Definició
És anomenada tumor d’intestí prim la proliferació anormal d’un grup de cèl·lules originàries dels diversos teixits que integren aquesta estructura, que es reprodueixen més ràpidament del que és habitual i formen una massa cel·lular o tumor. Segons les característiques que presenten, hom diferencia bàsicament dos tipus de tumors d’intestí prim: els tumors benignes i els tumors malignes. Els tumors benignes d’intestí prim no se solen desenvolupar gaire ràpidament, no envaeixen els teixits sans més propers ni es disseminen à distància. Al contrari, els tumors malignes d’intestí prim es desenvolupen molt acceleradament i, sense tractament, s’infiltren pels teixits sans veïns, i algunes de les cèl·lules canceroses s’introdueixen als vasos limfàtics i els sanguinis i originen l’aparició de metàstasis o disseminacions a distància als ganglis limfàtics abdominals i d’altres òrgans i teixits com ara el fetge, el pulmó o els ossos.
Tipus
Segons el teixit del qual són originaris, es diferencien diversos subtipus de tumors benignes i malignes d’intestí prim.
Entre els tumors benignes d’intestí prim, els més freqüents són l’adenoma, que es forma a partir de les glàndules de la capa de teixit mucós que cobreix la superfície interna de l’intestí prim; el liomioma, originari del teixit muscular de la paret de l’intestí prim, i el lipoma, que es desenvolupa a partir del teixit adipós que es troba dispers entre les diverses capes que formen la paret de l’intestí prim. En general, els tumors creixen cap a la llum de l’intestí i adopten un aspecte de pòlips, ja que es mantenen units a la paret intestinal per un pedicle. Així, se solen denominar igualment pòlips intestinals.
Entre els tumors malignes d’intestí prim, els més freqüents són l’adenocarcinoma intestinal, el limfoma intestinal i el liomiosarcoma. L’adenocarcinoma intestinal, el tumor maligne més freqüent de l’intestí prim, es forma a partir de les glàndules intestinals. El limfoma intestinal s’origina al teixit limfoide que hi ha a la paret intestinal. El liomiosarcoma és originari del teixit muscular de la paret intestinal.
Un tipus molt especial de tumor de l’intestí prim és el tumor carcinoide, format per cèl·lules que secre-ten hormones —com serotonina, bradicinina o histamina— que intervenen en diverses funcions orgàniques, i que per les característiques de desenvolupament i creixement tan aviat pot ésser benigne com maligne. Els tumors carcinoides també es poden formar en d’altres òrgans que acullen cèl·lules que secreten les hormones esmentades, com ara l’estómac o l’intestí gros, però llur localització més habitual és l’intestí prim.
Freqüència, edat i sexe
Els tumors d’intestí prim no són gaire freqüents. Segons dades estadístiques, només representen aproximadament un 5% del total de tumors de l’aparell digestiu. D’aquest percentatge, alhora, els tumors benignes comprenen més de les dues terceres parts del total. Al nostre medi, la mortalitat anual per tumors malignes d’intestí prim afecta només 0,40 de cada 100.000 habitants.
La incidència de la majoria dels tumors d’intestí prim és superior en les persones de més de 50 anys d’edat que en els d’edats menors. Tanmateix, però, el limfoma i el tumor carcinoide se solen manifestar entre 15 anys i 50.
Pel que fa al sexe, globalment són més freqüents en els homes que en les dones.
Causes
La causa íntima de l’aparició dels tumors d’intestí prim és desconeguda. Actualment, se sap que alguns d’aquests tumors són més freqüents en persones que pateixen de diverses malalties cròniques de l’intestí prim, com ara la malaltia celíaca o la malaltia de Crohn, quan no es tracten adequadament. Tanmateix, però, es desconeix quina pot ésser la relació causal entre aquestes malalties i els tumors intestinals.
Hi ha investigadors que sostenen que els trastorns inflamatoris crònics de l’intestí prim causats per diversos tipus de bacteris o fongs podrien predisposar, d’una manera indirecta, a l’aparició d’un limfoma intestinal. Això no obstant, aquesta hipòtesi no ha pogut ésser demostrada.
Alguns tumors benignes d’intestí prim esdevenen malignes al cap d’alguns anys d’haver aparegut. Així, alguns adenomes es transformen en adenocarcinomes; alguns liomiomes, en liomiosarcomes, o alguns tumors carcinoides benignes, en tumors carcinoides malignes.
Actualment encara es desconeixen quines són les causes d’aquestes transformacions.
Manifestacions i evolució
Les manifestacions varien considerablement segons el tipus de tumor de què es tracta, com també de la grandària i la localització que presenten.
Els tumors benignes d’intestí prim solen ésser asimptomàtics tota la vida, perquè en general la grandària que arriben a tenir no supera uns quants mil·límetres de diàmetre. Això no obstant, n’hi ha que poden ocasionar manifestacions, com ara molèsties vagues a l’abdomen, o lleus pèrdues de sang que es poden detectar per la tonalitat negrosa de les matèries fecals quan contenen sang, o també pel desenvolupament progressiu d’una anèmia, que es detecta amb pal·lidesa i debilitat.
Els tumors malignes d’intestí prim, al contrari, solen originar manifestacions més greus que, en general, evolucionen progressivament a mesura que el tumor va creixent o es va infiltrant pels òrgans veïns.
Entre aquestes manifestacions, una de les més freqüents és el dolor abdominal, que es pot localitzar en qualsevol regió de la paret anterior de l’abdomen. El dolor pot ésser provocat pel dany causat pel tumor en infiltrar-se pels teixits circumdants, i en aquest cas tendeix a ésser continuat, o bé perquè el tumor, en el seu creixement cap a la llum de l’intestí prim, obstrueix el trànsit del contingut intestinal. En aquest cas, el dolor se sol presentar de manera intermitent, i en general s’acompanya d’una alteració en el ritme habitual de les deposicions, és a dir, que apareixen períodes de restrenyiment seguits d’altres amb diarrees.
En alguns casos es presenta un ili mecànic, és a dir, una obstrucció total del trànsit del contingut intestinal. Aquesta circumstància, que de fet constitueix una complicació bastant freqüent dels tumors malignes d’intestí prim, es manifesta inicialment amb l’aparició sobtada d’un dolor abdominal intens i la distensió de la cavitat abdominal. Igualment, al cap d’algunes hores o dies d’haver-se presentat Fili mecànic, en general es manifesten vòmits intensos de tonalitat negrosa o verdosa, que posen de manifest la presència de secrecions intestinals, i es pot verificar l’absència completa de deposicions.
Una altra manifestació habitual dels tumors malignes d’intestí prim és l’hemorràgia digestiva, que es presenta perquè aquests tumors són massa fràgils i tendeixen a fragmentar-se fàcilment. Les hemorràgies es manifesten de manera intermitent, però són bastant freqüents i per això en molts casos determinen l’aparició d’una anèmia. Sovint, igualment, les hemorràgies es poden advertir al cap d’una estona que s’han produït, perquè la sang que s’aboca a l’intestí és parcialment digerida i, en barrejar-se més endavant amb la matèria fecal, l’ennegreix.
Alguns d’aquests tumors, especialment els limfomes, disminueixen la capacitat de l’intestí prim d’absorbir les substàncies nutritives contingudes als aliments. Aquesta circumstància, anomenada síndrome de malabsorció, es manifesta sobretot amb diarrea crònica, debilitat general i pèrdua progressiva de pes.
En les fases avançades, sense aplicar-hi un tractament adequat, és habitual que hi hagi un empitjorament progressiu de l’estat general i, per tant, l’organisme queda especialment predisposat a patir diversos processos infecciosos com ara pneumònies, que poden ésser mortals.
El tumor carcinoide sol ésser asimptomàtic durant alguns anys, o fins i tot durant tota la vida. Tanmateix, però, en alguns casos, sobretot quan el tumor és maligne, es presenta el que s’anomena síndrome carcinoide. En aquest cas, es produeixen una sèrie de trastorns provocats per l’alliberament sobtat de les hormones que elabora el tumor carcinoide cap a la circulació sanguínia. Així, es manifesta amb sobtats i reiterats accessos de símptomes molt diversos, com ara erupcions i envermelliment cutani, dolor abdominal, nàusees, vòmits i diarrea, o tos i sensació de manca d’aire. Aquests tumors, però, no provoquen ni hemorràgies digestives ni ili mecànic ni síndrome de malabsorció, ja que la grandària que presenten no excedeix els dos centímetres de diàmetre ni tan sols en les fases més avançades.
Diagnosi
La diagnosi se sol inferir per les manifestacions anteriorment esmentades, sobretot les hemorràgies digestives, la diarrea crònica, la síndrome de malabsorció o la interrupció del trànsit intestinal.
Per tal d’establir la diagnosi, hom sol·licita diverses proves complementàries com ara anàlisis de sang, que permeten de detectar una anèmia; anàlisis de matèries fecals, que possibiliten la detecció de la pèrdua de sang i de substàncies nutritives en les deposicions, i una exploració radiològica de l’intestí prim, amb la qual es poden obtenir signes indirectes de la presència del tumor.
Per tal de confirmar-la, hom practica una biòpsia intestinal, és a dir, s’extreu una mostra del teixit afectat a través d’una sonda especial introduïda a l’organisme, que posteriorment és analitzada al laboratori.
Els tumors carcinoides són massa petits perquè puguin ésser detectats amb els procediments esmentats anteriorment. Així, en el procés diagnòstic, que és orientat per l’aparició de la síndrome carcinoide, es realitzen algunes proves específiques amb les quals hom pot determinar un increment en la concentració de les hormones elaborades per aquests tumors en la sang o l’orina.
Tractament i pronòstic
El tractament és, en general, quirúrgic i consisteix en l’extirpació del tumor, o també, si es tracta d’un tumor maligne, d’un segment més o menys important de l’intestí prim.
En alguns casos, com s’esdevé per exemple amb el limfoma intestinal, a més de la cirurgia s’indiquen fàrmacs anticancerosos i s’aplica radioteràpia.
El pronòstic és, de fet, molt variable. Amb les mesures terapèutiques esmentades hom aconsegueix el guariment de tots els tumors benignes i de la majoria dels tumors malignes que no s’han infiltrat profundament per la paret intestinal ni els òrgans propers, ni han originat metàstasis. En la resta dels casos, al contrari, l’índex de supervivència al cap de cinc anys d’haver-ne efectuat la diagnosi no sobrepassa el 20 o el 30% de les presentacions, per bé que el tractament aconsegueix habitualment de disminuir la intensitat dels símptomes i millorar la qualitat de vida del pacient.