Definició

L’acalàsia o cardiospasme és una malaltia caracteritzada per una doble alteració en la funció de l’esòfag. D’una banda, hi ha una notable disminució dels moviments propulsors del bol alimentari al segment inferior del conducte esofàgic. De l’altra, l’esfínter esofàgic inferior, és a dir, el que regula el pas del bol alimentari des de l’esòfag cap a l’estómac, es troba anormalment contret després de la ingestió d’aliments. Com a resultat d’ambdues alteracions, la deglució no es pot efectuar adequadament, i els aliments ingerits tendeixen a acumular-se a l’esòfag. A la llarga, fins i tot, el conducte esofàgic pot quedar anormalment dilatat per la retenció d’aliments, la qual cosa és anomenada megaesòfag.

Causes

Aquest trastorn és de causa desconeguda. Això no obstant, actualment les alteracions pròpies de la malaltia són atribuïdes a factors constitucionals, com ara una escassa densitat de la capa de teixit muscular de la paret esofàgica, i a una dismunició en el nombre de cèl·lules nervioses encarregades de controlar la relaxació de l’esfínter esofàgic inferior durant la deglució.

De vegades, l’acalàsia es presenta en persones que durant molts anys havien patit d’un espasme esofàgic difús, trastorn caracteritzat per l’existència de contraccions incoordinades del conducte esofàgic. Tanmateix, hom ignora quina és la relació íntima que hi ha entre ambdós trastorns.

Manifestacions

Aquesta malaltia sol originar molèsties a partir de quaranta o cinquanta anys i ocasiona manifestacions diverses.

El símptoma principal és la disfàgia o dificultat en la deglució dels aliments acompanyada de sensació de cos estrany a l’esòfag, que sol evolucionar de manera progressiva. Així, al començament, és característic que s’accentuï en alguns períodes, sobretot en relació amb les èpoques d’estrès, mentre que en d’altres moments no es manifesta. Tanmateix, però, més endavant s’estableix de manera permanent. D’altra banda, si bé en un primer estadi la molèstia pot ésser desencadenada només després de la ingestió d’aliments sòlids, com ara trossos de pa o carn, més endavant es manifesta igualment després de la ingestió d’aliments semisòlids o líquids.

Un altre símptoma freqüent és la regurgitació, és a dir, el pas anormal dels aliments continguts a l’esòfag cap a la cavitat bucal, no precedit de nàusees, degut a la dificultat per passar a l’estómac. A l’inici, les regurgitacions es produeixen diverses vegades al dia, durant els àpats o poc després, per bé que el material regurgitat sol ésser escàs. Al contrari, en les fases avançades del trastorn, quan l’esòfag ja es troba molt dilatat i per tant posseeix una considerable capacitat d’emmagatzemament, les regurgitacions són menys freqüents, però el material regurgitat sol ésser abundant i sovint desprèn una olor àcida o fètida, deguda a la descomposició que experimenten els aliments en acumular-se a l’esòfag. En aquestes etapes les regurgitacions se solen presentar durant el repòs nocturn, ja que en posició horitzontal el material contingut a l’esòfag no ha de vèncer la força de gravetat per arribar fins a la cavitat bucal. És típic, per exemple, que la persona que n’és afectada constati, en despertar-se, que ha tacat la coixinera amb material regurgitat.

Durant els períodes més avançats, és habitual que el pacient experimenti una disminució significativa del pes corporal, a causa de les regurgitacions persistents i de la limitació voluntària de les ingestes per tal d’evitar la disfàgia.

Complicacions

Són complicacions freqüents els episodis repetitius de bronquitis i pneumònia, que s’esdevenen quan el material regurgitat és aspirat des de la faringe cap a l’aparell respiratori i ocasiona una irritació i una inflamació de la laringe, la tràquea, els bronquis i els pulmons. Aquests fets, que solen tenir lloc durant el son, sovint desperten la persona que n’és afectada provocant accessos de tos i sensació d’asfíxia.

Una complicació molt menys habitual, que s’esdevé aproximadament en un 5% dels casos de megaesòfag de llarga evolució, és l’aparició d’un tumor maligne d’esòfag. Hom considera que la formació d’aquest tipus de tumors és afavorida, en aquests casos, per l’acció irritant i persistent que efectuen els aliments en descomposició sobre la superfície interna de l’esòfag.

Diagnosi i tractament

La diagnosi és efectuada a través d’una exploració radiològica, mitjançant la manometria o l’estudi de la pressió interna de l’esòfag, i per la visualització interna de l’esòfag amb una endoscòpia.

Hom adreça el tractament a dilatar l’esfínter esofàgic inferior per tal de millorar la funció de l’esòfag i prevenir les possibles complicacions. Així, hi ha dos possibles procediments. Un d’ells consisteix en la introducció d’una sonda especial a l’esòfag que conté un globus inflable en un extrem, que s’infla des de l’exterior. En retirar la sonda s’aconsegueix que l’esfínter es mantingui dilatat durant algun temps. L’altre procediment és quirúrgic i es basa en la secció dels músculs que controlen la contracció de l’esfínter esofàgic inferior; amb aquesta tècnica hom sol aconseguir el guariment definitiu.