És anomenat ili paralític un trastorn agut, caracteritzat per la detenció del trànsit del contingut de l’intestí prim ocasionada per la desaparició de les contraccions que experimenta, en condicions normals, la paret d’aquest òrgan.
Les causes més freqüents d’ili paralític són diverses circumstàncies en què l’organisme es troba en un estat crític, com ara alguns casos de cirurgia abdominal; els processos infecciosos o inflamatoris greus, com passa en alguns casos de pneumònia o de presència de gèrmens en la sang; els traumatismes greus, com ara fractures dels ossos de la pelvis o de la columna vertebral, o l’obstrucció de les artèries que irriguen les parets de l’intestí prim.
Pel que sembla, l’aparició d’un ili paralític és deguda al fet que, en aquestes situacions crítiques, els teixits secreten cap a la circulació sanguínia una sèrie de substàncies que bloquen l’activitat del teixit nerviós que es troba a l’interior de la paret intestinal, la funció del qual és originar i regular les contraccions rítmiques d’aquest òrgan. Tanmateix, però, hom no ha pogut identificar encara quines són les substàncies que s’hi troben involucrades.
Les manifestacions més característiques de l’ili paralític són el dolor abdominal, la distensió de la cavitat abdominal, els vòmits i la detenció de l’evacuació del contingut intestinal. La intensitat d’aquestes manifestacions depèn bàsicament de la porció de l’intestí prim que ha quedat sense moviment. El dolor abdominal es presenta sobtadament i és degut a la distensió brusca que experimenta el segment intestinal que ha quedat immobilitzat, on s’acumulen els aliments parcialment digerits i les secrecions intestinals. En general, el dolor és intens i intermitent, per bé que en molts casos es tracta d’una molèstia abdominal vaga, o fins i tot no hi és. Igualment, el dolor sol anar acompanyat d’una distensió notable de la cavitat abdominal, que és deguda a la mateixa distensió de l’intestí prim i s’estableix ràpidament, en qüestió d’hores o, més estranyament, d’alguns dies. Els vòmits, molt habituals, es manifesten quan la paret intestinal ja no es pot dilatar més, i per tant el contingut intestinal retorna a l’estómac i finalment és expulsat fora de l’organisme. Els vòmits solen manifestar-se algunes hores després del dolor abdominal, per bé que quan el segment intestinal afectat és proper a l’intestí gros, es poden retardar un dia o dos, o fins i tot és possible que no es presentin. Com a contrapartida, en aquests casos, la distensió de la paret anterior de l’abdomen sol ésser més evident. La detenció de l’evacuació del contingut intestinal és deguda a l’absència de les contraccions intestinals que caracteritza l’ili paralític i sol ésser evident quan ja han aparegut el dolor, la distensió abdominal i els vòmits, per bé que en els casos més lleus pot constituir la primera manifestació del trastorn.
En el cas d’ili paralític, els líquids i les substàncies nutritives ingerides no poden ésser absorbides adequadament per l’organisme. Tanmateix, però, l’intestí prim continua secretant cap a la llum intestinal una quantitat elevada de líquids i diverses substàncies, que, en condicions normals, són necessaris per a la digestió dels aliments, i que en aquests casos són expulsats amb vòmits. Com a resultat de tot plegat, si el trastorn no és tractat de la manera adequada, al cap d’unes quantes hores o alguns dies el pacient entra en estat de deshidratació, i es produeix un defecte orgànic de diversos elements, com ara clor o potassi; aquestes alteracions, sense el tractament correcte, poden ésser causa de mort.
Hom estableix la diagnosi d’aquesta malaltia pels antecedents de les situacions crítiques anteriorment esmentades i per l’aparició sobtada de dolor, distensió abdominal i vòmits, seguits d’un restrenyiment total. Per establir la localització del trastorn i avaluar la pèrdua de líquids i d’elements minerals, hom efectua diverses proves complementàries, com radiografies de l’intestí prim o anàlisis de sang i orina.
El tractament, que cal realitzar en forma urgent i requereix l’hospitalització immediata del pacient, és adreçat bàsicament a evitar la pèrdua de líquids i elements orgànics i a restablir el funcionament intestinal. En primer lloc, s’introdueix una sonda especial a l’intestí prim, a través de la cavitat bucal, mitjançant la qual és evacuat el contingut intestinal. En segon lloc, s’introdueix una sonda en una vena amb la qual es reposen els líquids i els elements minerals que l’organisme ha perdut. En darrer lloc, hom adopta les mesures adequades per fer remetre el trastorn que ha ocasionat l’ili paralític.