La síndrome de malabsorció constitueix un conjunt de manifestacions que es presenten quan les substàncies nutritives contingudes als aliments no són absorbides adequadament per les cèl·lules de la mucosa de l’intestí prim, és a dir, la capa de teixit mucós que cobreix la superfície interna d’aquest òrgan.
Les causes de la síndrome de malabsorció són diferents trastorns i malalties de l’intestí prim, que a través de mecanismes diversos impedeixen que les substàncies nutritives contingudes als aliments penetrin en les cèl·lules de la mucosa d’aquest òrgan i que des d’aquí passin a la circulació sanguínia. Entre aquestes malalties, les més freqüents són la malaltia celíaca, la malaltia de Crohn, la malaltia de Whipple, l’esprue tropical, la limfangièctasi intestinal i alguns tumors intestinals.
La manifestació més característica de la síndrome de malabsorció és la diarrea, és a dir, l’augment de la freqüència, el volum i la fluïdesa de les deposicions. La diarrea, en aquests casos, es produeix quan les substàncies nutritives contingudes a l’intestí no poden ésser adequadament absorbides per la mucosa intestinal, per tant són expulsades amb la defecació i empenyen amb elles les secrecions digestives.
A més de la diarrea, les altres manifestacions que ocasiona la síndrome de malabsorció són degudes a la disminució o mancança, en l’organisme, de les diverses substàncies nutritives que no són absorbides correctament.
Entre aquestes manifestacions, les més freqüents són la pèrdua de pes corporal i la debilitat muscular, que es manifesten quan l’organisme, davant la manca d’una aportació de calories adequada, consumeix i esgota les reserves energètiques de què disposa. Quan la síndrome de malabsorció apareix durant la infantesa, igualment, sol verificar-se un retard en el desenvolupament esquelètic i l’aparició de la pubertat.
D’altres manifestacions relativament freqüents en el cas de síndrome de malabsorció són: anèmia, alteracions en la coagulació de la sang, lesions cutànies variades i diversos trastorns neurològics i mentals, com ara sensació de formigueig, tremolors o disminució de la capacitat de memòria que apareixen quan les cèl·lules intestinals no poden absorbir adequadament alguns minerals, com el ferro, el potassi, el magnesi, o bé el calci, i les vitamines que contenen els aliments.
La diagnosi de la síndrome de malabsorció es dedueix per les manifestacions i les característiques que presenten, i es confirma mitjançant l’anàlisi de la matèria fecal, que permet de detectar una presència elevada de sucres, proteïnes o greixos en les deposicions. Paral·lelament, mitjançant l’exploració radiològica i endoscòpica de l’intestí prim, i l’extracció d’una mostra de teixit d’aquest òrgan, que posteriorment s’analitza al laboratori, s’intenta d’establir amb precisió la malaltia que ocasiona la síndrome de malabsorció.
El tractament de fons de la síndrome de malabsorció és el que correspon a la malaltia causal. Juntament amb aquest, però, se solen realitzar diverses mesures pal·liatives, com l’administració de diversos minerals o vitamines, o la realització d’una dieta especial, l’objectiu de la qual és de contrarestar el defecte calòric, vitamínic o de minerals que ha ocasionat la síndrome de malabsorció.