És anomenat xerostomia o sequedat bucal un trastorn que es caracteritza per una sequedat persistent de les mucoses que cobreixen els diversos sectors de la cavitat bucal, és a dir, la superfície interna de les galtes, les genives, la llengua, el paladar i la base de la boca; en general, s’acompanya igualment de sequedat de la mucosa faríngia.
Aquest trastorn és originat per un defecte en l’elaboració de la saliva per part de les diverses glàndules salivals: submaxil·lars, sublinguals i paròtides. La funció d’aquestes glàndules és regulada pel sistema nerviós autònom: és estimulada pel sistema parasimpàtic i inhibida pel sistema simpàtic; així, doncs, qualsevol circumstància que alteri la funció del sistema nerviós autònom pot causar una modificació en la secreció salival.
En el cas de xerostomia, la sequedat bucal es manifesta tant durant els àpats com al llarg de tot el dia; fins i tot durant el repòs nocturn la secreció salival es detura. A diferència del que s’esdevé en el cas de xerostomia, hi ha nombroses circumstàncies i trastorns que s’acompanyen de sequedat bucal passatgera, per exemple una situació d’estrès o de por, diabetis, deshidratació, dificultat per a respirar pel nas, accessos febrils, administració prolongada d’antibiòtics o d’altres fàrmacs, o tabaquisme.
Hi ha diversos factors que poden provocar el defecte persistent de secreció salival. Entre les causes més freqüents, destaquen l’administració de diversos psicofàrmacs que són utilitzats en el tractament d’uns determinats tipus de neurosis i psicosis, com per exemple els neurolèptics; la síndrome de Sjögren, un trastorn de causa desconeguda que es caracteritza per sequedat ocular, xerostomia i una inflamació del teixit conjuntiu que es manifesta especialment amb la inflamació de les articulacions; i l’aplicació de radioteràpia anticancerosa en la regió cervical o facial.
Les manifestacions principals de la xerostomia són la sequedat de les mucoses de la cavitat bucal, una sensació persistent i anormal de set i l’envermelliment i allisament de la superfície lingual, que es produeix per una progressiva despapil·lació o atròfia de les papil·les gustatives. Igualment, quan la xerostomia és molt intensa, el pacient afectat sol tenir dificultats per a articular els sons d’algunes lletres i de les paraules en general, i també per a mastegar i empassar-se els aliments.
La manca d’una salivació adequada, a la llarga, sol originar algunes complicacions. La més freqüent és una incidència elevada i una evolució ràpida de càries dental, davant la qual la saliva efectua una acció protectora. També és habitual una incidència elevada de candidiasi oral, és a dir, la infecció de la cavitat bucal causada pel fong anomenat Candida albicans, que es manifesta amb l’aparició d’una pel·lícula blanquinosa sobre les mucoses bucals i forma un tel que es desprèn amb facilitat.
La diagnosi s’efectua a partir de les característiques simptomàtiques que es presenten i a través d’una inspecció acurada de la cavitat bucal. Per a determinar l’origen d’aquest trastorn hom sol efectuar algunes exploracions complementàries, com ara estudis radiològics de les glàndules salivals.
El tractament simptomàtic inclou la recomanació de beure líquids amb més freqüència del que és habitual i de mantenir una higiene bucal correcta. El tractament de fons és el que correspon al trastorn causant i consisteix, per exemple, en la interrupció de la medicació neurolèptica.