.
De fet, l’origen exacte de l’úlcera pèptica no és conegut, però nombrosos estudis realitzats han permès de comprovar que hi ha una gran diversitat de factors que es relacionen íntimament amb la seva aparició. Així, doncs, hom considera que l’úlcera pèptica és una malaltia multifactorial, ja que es manifesta quan diverses circumstàncies coincidexen de manera que afavoreixen el contacte del suc gàstric amb la mucosa gàstrica o la duodenal. Si bé el mecanisme a través del qual aquests factors provoquen una úlcera pèptica no ha pogut ésser del tot determinat, actualment es tendeix a considerar que actuen, bàsicament, alterant l’equilibri que hi ha entre uns elements agressius —l’àcid clorhídric i la pepsina del suc gàstric—, i d’altres de defensius de la mucosa gàstrica i la duodenal —les secrecions de caràcter alcalí que neutralitzen l’acidesa del suc gàstric—.
El principal element agressiu per a la mucosa digestiva és el suc gàstric, la funció principal del qual és descompondre els aliments ingerits en partícules petites per tal que puguin ésser absorbides correctament a l’intestí prim. Els components principals del suc gàstric són l’àcid clorhídric i la pepsina.
L’àcid clorhídric és una substància de caràcter àcid elaborada per les glàndules gàstriques, és a dir, les glàndules que hi ha a la mucosa gàstrica, i que sota l’acció de diversos estímuls és secretada a l’interior de l’estómac. Aquesta substància, gràcies al seu poder corrosiu, presenta la capacitat de fraccionar els aliments continguts a l’estómac.
La pepsina és un enzim digestiu que es forma a l’interior de la cavitat gàstrica, quan el pepsinogen, un enzim que també elaboren i secreten les glàndules gàstriques, entra en contacte amb l’àcid clorhídric. La pepsina actua exclusivament sobre les proteïnes contingudes als aliments i les fracciona en unitats més petites la digestió de les quals s’acabarà de produir a l’intestí prim. Per tal que la pepsina pugui exercir les seves funcions digestives de manera adequada, cal que l’acidesa del suc gàstric se situï en uns nivells determinats, que s’aconsegueixen gràcies a la presència de l’àcid clorhídric.
L’element defensiu primordial de la mucosa gàstrica és l’anomenada barrera mucosa gàstrica, és a dir, una pel·lícula espessa de substàncies mucoses de caràcter alcalí secretades per les glàndules gàstriques que revesteix la mucosa gàstrica. Gràcies a l’existència d’aquesta pel·lícula de secrecions alcalines, en condicions normals el suc gàstric queda virtualment aïllat de la mucosa gàstrica, i per tant no pot exercir-hi els efectes corrosius.
L’element defensiu més important de la mucosa duodenal és determinat per les secrecions alcalines que hi ha a l’interior del duodè, que procedeixen de les glàndules de la mateixa mucosa duodenal, com també del pàncrees i la vesícula biliar, òrgans que a través de diversos conductes es troben connectats amb el duodè. Normalment, si bé al duodè entra una petita quantitat de suc gàstric acompanyant els aliments que procedeixen de l’estómac, l’acidesa queda neutralitzada per l’alcalinitat de les secrecions que hi ha a l’interior del duodè, de manera que la mucosa duodenal no és exposada als efectes corrosius.
Quan per alguna raó el suc gàstric estableix contacte directe amb la mucosa gàstrica o duodenal, l’àcid clorhídric descompon el teixit mucós i permet que la pepsina en digereixi les proteïnes. Així, en aquests casos s’esdevé la pèrdua de substància que caracteritza l’úlcera pèptica.
Qualsevol circumstància que alteri l’equilibri entre els elements defensius i els agressius en favor de l’activitat corrosiva del suc gàstric pot provocar, potencialment, una úlcera pèptica. Això no obstant, les investigacions dutes a terme aquests darrers anys permeten d’afirmar que hi ha algunes diferències segons si es tracta d’una úlcera gàstrica o una úlcera duodenal. Així, hom considera que l’úlcera gàstrica apareix especialment quan per alguna circumstància disminueix l’eficàcia de la barrera mucosa gàstrica, mentre que l’úlcera duodenal se sol produir a conseqüència d’un increment en la quantitat de suc gàstric que ateny el duodè.
Entre els factors que debiliten la barrera mucosa gàstrica, i que per tant es consideren causants d’úlcera gàstrica, destaquen la gastritis crònica, o inflamació persistent de la mucosa gàstrica, i diverses circumstàncies com ara la ingestió reiterada de determinats medicaments i substàncies tòxiques.
Quan la gastritis és crònica se sol produir una disminució de l’activitat de les glàndules gàstriques, a conseqüència de la qual es redueix la secreció de substàncies alcalines i la barrera mucosa gàstrica és més prima del que és habitual. Si bé en aquest cas també hi pot haver una disminució de la secreció d’àcid clorhídric i pepsinogen, que s’elaboren igualment en les glàndules gàstriques, s’ha pogut comprovar que quan la barrera mucosa gàstrica apareix considerablement aprimada no és necessària la presència de grans quantitats de suc gàstric a l’interior de l’estómac per tal que es produeixi una úlcera, ja que aleshores l’àcid clorhídric pot entrar en contacte amb la mucosa gàstrica i penetrar-la fàcilment. Així, l’úlcera gàstrica constitueix una complicació freqüent de la gastritis crònica, i viceversa, la gastritis crònica és un antecedent relativament habitual de l’úlcera gàstrica.
El consum reiterat de determinats medicaments, sobretot antiinflamatoris com l’àcid acetilsalicílic, la fenilbutazona o la indometacina, és causa freqüent de gastritis crònica i debilita igualment la barrera mucosa gàstrica. L’administració prolongada d’aquest tipus de fàrmacs constitueix un antecedent habitual de l’úlcera gàstrica. L’efecte nociu d’aquests medicaments sobre la barrera mucosa gàstrica obeeix a dues circumstàncies. D’una banda, alguns d’aquests fàrmacs, sobretot l’àcid acetilsalicílic després que ha estat absorbit per la circulació sanguínia, interfereixen en la producció de prostaglandines, unes hormones que són elaborades en diversos teixits i que estimulen la síntesi i la secreció de substàncies alcalines per part de les glàndules gàstriques. De l’altra, aquests medicaments són de caràcter àcid i, per tant, quan es dipositen sobre la barrera mucosa gàstrica en contraresten l’alcalinitat i incrementen les possibilitats que el suc gàstric entri en contacte directe amb la mucosa gàstrica i la penetri. Aquest efecte és especialment perjudicial quan aquests medicaments són ingerits en dejú sense ésser dissolts prèviament en aigua, ja que aleshores l’efecte es concentra en un sector molt circumscrit de la barrera mucosa gàstrica, on es dipositen després de l’administració. Hom considera actualment que el consum d’aquest tipus de medicaments a dosis elevades i durant llargs períodes de temps és capaç, en si mateix, d’originar una úlcera gàstrica. Els casos originats en aquestes circumstàncies són catalogats com a úlcera per medicaments.
El consum reiterat de grans quantitats de begudes alcohòliques constitueix un antecedent relativament habitual d’úlcera gàstrica. Actualment es considera en aquest cas que el mecanisme desencadenant és degut bàsicament al fet que l’alcohol és una substància tòxica per a la mucosa gàstrica i, per tant, el seu consum reiterat podria afeblir la barrera mucosa gàstrica. D’altra banda, l’alcoholisme és una causa molt freqüent de gastritis crònica.
Entre els factors que incrementen la quantitat de suc gàstric que entra al duodè, i que per tant poden afavorir l’aparició d’úlcera duodenal, destaquen la predisposició genètica i la tensió emocional o estrès.
Es considera que la predisposició genètica és un dels factors més importants en l’aparició de l’úlcera duodenal. Aquesta afirmació es basa en el fet que l’úlcera duodenal és diverses vegades més freqüent en determinades famílies que en la resta de la població i en el fet que la incidència d’aquesta lesió és especialment elevada entre les persones que pertanyin al grup sanguini 0, una característica que es transmet de manera hereditària. Encara no s’han pogut identificar els gens involucrats en aquesta predisposició, però es considera que podrien determinar un increment de la producció d’àcid clorhídric i pepsinogen per part de les glàndules gàstriques i, per tant, un increment de la quantitat de suc gàstric que entra al duodè. De fet, en la majoria dels casos d’úlcera duodenal, es pot verificar que la secreció d’àcid clorhídric és superior a l’habitual.
Una altra circumstància que incrementa la secreció de suc gàstric és l’estrès o tensió emocional. Durant les situacions d’estrès, el sistema nerviós central, a través del nervi vague, estimula la secreció d’àcid clorhídric i pepsinogen per part de les glàndules gàstriques, substàncies que, en aquestes circumstàncies, passen cap al duodè en quantitats superiors al que és habitual. Probablement a causa d’això, l’úlcera duodenal és més freqüent en les persones de personalitat ansiosa i entre les que viuen o treballen en medis estressants. De fet, segons dades estadístiques, la incidència de l’úlcera duodenal és molt superior a les ciutats que en el medi rural, i també als països industrialitzats més que no pas als d’economies més primitives.
El consum de tabac afavoreix l’aparició de les úlceres pèptiques i augmenta igualment el risc que el trastorn origini complicacions. L’acció nociva del tabac amb relació a l’úlcera pèptica s’explica fonamentalment a través de dos mecanismes. D’una banda, algunes de les substàncies contingudes al fum del tabac, després que han entrat en la sang, estimulen la secreció d’àcid clorhídric i pepsinogen i, per tant, afavoreixen l’aparició d’úlcera gastro-duodenal. De l’altra, algunes substàncies procedents del fum del tabac debiliten l’acció de l’esfínter situat entre l’estómac i el duodè, que normalment impedeix el pas de secrecions duodenals a l’estómac; així, una part de les secrecions duodenals passen anormalment cap a l’estómac. Aquestes secrecions, després dels àpats ,va més de substàncies alcalines, contenen bilis i enzims pancreàtics destinats a la digestió, elements que, si bé són innocus per a la mucosa duodenal, en contacte amb la mucosa gàstrica són corrosius. Pel que sembla, a través d’aquest mecanisme el consum de tabac afavoreix l’aparició d’una úlcera gàstrica.
Manifestacions
Aquest trastorn se sol manifestar per un conjunt de símptomes, l’aparició, la intensitat i la durada dels quals varien significativament segons els casos particulars.
El símptoma més important i freqüent és el dolor, que es localitza a la part superior de l’abdomen i de vegades s’irradia cap als costats o l’esquena. En general, en cas d’úlcera gàstrica el dolor es percep a la part superior i esquerra de l’abdomen, mentre que en cas d’úlcera duodenal es presenta una mica més cap a sota i a la dreta.
El dolor sol ésser moderat, per bé que la intensitat que presenta varia segons la sensibilitat individual. Per exemple, de vegades és percebut com una molèstia lleu, semblant a la causada per la gana, mentre que en altres casos adquireix la qualitat d’tina rampa intensa que impedeix la realització de les tasques quotidianes o bé desperta el pacient durant la nit.
L’aspecte més característic del dolor degut a l’úlcera pèptica és que s’atenua amb la ingestió d’aliments o substàncies alcalines, com ara llet o sals d’alumini o de magnesi. I això perquè el dolor és causat fonamentalment per l’acció del suc gàstric sobre la lesió ulcerosa, mentre que la ingestió d’aliments o de substàncies alcalines neutralitza l’acidesa del medi. Gràcies a aquesta característica, el dolor ulce-rós presenta un ritme d’aparició i desaparició al llarg del dia que es relaciona amb els horaris dels àpats. Aquest ritme, igualment, sol presentar diferències segons que es tracti d’una úlcera gàstrica o d’una úlcera duodenal. Així, en la majoria dels casos d’úlcera gàstrica, el dolor desapareix després d’haver menjat durant un període que oscil·la entre els 30 minuts i els 90. Després es torna a presentar, a mesura que l’estómac es queda buit, persisteix entre 60 o 90 minuts i finalment s’atenua progressivament altra vegada. En el cas d’úlcera duodenal, en canvi, després dels àpats l’alleujament sol mantenir-se entre 2 i 4 hores, però després el dolor es torna a presentar o bé s’intensifica i només s’atenua quan hom ingereix aliments novament.
Un altre símptoma molt freqüent és la pirosi, és a dir, una sensació de cremor que es percep a la part superior de l’abdomen i per darrere de la paret anterior del tòrax. La pirosi és deguda a la irritació que provoca l’àcid clorhídric sobre la superfície interna de l’esòfag i es manifesta quan una part del contingut gàstric reflueix anormalment cap al conducte esofàgic, com ara s’esdevé molt sovint en cas d’úlcera pèptica. De vegades, igualment, el suc gàstric, en la seva pujada al llarg de l’esòfag, accedeix a la cavitat bucal i provoca l’aparició d’un gust àcid. La pirosi sol acompanyar el dolor, ja que aquest darrer símptoma es manifesta o s’intensifica especialment quan s’incrementa l’acidesa de l’estómac. Però en molts casos la pirosi es manifesta sense dolor, o fins i tot constitueix l’únic símptoma de l’úlcera pèptica. Com el dolor, la pirosi s’atenua o desapareix amb la ingestió d’aliments o substàncies alcalines.
També és relativament habitual en cas d’úlcera pèptica l’aparició de nàusees i vòmits. En general, aquestes manifestacions es presenten quan el dolor és molt intens i persistent, però de vegades es manifesten de manera espontània, fins i tot amb un ritme periòdic. En molts casos d’úlcera duodenal, per exemple, són freqüents els vòmits —després del repòs nocturn, en dejú—, que contenen únicament suc gàstric.
D’altres manifestacions digestives freqüents de l’úlcera pèptica, els mecanismes d’aparició de les quals es desconeixen, són augment de la producció de saliva, restrenyiment i diarrees.
En molts casos l’úlcera pèptica es presenta de manera atípica. De vegades, per exemple, la primera manifestació de la malaltia és deguda a l’aparició d’una complicació. Així, sovint la primera manifestació és una hemorràgia digestiva o bé un dolor molt intens, que no es relaciona amb els horaris dels àpats ni cedeix amb la ingestió de substàncies alcalines i que és degut a la perforació de la paret de l’estómac gràcies a l’activitat d’una úlcera que havia romàs asimptomàtica fins aquest moment.
En les persones d’edat, els símptomes tampoc presenten les característiques anteriorment esmentades. En aquestes persones, per exemple, el dolor sol ésser més moderat i en general no segueix el ritme que n’és característic.
Els símptomes són també atípics durant la infància. En aquests casos, per exemple, el dolor sol afectar tot l’abdomen i no solament la part superior, no cedeix després dels àpats i els vòmits són molt freqüents.
Evolució
L’úlcera pèptica pot ésser considerada una malaltia crònica, ja que sol provocar molèsties al llarg de molts anys, o fins i tot durant tota la vida. Tanmateix, però, els símptomes no són permanents, ja que la lesió ulcerosa sol evolucionar de manera intermitent. Així, s’esdevé una lesió ulcerosa que ocasiona manifestacions només durant una època, fins que l’erosió de la mucosa se soluciona quan l’úlcera cicatritza. Tanmateix, però, després d’un període de calma més o menys llarg, es torna a produir una nova úlcera, amb les manifestacions que hi corresponen. Per tant, hom pot considerar que l’úlcera pèptica és una malaltia crònica que evoluciona en forma de brots o aguditzacions.
En cada brot ulcerós, els símptomes solen persistir entre 15 dies i 2 mesos, període en què habitualment la lesió cicatritza, ja sigui amb el tractament adequat o bé espontàniament.
Després que s’ha superat el primer brot ulcerós, aquest trastorn pot evolucionar de diverses maneres. En alguns casos remet definitivament. Però el més característic és que s’estableixi en forma crònica alternant brots ulcerosos amb períodes de completa normalitat, en què les úlceres aparegudes cicatritzen i desapareixen. Hom considera que aquesta tendència envers la cronicitat de l’úlcera pèptica és deguda al fet que, en la majoria dels casos, els factors i els mecanismes que n’ocasionaren l’aparició es mantenen després que s’ha superat el primer brot ulcerós. Una excepció a aquesta tendència és l’úlcera per medicaments, l’evolució de la qual se sol aturar interrompent l’administració del fàrmac que n’és responsable.
Els brots ulcerosos es poden manifestar amb una freqüència molt variable, però és característic que ho facin dues o tres vegades l’any adoptant una periodicitat que és anomenada ritme estacional, ja que els episodis aguts solen coincidir amb la primavera i la tardor. Probablement aquest ritme estacional és degut al fet que durant la primavera i la tardor l’organisme s’ha d’adaptar als canvis climàtics i es troba sotmès a un estrès superior al que és habitual.
En aquest sentit, els nous brots ulcerosos solen durar de 3 a 6 setmanes i es manifesten amb els mateixos símptomes que el primer brot. Durant els períodes de normalitat les lesions cicatritzen i desapareixen, i els síptomes remeten del tot.
El manteniment del trastorn també és variable. En la majoria dels casos els brots ulcerosos se succeeixen al llarg d’alguns anys o dècades, ja sigui amb l’adopció d’un ritme estacional o bé presentant-se més espaiadament. En altres casos, en canvi, els brots ulcerosos remeten de manera definitiva, a causa de la instauració del tractament adequat, o bé ho fan espontàniament.
És difícil d’establir en cada cas concret quina serà l’evolució del trastorn. Això és degut, en part, al fet que l’evolució de l’úlcera pèptica no manté una relació estreta amb la intensitat dels símptomes, que en general són de caràcter subjectiu. Igualment, també correspon al fet que moltes de les causes conegudes que intervenen en el seu desenvolupament, com ara la predisposició genètica o l’estrès, són difícils de quantificar i, per tant, no són útils per a efectuar un pronòstic precís.
Complicacions
L’úlcera pèptica pot originar diverses complicacions. N’hi ha que, com ara les petites pèrdues de sang des de la mucosa gàstrica o la duodenal, són molt freqüents però no originen trastorns greus en l’organisme. N’hi ha d’altres, en canvi, que, com les hemorràgies digestives greus, són menys freqüents però poden plantejar la necessitat d’una intervenció quirúrgica, fins i tot d’urgència, pel fet que posen en perill la vida del malalt. Globalment, aquestes darreres complicacions se solen presentar quan el malalt no és tractat adequadament o bé no se sotmet als controls mèdics que eventualment ha de realitzar. Tanmateix, però, algunes d’aquestes complicacions constitueixen la primera manifestació de la malaltia.
Una de les complicacions més freqüents i importants és l’hemorràgia digestiva. Segons dades estadístiques, en un 15% o un 20% dels casos d’úlcera pèptica de llarga evolució es manifesta si més no un episodi d’hemorràgia gàstrica o duodenal de relativa importància. En alguns casos, tanmateix, l’hemorràgia constitueix la primera manifestació d’una úlcera que havia passat inadvertida fins aquell moment.
L’hemorràgia s’esdevé quan el suc gàstric entra en contacte amb un vas sanguini, en descompon la paret i la digereix, i per tant la sang continguda a l’interior és abocada cap a la cavitat gàstrica o la duodenal. Segons el cabal del vas sanguini que sigui lesionat i la freqüència amb què se succeeixen aquests fets, la quantitat de sang que es perdi serà més o menys important. L’esquinçament aïllat d’uns quants capil·lars sanguinis s’esdevé en la majoria dels casos, però no origina alteracions més greus perquè aquests capil·lars es tanquen de seguida gràcies al funcionament dels mecanismes de coagulació. En canvi, quan l’esquinçament d’aquests petits vasos sanguinis s’esdevé amb molta freqüència, la quantitat de sang que es perd al llarg de diversos dies o algunes setmanes pot ésser prou important. En aquests casos, la sang perduda és expulsada inadvertidament amb les matèries fecals, però l’hemorràgia es pot observar perquè s’estableix una anèmia de manera progressiva, la qual cosa es manifesta fonamentalment amb pal·lidesa cutània, cansament, debilitat muscular, sensació de pèrdua de consciència i somnolència. Quan el vas sanguini lesionat és cabalós, una quantitat important de sang s’aboca ràpidament a l’interior de l’estómac o el duodè. Aquestes hemorràgies importants, que poden causar un estat de xoc o col·lapse càrdio-vascular, se solen manifestar amb un signe anomenat melena, que consisteix en una coloració negrosa o quitranada de les matèries fecals. La melena és deguda al fet que la sang abocada a l’estómac o el duodè, abans d’ésser expulsada de l’organisme, és parcialment degradada i digerida per les secrecions gàstriques i adopta una coloració molt fosca. Més endavant, la sang es barreja amb les matèries fecals i les ennegreix. De vegades la sang abocada a l’estómac o el duodè és evacuada amb vòmits. Quan la sang es manté un cert temps a l’estómac o el duodè abans d’ésser vomitada, també és parcialment degradada i digerida per les secrecions gàstriques. Així, en aquests casos el vòmit conté coàguls de sang de color negrós. Quan, al contrari, la sang és vomitada ràpidament, conserva la tonalitat vermellosa que la caracteritza.
Una altra complicació freqüent és la perforació de la paret de l’estómac o el duodè, a causa de l’erosió progressiva que provoca el suc gàstric sobre les diverses capes de la paret digestiva. Segons dades estadístiques, la perforació s’esdevé en aproximadament un 8% dels casos d’úlcera pèptica. En general, es manifesta en casos de llarga evolució en què el tractament no ha estat seguit de la manera adequada, però de vegades constitueix la primera manifestació d’una úlcera pèptica que prèviament no havia originat símptomes prou intensos que obliguessin el pacient a consultar el metge. En la majoria dels casos de perforació, igualment, de seguida s’estableix una peritonitis, és a dir, una inflamació del perito-neu, la membrana que cobreix la cavitat abdominal. Això és degut al fet que, en cas de perforació, el contingut gàstric o duodenal pot passar lliurement a la cavitat abdominal, permetre que el suc gàstric efectuï la seva acció corrosiva sobre el peritoneu i empènyer diversos gèrmens presents als aliments. La perforació d’una úlcera pèptica es manifesta bàsicament per l’aparició sobtada d’un dolor intens que es localitza a la part superior de l’abdomen, que ho cedeix amb la ingestió d’aliments o substàncies alcalines i que obliga el pacient a estar-se ajagut al llit. A més del dolor, una altra manifestació molt característica de la perforació i la peritonitis és la contracció involuntària dels músculs abdominals, que s’esdevé com una defensa reflexa de l’organisme. En cas de perforació, igualment, alguns vasos sanguinis del sector afectat de la paret gàstrica o abdominal s’esquincen i provoquen una hemorràgia interna que de vegades pot ésser fatal.
Una altra complicació freqüent és l’anomenada penetració o úlcera penetrant, és a dir, l’excavació, per part de l’úlcera pèptica, d’altres òrgans que estableixen contacte directe amb l’estómac o el duodè, com ara el pàncrees, el fetge o l’intestí gros. La penetració només és possible quan una úlcera pèptica es localitza en uns sectors determinats de la paret gàstrica o duodenal, que, amb la seva superfície externa entren en contacte directament amb òrgans veïns. En aquests casos, si es produeix una perforació, l’orifici que es forma no s’obre cap a l’interior de la cavitat abdominal sinó envers algun dels òrgans esmentats. Segons dades estadístiques, la penetració s’esdevé aproximadament en un 10% dels casos d’úlcera pèptica i estranyament constitueix la primera manifestació de la malaltia. A diferència de les hemorràgies importants o la perforació, l’úlcera penetrant pot evolucionar durant algunes setmanes o mesos sense originar símptomes específics. Tanmateix, però, en la majoria dels casos hom pot advertir que el dolor tendeix a fer-se constant, es manté fins i tot durant el repòs nocturn, sovint s’irradia cap a l’esquena i no cedeix amb la ingestió d’aliments o de substàncies alcalines.
Una altra complicació freqüent de l’úlcera pèptica és l’estenosi o estretor del pílor, el sector més estret de l’estómac, que a manera de conducte comunica aquest òrgan amb el duodè. Segons estimacions estadístiques, l’estenosi del pílor es manifesta aproximadament en un 10% dels casos d’úlcera pèptica de llarga evolució. L’estenosi del pílor és en realitat una seqüela ocasionada per úlceres reiterades que es presenten en una localització propera a aquesta zona i que, quan cicatritzen, traccionen el teixit circumdant i provoquen un estrenyiment progressiu del conducte pilòric. Així, a diferència de les hemorràgies i la perforació, sempre es manifesta després d’alguns anys d’evolució. La principal conseqüència de l’estenosi del pílor és la dificultat que té l’estómac per a evacuar adequadament el contingut cap al duodè. Justament per aquesta raó, la manifestació més característica de l’estenosi del pílor és determinada pels vòmits, ja que com que els aliments són retinguts exageradament a l’estómac tendeixen a ésser expulsats cap a l’exterior. En els casos lleus, o bé a l’inici, els vòmits són freqüents, es presenten en general entre 30 i 90 minuts després dels àpats i fonamentalment contenen els aliments ingerits al darrer àpat. En els casos avançats, en canvi, els vòmits són menys freqüents, perquè l’estómac s’ha anat dilatant i ha perdut a poc a poc la seva capacitat de contracció, i solen contenir restes dels aliments en descomposició que s’han anat acumulant durant alguns dies a l’estómac. En els casos greus, igualment, la pèrdua de gana sol ésser important, i es manifesta una pèrdua de pes considerable pel fet que els aliments no poden ésser digerits i absorbits adequadament.
Diagnosi
L’orientació diagnostica de l’úlcera pèptica s’estableix pels símptomes que en són característics i per la investigació dels antecedents del malalt. La confirmació de la diagnosi se sol obtenir a partir dels resultats de diverses exploracions complementàries, com ara estudis radiològics i endoscòpics de l’estómac i el duodè. Amb la realització d’aquestes tècniques, igualment, és possible de detectar l’eventual presència de complicacions.
La presència de dolor a la part superior de l’abdomen, que s’intensifica o atenua al llarg del dia amb relació als horaris dels àpats i que cedeix amb la ingestió d’aliments o l’administració de substàncies alcalines com la llet o les sals de magnesi o alumini, constitueix un indici important d’úlcera pèptica. L’existència de casos d’úlcera pèptica entre els familiars del malalt, i els antecedents personals de gastritis crònica, alcoholisme, tabaquisme o administració prolongada de medicaments antiinflamatoris, indueix igualment a la diagnosi d’aquesta malaltia.
Per tal de confirmar la diagnosi, hom sol·licita un estudi radiogràfic de l’estómac i el duodè anomenat seriada gastro-duodenal. Per tal d’efectuar-la, cal que el pacient ingereixi prèviament una suspensió baritada, que actua com a substància de contrast visible a través dels raigs X i que quan accedeix a l’estómac i el duodè permet que les parets d’aquests òrgans es dibuixin clarament en les radiografies obtingudes. Al cap d’una estona d’haver ingerit aquesta substància s’efectuen successivament una sèrie de radiografies" que permeten de veure com es distribueix per l’interior de l’estómac i, més endavant, del duodè. Igualment, les imatges obtingudes permeten d’observar com aquesta superfície estableix contacte amb la superfície interna d’aquests òrgans, i, per tant, de deduir indirectament si aquesta superfície és llisa, com ho és en una situació normal, o bé presenta irregularitats, com s’esdevé, entre d’altres circumstàncies, en cas d’úlcera pèptica, en què la substància de contrast penetra a l’interior de la mucosa gàstrica o duodenal de la mateixa manera com ho fa el suc gàstric, cosa que origina un signe radiològic característic, anomenat nínxol ulcerós. Aquests nínxols ulcerosos solen tenir una forma arrodonida, oval o el·líptica. El diàmetre és habitualment d’uns 10 a 25 mm, i la profunditat, d’uns quants mil·límetres.
Les imatges radiogràfiques permeten de detectar la presència d’aproximadament un 90 o un 95% dels casos d’úlcera pèptica, com també la forma i la localització que presenten. D’altra banda, són igualment efectives per a detectar les possibles complicacions. Així, per exemple, quan la substància de contrast sobresurt molt més del que és habitual, hom pot deduir que l’úlcera ha excavat més profundament la paret de l’estómac o el duodè, o fins i tot que s’ha produït una penetració. Així també, quan aquesta substància triga bastant més temps del que és habitual a ésser evacuada cap al duodè, i a nivell del pílor apareix com una columna molt aprimada, es pot deduir que hi ha una estenosi del pílor.
En general, per tal de completar-ne la diagnosi, hom sol·licita una endoscòpia o fíbroscòpia gastro-duodenal, un estudi que consisteix en la introducció d’una sonda especial, a través de la cavitat bucal, fins a l’estómac i el duodè. Aquesta exploració, que no és dolorosa, presenta l’avantatge important que permet de visualitzar directament la mucosa gàstrica i la duodenal i, per tant, de detectar les úlceres que, per la grandària o la localització que presenten no han pogut ésser advertides en les radiografies. La fibroscòpia gastro-duodenal, igualment, permet de descartar la presència d’altres trastorns, com ara gastritis o càncer d’estómac, la simptomatologia i les imatges radiogràfiques del qual de vegades es poden confondre amb les de l’úlcera pèptica.
La fibroscòpia gastro-duodenal també és la tècnica més eficaç per a diagnosticar les complicacions de l’úlcera pèptica. De fet, en cas d’hemorràgies intenses o de perforació, és emprada com a procediment d’urgència per a localitzar amb precisió la localització que presenten, abans d’establir i procedir al tractament adequat.
En alguns casos és difícil de diferenciar, tant en les imatges radiogràfiques com en les endoscòpiques, una úlcera gàstrica d’una úlcera que s’ha format en un tumor maligne. Això és degut al fet que alguns d’aquests tumors presenten un aspecte i una grandària similars als de les úlceres pèptiques i, també, que a sobre de molts d’aquests tumors es forma igualment una úlcera per l’acció corrosiva del suc gàstric. En aquestes circumstàncies, per tal de confirmar-ne la diagnosi amb precisió, cal realitzar una biòpsia de la mucosa gàstrica, és a dir, extreure una mostra d’aquest teixit per tal d’analitzar-la posteriorment al laboratori. La mostra de la mucosa gàstrica és extreta amb la col·locació d’unes pinces especials a l’extrem de la sonda que s’empra per a realitzar la fibroscòpia.
En alguns casos, durant l’evolució del trastorn cal determinar la quantitat de suc gàstric que secreta l’estómac; això es fa, per exemple, per a establir les pautes del tractament d’una úlcera duodenal que no cicatritza amb la rapidesa habitual, suposadament perquè la secreció d’àcid clorhídric i pepsinogen per part de l’estómac es troba molt incrementada. Per tal d’efectuar aquest mesurament, que es realitza en dejú, hom introdueix una sonda per la boca fins a l’estómac, s’aspiren les secrecions que s’hi troben i posteriorment se n’observa l’aspecte, se’n determina el volum i se n’analitza la composició química.
De vegades se sol·licita una anàlisi de les matèries fecals evacuades durant alguns dies, per a poder detectar-hi la presència de sang la quantitat de la qual no sigui suficient per a alterar la coloració de les matèries fecals. Aquest estudi, que se sol sol·licitar quan el pacient té anèmia, serveix per a confirmar que, efectivament, s’han produït petites però contínues hemorràgies digestives, que d’una altra manera haurien passat inadvertides.
Tractament
Globalment, el tractament és adreçat a guarir els brots ulcerosos de seguida que sigui possible i a prevenir-ne la futura reaparició. Això s’aconsegueix, habitualment, amb una sèrie de mesures generals que inclouen el repòs i una dieta adequada i a través de l’administració de diversos tipus de medicaments. Quan l’úlcera pèptica és rebel a aquest tipus de tractament o, en general, quan es presenten complicacions importants, hom sol recórrer a la cirurgia.
El repòs durant els brots ulcerosos pot contribuir a la cicatrització de les lesions. En general es recomana que durant els episodis aguts de la malaltia el pacient no efectuï esforços físics esgotadors, que dormi adequadament i que eviti les situacions d’estrès. Així, hom pretén d’atenuar-ne la simptomatologia i evitar l’excés de secreció d’àcid clorhídric que acompanya l’estrès.
La dieta durant els brots ulcerosos ha d’ésser harmònica i variada, adaptada als costums i els gustos de cada persona, tot i que globalment es fan algunes recomanacions. Si bé temps enrere es considerava que la dieta tenia un paper important en el tractament de l’úlcera pèptica, actualment només se li dóna una importància relativa, de manera que no cal procedir a restriccions alimentàries exagerades. L’objectiu principal de la dieta és d’atenuar les molèsties ulceroses, evitant els aliments que estimulin la secreció de suc gàstric. Hi ha aliments aconsellables perquè per les característiques que presenten neutralitzen l’acidesa gàstrica. Entre aquests hi ha cereals refinats, com ara arròs bullit o sopes de pasta, patates, pollastre, carn de vedella amb poc greix, peix blanc, ous durs, verdura i fruita cuita o en forma de puré, llet i derivats lactis. Hom recomana l’abstenció d’aliments el consum dels quals, en cada cas concret, origini un increment important dels símptomes. Així, s’aconsella d’evitar els aliments que provoquin un augment significatiu de les molèsties, entre els quals cal incloure la carn de caça o la greixosa de porc, els embotits, els crustacis i el marisc, vegetals crus, llegums, xocolata i fruits secs. El consum d’alguns aliments és contraindicat perquè originen un increment de les secrecions gàstriques. Entre aquests hi ha les begudes alcohòliques i carbonatades, cafè i te, les espècies i els condiments picants, i els fregits en general. Igualment cal suprimir el tabac, perquè s’ha comprovat que endarrereix la cicatrització de l’úlcera.
D’altra banda, no s’han d’emprar determinats medicaments, en general antiinflamatoris, com àcid acetilsalicílic, fenilbutazona, indometacina o corticosteroides. Això és degut al fet que aquests fàrmacs no solament debiliten la barrera mucosa gàstrica i incrementen l’acidesa del medi, sinó també, especialment durant els brots ulcerosos, al fet que poden ocasionar hemorràgies importants.
Hi ha diversos medicaments que contribueixen a reestablir l’equilibri entre els factors agressius i defensius de la mucosa gàstrica i duodenal, i per tant són eficaços en el tractament de l’úlcera pèptica. Entre aquests, els més indicats en la pràctica són els antiàcids, els blocadors dels receptors H2, i els protectors de la mucosa gàstrica. Segons les característiques de cada cas en concret, aquests medicaments poden ésser administrats sols, associats entre si o fins i tot associats a d’altres fàrmacs.
Els antiàcids són sals de minerals de caràcter alcalí que s’administren per via oral i que quan arriben a l’estómac neutralitzen l’acidesa del medi. Hi ha diversos preparats comercials que són antiàcids, d’entre els quals els més emprats són l’hidròxid d’alumini i l’hidròxid de magnesi, perquè com que no són absorbits pràcticament per l’organisme no solen ocasionar efectes adversos importants i, per tant, poden ésser administrats a dosis elevades o bé durant llargs períodes de temps. Al contrari, d’altres medicaments antiàcids, com el bicarbonat de sodi o el de calci, només s’empren excepcionalment, perquè són absorbits per l’organisme i, a dosis elevades o en tractaments prolongats, poden alterar el grau d’acidesa dels teixits orgànics o, fins i tot, provocar un efecte de rebot, és a dir, un augment de la secreció de suc gàstric. Les pautes del tractament amb antiàcids són variables i s’ajusten a les necessitats de cada cas en concret, per bé que, en general, durant el brot ulce-rós es recomana d’ingerir-ne una dosi d’uns 30 mg entre 1 i 3 hores després de cada àpat, i una altra dosi semblant abans del repòs nocturn. Així, habitualment s’aconsegueix d’accelerar la cicatrització de l’úlcera pèptica i atenuar-ne el dolor i la cremor. Igualment, per a prevenir l’aparició d’un nou brot ulcerós, sovint es recomana l’administració d’aquests medicaments durant els períodes de normalitat.
Els blocadors dels receptors H2, com la cimetidina, la ranitidina o la famatidina, són uns fàrmacs que inhibeixen els receptors H2, unes estructures nervioses de les glàndules gàstriques, l’estimulació de les quals origina un increment de la producció i la secreció d’àcid clorhídric. Pel fet que bloquen els receptors H2, doncs, aquests fàrmacs aconsegueixen de reduir l’elaboració i la secreció de suc gàstric i, per tant, són eficaços en el tractament de l’úlcera pèptica. Tant la cimetidina com la ranitidina s’administren per via oral. Durant els brots ulcerosos són molt eficaços per a accelerar la cicatrització de la lesió. En aquests casos se solen administrar d’una a quatre dosis diàries durant unes quantes setmanes, entre quatre i vuit. De vegades s’apliquen igualment durant els períodes de normalitat per a prevenir o endarrerir l’aparició d’un nou brot ulcerós. En aquests casos, però, es tendeix a administrar-los a dosis petites, perquè quan són ingerits a dosis altes i durant molt de temps poden ocasionar alguns efectes adversos importants com ara mal de cap, diarrees i lesions hepàtiques.
Els protectors de la mucosa gàstrica són uns medicaments que estimulen la producció de substàncies alcalines per part de les glàndules gàstriques, allarguen la vida de les cèl·lules que sintetitzen aquestes substàncies i protegeixen la mucosa gàstrica contra l’acció nociva de l’àcid clorhídric i d’altres elements irritants, com l’alcohol. Entre els protectors de la mucosa gàstrica, els més emprats són la carbeno-xolona sòdica i el sucralfat. L’administració d’aquests medicaments es realitza per via oral. Les dosis i el temps de durada del tractament són variables i s’ajusten a les necessitats particulars. En general, són emprats durant els brots ulcerosos, i en aquest cas contribueixen a accelerar la cicatrització de les lesions, per bé que sovint són indicats igualment durant els períodes de normalitat per tal de prevenir l’aparició de nous episodis aguts.
Mitjançant l’aplicació de les mesures generals i medicamentoses recentment assenyalades, s’aconsegueix la cicatrització de la majoria de les úlceres pèptiques al cap de dues o sis setmanes d’haver aparegut. Hom pot deduir que la lesió ha cicatritzat perquè els símptomes desapareixen. Tanmateix, però, per a confirmar-ho hom realitza normalment una altra seriada gastro-duodenal o, fins i tot, si les imatges obtingudes amb aquesta tècnica no són prou clares, una fibroscòpia gastro-duodenal. Si la lesió ha cicatritzat efectivament, hom interromp la medicació o bé es manté a dosis baixes, com a mesura preventiva. Si, al contrari, la lesió roman activa, s’incrementen les dosis dels medicaments emprats o bé s’associen d’una altra manera i, posteriorment, al cap d’algunes setmanes més, es realitzen més exploracions radio-gràfiques o endoscòpiques. Si al cap d’aquest nou període de temps la lesió encara no ha cicatritzat hom considera que l’úlcera és rebel o resistent al tractament. En aquests casos, el més probable és que més endavant calgui realitzar una intervenció quirúrgica.
La cirurgia compleix una funció destacada en el tractament de l’úlcera pèptica. En alguns casos constitueix una indicació absoluta, és a dir, indispensable. Altres vegades és relativa, és a dir, que cal avaluar quins avantatges i quins inconvenients presenta la intervenció segons les característiques de cada cas en particular. Entre les indicacions absolutes de la cirurgia, destaquen les hemorràgies que no es poden aturar i la perforació, perquè en aquests casos la intervenció quirúrgica s’ha de practicar com a mesura d’urgència per tal de salvar la vida del malalt. Igualment constitueixen indicacions absolutes de cirurgia els casos greus d’estenosi del pílor i d’úlcera penetrant, i alguns casos d’úlceres localitzades a la paret interna de l’estómac, en què pels mitjans diagnòstics habituals no s’ha pogut confirmar si efectivament es tracta d’una úlcera pèptica o bé d’una úlcera apareguda en un tumor maligne d’estómac. Les indicacions relatives de cirurgia inclouen els casos d’hemorràgies freqüents, les úlceres resistents al tractament mèdic, les complicacions que es presenten en persones grans o d’estat físic deteriorat, en què la cirurgia pot ésser perillosa, i els casos en què els brots ulcerosos se succeeixen amb molta freqüència i impedeixen a la persona que n’és afectada de dur una vida normal.
L’objectiu fonamental de la cirurgia, a més del tractament específic de les complicacions, és eradicar la malaltia ulcerosa. Hi ha diverses tècniques destinades a disminuir la secreció exagerada de suc gàstric.
Una tècnica quirúrgica molt utilitzada és la vagotomia, és a dir, la secció del nervi vague, que, procedent del sistema nerviós central, transcorre per l’interior del tòrax i l’abdomen i origina diverses branques que innerven la mucosa gàstrica. La secreció de suc gàstric per part de les glàndules gàstriques es produeix gràcies als estímuls que aquestes reben a través del nervi vague. Així, amb la secció quirúrgica d’aquest nervi o d’alguna de les branques, s’aconsegueix, en la majoria dels casos, d’eradicar la malaltia. Com que quan el nervi vague és seccionat a més de disminuir la secreció del suc gàstric s’alteren també d’altres funcions de l’estómac, com ara l’evacuació del contingut cap a l’intestí, la vagotomia sol venir acompanyada per una altra tècnica quirúrgica, la piloroplàstia, amb la qual el conducte pilòric s’eixampla. Darrerament, per tal que la secció del nervi vague no interfereixi en el funcionament d’altres òrgans abdominals, hom recorre a la vagotomia selectiva, en què només se seccionen les branques del nervi que van cap a l’estómac; fins i tot es practica la vagotomia supraselectiva, en què només se seccionen les branques que controlen el funcionament de les glàndules gàstriques.
Una altra tècnica quirúrgica emprada és la gastrectomia subtotal, és a dir, l’extracció d’un determinat sector de l’estómac, sobre el qual, òbviament, ja no es podran desenvolupar més úlceres. La gastrectomia constitueix igualment una mesura eficaç per a extirpar les lesions ulceroses la benignitat de les quals no ha pogut ésser completament demostrada. En general, n’hi ha prou d’extreure l’antre i el pílor, els segments inferiors de l’estómac sobre els quals les úlceres es localitzen més assíduament. De vegades, en canvi, cal extreure gairebé tot l’estómac, llevat de l’extrem superior. En ambdós casos, posteriorment se sutura la resta de l’estómac al duodè per tal d’aconseguir la continuïtat del tub digestiu.
Després de la cirurgia, el pacient s’ha d’estar alguns dies o algunes setmanes hospitalitzat per tal que es pugui controlar adequadament l’evolució de les cicatrius, restablir de manera progressiva la dieta i administrar la medicació pertinent. Passat aquest lapse, la majoria de les persones poden realitzar una vida relativament normal, per bé que, a causa de l’alteració fisiològica que representen l’extracció d’un segment ampli de l’estómac o la secció del nervi vague, es recomana d’evitar els àpats abundants, com també el consum de begudes alcohòliques. Igualment, les persones operades han de sotmetre’s a controls periòdics, ja que, de vegades, a curt o llarg termini es presenten algunes complicacions postoperatòries com ara manca de gana, deshidratació, diarrees, úlceres pèptiques de jejú, gastritis o càncer d’estómac.
Les complicacions requereixen un tractament específic, que en molts casos ha d’ésser realitzat amb urgència.
En el cas d’hemorràgia important, el pacient ha d’ésser traslladat urgentment a un centre hospitalari per tal de rebre una transfusió. Igualment, es practica una fibroscòpia gastro-duodenal per a localitzar amb exactitud quina és la zona lesionada. Per tal d’interrompre l’hemorràgia se solen administrar diversos fàrmacs que estimulen la coagulació sanguínia, i igualment es procedeix a cauteritzar els vasos sanguinis esquinçats amb l’aplicació, a través del fibroscopi, d’una electrocoagulació o petita descàrrega elèctrica, o d’una laserteràpia o petita descàrrega de raigs làser. En general, amb aquestes mesures hom aconsegueix d’aturar l’hemorràgia, per bé que durant alguns dies el pacient ha de romandre hospitalitzat per a controlar-ne l’evolució, normalitzar la dieta progressivament i adequar la medicació antiulcerosa. En molts casos, malgrat que es practiquin d’urgència les mesures anteriorment esmentades, l’hemorràgia no es pot interrompre. Això s’esdevé, en general, quan l’estat físic del malalt es troba deteriorat, o bé es tracta d’una persona d’edat. Quan l’hemorràgia no s’estronca és probable que s’estableixi un estat de xoc càrdio-vascular, és a dir, un defecte de la irrigació sanguínia dels òrgans vitals, que en aquestes circumstàncies és ocasionat per una sobtada pèrdua de sang i pot ésser causa de mort. Per a evitar aquest desenllaç, en aquests casos hom sol practicar una intervenció quirúrgica d’urgència, destinada tant a aturar l’hemorràgia com a eradicar la malaltia ulcerosa.
La perforació requereix igualment l’hospitalització urgent del malalt, tant per a prevenir la peritonitis que habitualment ocasiona, o eventualment tractar-la, com per a aturar l’hemorràgia que sempre l’acompanya. Actualment, el tractament de la perforació és quirúrgic i té èxit si es duu a terme ràpidament, en general, abans que hagin transcorregut sis hores de l’accident. Passat aquest temps, se sol produir la mort a causa de la pèrdua de sang o la peritonitis.
En cas d’úlcera penetrant sol ésser també necessària l’hospitalització del malalt, per bé que no necessàriament d’urgència. El tractament de l’úlcera penetrant sol requerir una intervenció quirúrgica destinada a reparar les lesions dels òrgans lesionats i a guarir la malaltia ulcerosa. Tanmateix, però, fins que no es decideixi el moment i la tècnica quirúrgica adequats, i sempre que la penetració no hagi causat d’altres trastorns més greus, com ara hemorràgies o pancreatitis aguda, s’apliquen les mesures terapèutiques de les úlceres no complicades.
En cas d’estretor del pílor, hi ha esquemàticament dos tipus de tractament: el mèdic i el quirúrgic. El tractament mèdic és adreçat a compensar els defectes de nutrició i els metabòlics que ocasionen els vòmits, i bàsicament consisteix en l’administració de líquids i substàncies nutritives per via intravenosa. El tractament quirúrgic, indispensable en els casos greus, és efectuat amb l’objectiu d’eixamplar el conducte pilòric, i per tant normalitzar el trànsit dels aliments des de l’estómac cap al duodè, i també d’eradicar la malaltia ulcerosa.