Definició
És anomenada gastritis la inflamació de la mucosa gàstrica, és a dir, la capa de teixit que cobreix interiorment l’estómac. Es tracta d’un trastorn molt habitual que se sol manifestar a conseqüència de la irritació que provoquen sobre la mucosa gàstrica diverses substàncies com ara aliments en mal estat, microorganismes, diversos medicaments, alcohol o productes àcids o càustics. Tanmateix, però, l’existència d’altres circumstàncies com ara l’exposició a situacions d’estrès o de diverses malalties, com trastorns de la immunitat, insuficiència renal o estat de xoc, n’afavoreixen igualment l’aparició o bé la precipiten. La gastritis pot evolucionar de manera aguda, i en aquest cas sol remetre al cap d’una setmana o dues, o bé en forma crònica, i aleshores persisteix al llarg d’alguns mesos, anys o fins i tot dècades.
Tipus
La inflamació de la mucosa gàstrica pot adoptar característiques molt variades, de manera que es diferencien diversos tipus de gastritis. Sobretot, segons l’evolució del trastorn, hom diferencia dos tipus de gastritis: la gastritis aguda i la gastritis crònica, que alhora poden adoptar formes diferents.
L’anomenada gastritis aguda, la més freqüent, es presenta de manera sobtada i remet gairebé sempre al cap d’alguns dies. Segons les característiques de les lesions que afecten la mucosa gàstrica, hi ha dos subtipus de gastritis aguda: la gastritis aguda no erosiva i la gastritis aguda erosiva o hemorràgica.
La gastritis aguda simple o no erosiva, la més freqüent i banal, es caracteritza senzillament per la inflamació de la mucosa gàstrica.
La gastritis aguda erosiva o hemorràgica es caracteritza, a més de la inflamació, per l’existència d’àrees circumscrites de destrucció de la mucosa gàstrica en què s’originen hemorràgies, amb el consegüent vessament de sang a l’interior de l’estómac. Segons la profunditat que atenyin, aquestes àrees circumscrites de pèrdua de substància són anomenades erosions o bé úlceres. En les erosions, la pèrdua de substància afecta exclusivament la subcapa superficial de la mucosa gàstrica, on es troben les glàndules que secreten les diverses substàncies que formen el suc gàstric, i la fina subcapa de teixit epitelial que recobreix l’estómac per dins. Les erosions, en cas de gastritis, solen ésser nombroses, per bé que el diàmetre, en general, no passa d’alguns mil·límetres. En l’úlcera, la pèrdua de substància afecta, a més, la fina subcapa de teixit muscular que es troba al sector més profund de la mucosa gàstrica i que és anomenada muscularis mucosae. En el cas de gastritis hemorràgica o erosiva, les úlceres, si n’hi ha, són nombroses i petites, com les erosions. Aquest tipus d’úlceres es diferencien de l’anomenada úlcera pèptica o gastro-duodenal perquè en aquesta la lesió sol ésser única i en general supera els deu mil·límetres de diàmetre.
La gastritis crònica, que en la majoria dels casos afecta persones de més de quaranta anys, sol evolucionar al llarg d’alguns mesos, anys o fins i tot dècades, temps al llarg del qual es poden produir alteracions importants i irreversibles de la mucosa gàstrica. Precisament segons les característiques de les lesions que afecten aquesta capa de teixit, hi ha esquemàticament tres subtipus de gastritis crònica: la gastritis crònica superficial, la gastritis crònica hipertròfica o gastritis hipertròfica i la gastritis crònica atròfica o gastritis atròfica.
La gastritis crònica superficial es caracteritza simplement per la inflamació persistent de la mucosa gàstrica, on poden haver-hi, a més, petites erosions o úlceres.
La gastritis hipertròfica es caracteritza, a més de la inflamació, per l’existència d’un augment significatiu de la grandària dels plecs gàstrics, és a dir, les rugositats que descriu la mucosa gàstrica; en condicions normals, aquests plecs només fan 1 mm o 2 d’alçada, i uns pocs mil·límetres d’amplada. En cas de gastritis hipertròfica, els plecs gàstrics poden atènyer 1 cm d’alçada i fins a 3 o 4 cm d’amplada.
La gastritis atròfica es caracteritza, fonamentalment, pel fet que la llarga evolució provoca una disminució significativa de l’altura i l’amplada dels plecs gàstrics, o fins i tot llur desaparició.
Causes
La gastritis aguda és deguda als efectes nocius que exerceixen diverses substàncies en entrar en contacte amb la mucosa gàstrica; l’origen d’aquestes substàncies pot ésser molt divers. Esquemàticament, la gastritis aguda de vegades és ocasionada per factors exògens, és a dir, que provenen de l’exterior de l’organisme, com ara la ingestió de substàncies que irriten i lesionen la mucosa gàstrica, o bé per factors endògens, és a dir, dependents de l’organisme mateix, com és l’existència d’algun trastorn orgànic arran del qual una determinada substància irritant entra en contacte amb la mucosa gàstrica i en provoca la inflamació.
En la pràctica, la causa més freqüent de gastritis aguda és la ingestió de diversos medicaments comuns, entre els possibles efectes adversos dels quals hi ha la inflamació de la mucosa gàstrica. Els fàrmacs més implicats en aquesta qüestió són especialment els analgèsics i els antiinflamatoris —com ara àcid acetilsalicílic, fenilbutazona o indometacina—, l’efecte nociu dels quals sobre la mucosa gàstrica és degut, bàsicament, a l’acidesa que els caracteritza. En condicions normals, la mucosa gàstrica es protegeix dels efectes corrosius de l’àcid clorhídric que ella mateixa secreta cap a la llum de l’estómac, gràcies a l’existència de l’anomenada barrera mucosa, és a dir, una capa de secrecions mucoses alcalines que neutralitza l’acidesa del medi. Si algun dels medicaments esmentats entra en contacte intensament amb un determinat sector de la mucosa gàstrica, es produirà un increment considerable de l’acidesa d’aquest sector i pot remetre l’alcalinitat de la barrera mucosa. En aquest cas, el suc gàstric queda en contacte directe amb el sector de mucosa gàstrica afectat i actua com a corrosiu, de manera que es poden produir petites erosions i úlceres. Tanmateix, però, l’ús d’aquests fàrmacs no sempre és perjudicial: llur efecte nociu depèn, bàsicament, de les dosis ingerides i del grau d’acidesa de la cavitat gàstrica en el moment que són ingerits. Així, és mínim quan les dosis són petites, quan els fàrmacs són administrats dissolts en aigua o en líquids alcalins com la llet, o si són ingerits quan l’estómac és parcialment ple, com s’esdevé després dels àpats. En canvi, l’efecte nociu d’aquests medicaments és molt superior quan són ingerits a dosis altes, sense dissoldre o en dejú. De fet, la gastritis aguda constitueix un dels efectes adversos més freqüents d’aquest tipus de fàrmacs entre les persones que els empren inadequadament, molt assíduament i sense la indicació del metge, o entre les persones que n’han d’emprar de manera prolongada com a part del tractament d’alguns trastorns inflamatoris crònics, com ara les malalties reumàtiques. Tanmateix, però, la inflamació de la mucosa gàstrica es pot manifestar igualment després de l’administració d’aquests medicaments durant alguns dies o fins i tot després d’una sola dosi, com ara s’esdevé si la persona afectada és al·lèrgica a algun d’aquests fàrmacs o bé quan s’agreguen d’altres circumstàncies que per diversos mecanismes incrementen l’acidesa de la cavitat gàstrica, com un consum excessiu de cafè, tabac o alcohol, i fins i tot una situació d’estrès intens i prolongat.
Una altra de les causes més importants de gastritis aguda és, precisament, l’estrès o tensió emocional, que s’acompanya d’un augment significatiu de la secreció d’àcid clorhídric per part de l’estómac. A causa de l’existència de la barrera mucosa, la mucosa gàstrica, queda, en condicions normals, virtualment aïllada del suc gàstric i, per tant, protegida de l’efecte corrosiu d’aquest àcid. Però quan la secreció d’àcid clorhídric és anormalment elevada, com ara s’esdevé durant l’estrès intens i prolongat, l’excessiva acidesa del suc gàstric pot fer remetre l’alcalinitat de la barrera mucosa. En aquest cas, l’àcid clorhídric entra en contacte directe amb la mucosa de l’estómac, i es poden produir nombroses erosions i úlceres hemorràgiques, lesions que són anomenades úlceres d’estrès. Les úlceres d’estrès solen presentar-se en persones que, durant un llarg període de temps, són sotmeses a una tensió emocional important i es troben esgotades físicament. Així, són particularment freqüents i greus en persones que han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques importants, que han patit cremades o traumatismes greus, o bé que pateixen d’insuficiència renal o hepàtica importants.
Una altra causa important de gastritis aguda és el consum excessiu d’alcohol, una droga que resulta especialment tòxica i corrosiva en contacte amb les mucoses digestives. A causa d’aquests efectes, l’estat d’embriaguesa va acompanyat de nàusees i vòmits i, sovint, origina una inflamació de la mucosa gàstrica, és a dir, una gastritis.
La ingestió d’aliments en estat de descomposició és una altra de les causes freqüents de gastritis aguda, bé perquè els aliments en aquest estat contenen microorganismes, com estafilococs o salmonel·les, o bé perquè contenen diverses toxines o substàncies tòxiques elaborades justament per aquests microorganismes. El trastorn que ocasiona la ingestió d’aquest tipus d’aliments és anomenat específicament gastritis alimentària aguda i es manifesta com una resposta defensiva, per part de la mucosa gàstrica, a la presència de gèrmens o els efectes nocius que les toxines provoquen sobre aquest teixit. La gastritis alimentària aguda sol evolucionar ràpidament envers una gastro-enteritis, és a dir, la inflamació, a més de la mucosa gàstrica, de la mucosa que revesteix l’intestí prim, pel fet que els gèrmens o les toxines continguts als aliments en estat de descomposició, o mal conservats, exerceixen també llurs efectes nocius en aquest sector de l’aparell digestiu. Els aliments que més sovint ocasionen gastritis agudes són les conserves que es consumeixen passada la data de caducitat que els correspon, la carn fresca no conservada adequadament i els ous i els productes que en són derivats d’elaboració casolana, que com la maionesa, es deterioren i contaminen ràpidament, especialment en èpoques estivals.
També són causa comuna de gastritis agudes els àpats abundants, sobretot si són rics en greixos o en condiments picants. La ingesta excessiva, i més si conté molt de greix, origina una digestió lenta que provoca una distensió significativa de la cambra gàstrica, amb la pèrdua consegüent de gruix de la barrera mucosa protectora. En aquesta situació, és afavorit l’efecte irritant que poden causar en la mucosa gàstrica condiments com ara el pebre negre i el vermell. D’altra banda, els àpats abundants, sobretot si s’acompanyen de quantitats abundants d’alcohol, afavoreixen el pas anormal cap a l’estómac de les secrecions contingudes al duodè, riques en bilis i enzims digestius elaborats pel pàncrees, que resulten corrosives per a la mucosa gàstrica.
Una causa de gastritis menys freqüent és la ingestió accidental, o amb objectius suïcides, de substàncies corrosives, com ara lleixiu o sosa càustica. En aquests casos, la lesió més important que s’esdevé és l’esofagitis o inflamació de la mucosa de l’esòfag, per bé que sempre hi ha una inflamació significativa o fins i tot nombroses erosions i úlceres en la mucosa de l’estómac.
La gastritis aguda també pot ésser causada per d’altres trastorns orgànics. Així, per exemple, és habitual durant el transcurs d’algunes malalties infeccioses, com hepatitis, grip o febre tifoide, en les quals els gèrmens o les toxines elaborades per aquests lesionen la mucosa gàstrica. Igualment, es manifesta pels efectes tòxics de diverses substàncies la concentració sanguínia de les quals augmenta en cas d’insuficiència renal, estat de xoc o malalties inflama-tòries generalitzades, com ara lupus eritematós sistèmic o artritis reumatoide.
Les causes de la gastritis crònica encara no han pogut ésser precisades. Actualment, però, es considera probable que aquesta afecció es presenti a conseqüència de diversos factors que sovint actuen conjuntament.
Hom creu que, en molts casos, en l’origen de la gastritis crònica intervé un trastorn autoimmune, és a dir, una alteració del sistema immunològic, que produeix anticossos capaços d’actuar i lesionar diversos teixits de l’organisme, en aquest cas la mucosa gàstrica, com si es tractés d’un element estrany nociu. Segons els estudis realitzats, en una bona part de les persones que pateixen de gastritis crònica es poden detectar aquest tipus d’anticossos. Igualment, és relativament freqüent que la gastritis crònica s’associï a d’altres trastorns autoimmunes, com ara tiroïditis de Hashimoto o hipoparatiroïdisme.
Un antecedent freqüent de gastritis crònica és el consum reiterat de substàncies que poden ocasionar o afavorir l’aparició d’episodis de gastritis aguda, com ara fàrmacs antiinflamatoris, alcohol o tabac, o de begudes molt calentes. Tanmateix, però, com que les lesions que caracteritzen els episodis de gastritis aguda desapareixen completament al cap d’un període de temps curt, després del qual la mucosa gàstrica habitualment queda en condicions normals, encara no s’ha pogut establir quin és el mecanisme íntim gràcies al qual el consum d’aquestes substàncies es relaciona estretament amb la gastritis crònica.
Igualment es destaca la possible existència d’una predisposició genètica a patir de gastritis crònica, ja que la incidència d’aquest trastorn és més freqüent en persones de determinades famílies que en la resta de la població.
La gastritis crònica es pot presentar, igualment, com a complicació d’altres malalties gàstriques, com ara úlcera pèptica o càncer d’estómac, o bé en persones a les quals s’ha extret quirúrgicament una porció de l’estómac.
Símptomes, evolució i complicacions
La gastritis pot ésser asimptomàtica o bé originar una sèrie de manifestacions de característiques molt variables.
La gastritis aguda simple es manifesta bàsicament amb una pèrdua sobtada de la gana, nàusees i fins i tot vòmits. El contingut dels possibles vòmits, que en general són reiterats, consisteix en un primer moment en el material gàstric, és a dir, restes alimentàries i suc gàstric. Més endavant, en canvi, també solen contenir bilis i per tant adopten una coloració verdosa.
Un altre símptoma important és dolor a la zona alta de l’abdomen, que s’irradia cap a l’interior de la cavitat abdominal i que característicament cedeix amb l’aplicació d’escalfor local, per exemple col·locant una bossa d’aigua calenta sobre la zona.
Igualment hi poden haver d’altres manifestacions digestives, com ara emblanquiment de la llengua, mal alè i eructes d’olor àcida o fètida..
Molt sovint l’estat general del pacient es troba bastant alterat, i és habitual l’aparició d’accessos de febre, mal de cap i sensació de debilitat que en molts casos obliguen la persona que n’és afectada a estar-se al llit. Quan aquests símptomes són intensos, és usual que es manifesti un herpes labial, és a dir, unes lesions vesiculoses al llavi, provocades per un virus que es manté sense evolucionar en l’organisme i desenvolupa la seva activitat en situacions com ara decandiment general o disminució de les defenses orgàniques.
La gastritis aguda erosiva o hemorràgica origina manifestacions similars a les esmentades, a les quals cal afegir les pròpies de les hemorràgies. Tanmateix, de vegades també pot ésser asimptòmàtica. Així, per exemple, en alguns casos es pot demostrar l’existència de nombroses erosions o úlceres en la mucosa gàstrica sense que s’adverteixin molèsties.
La manifestació més característica de la gastritis aguda erosiva, per bé que no sempre es presenta, és l’expulsió de sang a través de vòmits o en la defecació. Com que la sang en contacte amb el suc gàstric adquireix una tonalitat fosca o negrosa, tant el material vomitat com el defecat, quan contenen sang procedent de l’estómac, solen adoptar una coloració negrosa característica.
En els casos lleus, les hemorràgies no originen trastorns més importants. En canvi, en els casos greus o bé en determinades circumstàncies, poden ésser perilloses. Així, per exemple, en les persones sotmeses a un intens estrès degut a traumatismes, cremades, estat de xoc, intervencions quirúrgiques i insuficiència renal o hepàtica, i que generalment estan ingressades en un hospital a causa d’aquests trastorns, les hemorràgies poden ésser tan intenses que originin un anèmia aguda greu i comprometin la vida del malalt.
Quan es tracta d’una gastritis alimentària aguda és habitual que, al cap d’algunes hores d’haver-se presentat les manifestacions característiques de la gastritis aguda simple, es manifestin d’altres símptomes originats pel trastorn propi de l’intestí prim, com ara diarrea, meteorisme i dolor a la part inferior de l’abdomen.
Llevat dels casos en què es presenten hemorràgies greus, la gastritis aguda, en general, remet gairebé sempre al cap d’uns quants dies, sense deixar seqüeles.
La gastritis crònica superficial se sol mantenir asimptòmàtica durant alguns anys, o fins i tot tota la vida, inclosos els casos en què amb diverses proves complementàries hom pot advertir les diverses lesions de la mucosa gàstrica que la caracteritzen. En altres presentacions, però, pot originar diversos símptomes.
Algunes de les persones afectades per una gastritis crònica presenten molèsties abdominals poc específiques després dels àpats, com ara pesadesa i distensió abdominal, o meterorisme, com també cansament físic i mental. Aquests símptomes se solen manifestar quan els menjars són més abundants, més greixosos o condimentats del que és habitual i desapareixen al cap d’algunes hores, un cop l’estómac ha aconseguit de buidar el contingut a l’intestí prim.
En alguns casos també es produeix una sensació de cremor o dolor a la zona alta de l’abdomen o a l’interior del tòrax que cedeix amb l’administració de substàncies alcalines, com ara sals d’alumini o de magnesi.
Quan la gastritis crònica és originada per excessos reiterats d’alcohol, com ara s’esdevé generalment en persones alcohòliques, són característics els vòmits en despertar-se als matins, que fonamentalment consisteixen en suc gàstric i material mucós.
En els casos de gastritis crònica que afecten persones que ingereixen quotidianament medicaments antiinflamatoris, els símptomes solen ésser més intensos, quotidians i persistents.
En la majoria dels casos de gastritis crònica, el trastorn evoluciona sense complicacions. En altres, en canvi, amb el transcurs de mesos o anys, es presenten algunes complicacions originades per les lesions persistents de la mucosa gàstrica. Una de les complicacions més freqüents és l’anèmia, deguda a les petites però continuades pèrdues de sang expulsades amb les matèries fecals, sovint inadvertidament. Una altra complicació freqüent és l’úlcera pèptica o gastro-duodenal, que es manifesta a conseqüència de l’afebliment de la barrera mucosa i l’entrada del suc gàstric en les capes superficials de la paret interna de l’estómac.
La gastritis hipertròfica pot tenir diverses formes de presentació i evolució. En alguns casos és del tot asimptòmàtica o bé origina molèsties vagues relacionades amb els àpats, com ara sensació d’estar ple, distensió abdominal, meteorisme, manca de gana o cremor o dolor moderat a la zona alta de l’abdomen. Altres vegades es manifesten també símptomes menys subjectius, com ara nàusees i vòmits reiterats, que sovint contenen sang coagulada procedent de l’estómac i, per tant, presenten una coloració negrosa. En aquests casos, el trastorn sol evolucionar alternant períodes d’agudització amb períodes de calma.
Una forma d’evolució molt particular de la gastritis hipertròfica és l’anomenada malaltia de Ménétrier, en la qual, a més a més de les manifestacions anteriorment esmentades, s’esdevé, per causes desconegudes, una pèrdua important de proteïnes que es desprenen des de la paret de l’estómac fins a la cavitat d’aquest òrgan. Una part de les proteïnes despreses de la paret de l’estómac són absorbides per l’organisme a l’intestí prim, però una important proporció són expulsades definitivament de l’organisme amb les matèries fecals.
A causa d’aquesta considerable pèrdua de proteïnes, en cas de malaltia de Ménétrier apareixen característicament alguns símptomes que no afecten directament l’aparell digestiu. Entre aquests, els més importants són: edema o inflor del teixit que es troba immediatament per sota de la pell; ascites o acumulació de líquids a la cavitat abdominal, que es manifesta amb una notable distensió de l’abdomen, i propensió a les infeccions per escassetat de proteïnes per a elaborar elements defensius, com ara anticossos.
L’evolució de la malaltia de Ménétrier és variable. En la majoria dels casos el trastorn evoluciona durant molts anys alternant períodes d’exacerbació simptomàtica amb períodes de calma relativa. En d’altres, menys freqüents, involuciona de manera espontània i es produeix fins i tot una notable disminució de la grandària dels plecs gàstrics.
La malaltia de Ménétrier pot originar diverses complicacions greus, entre les quals les més habituals són les infeccions, que de vegades poden ésser mortals a causa de la disminució de les defenses orgàniques que caracteritza aquesta malaltia. Una altra complicació de la malaltia de Ménétrier és l’aparició, per raons desconegudes, d’un tumor maligne d’estómac, la qual cosa s’esdevé, segons dades estadístiques, al voltant d’un 5% dels casos de llarga evolució.
La gastritis atròfica origina una simptomatologia molt particular, de manera que les característiques que presenta són descrites en un altre article.
Diagnosi
La gastritis aguda és diagnosticada gairebé sempre a partir dels símptomes i les característiques que presenten, com ara manca de gana, dolor a la zona alta de l’abdomen, nàusees i vòmits. En molts casos, igualment, hi ha antecedents que ajuden a confirmar-ne la diagnosi, com ara excessos alimentaris, administració de medicaments nocius per a la mucosa gàstrica, ingestió d’aliments contaminats o intoxicació alcohòlica.
La presència de coàguls de sang de coloració negrosa en el material vomitat constitueix un signe bastant característic de gastritis aguda hemorràgica, sobretot si hi ha antecedents d’ingestió de fàrmacs analgèsics o antiinflamatoris, o de traumatismes, intervencions quirúrgiques, cremades o insuficiència hepàtica o renal greus.
Per tal d’efectuar la diagnosi de gastritis crònica, cal en molts casos, a més de la investigació dels símptomes, sol·licitar algunes proves complementàries.
En general hom sol·licita un estudi radiològic de l’estómac, ja que les imatges obtingudes amb aquesta tècnica permeten de detectar, de vegades, la presència d’inflamació, erosions o úlceres en la mucosa gàstrica, o les alteracions dels plecs gàstrics característiques de la gastritis hipertròfica.
L’única prova complementària que permet de realitzar una diagnosi precisa de gastritis és la gastroscòpia, és a dir, la introducció d’una sonda especial a l’estómac, a través de la cavitat bucal i de l’esòfag, per a visualitzar directament la mucosa gàstrica. Aquesta tècnica permet d’observar, per exemple, la inflamació i la presència eventual de petites erosions i úlceres que caracteritzen la gastritis crònica superficial, o bé l’increment de l’altura i l’amplada dels plecs gàstrics típics de la gastritis hipertròfica. La gastroscòpia, igualment, permet de detectar l’existència d’altres trastorns gàstrics més greus, com ara úlcera pèptica o el càncer d’estómac, que eventualment poden ésser els responsables de la gastritis i les manifestacions de les quals, en molts casos, són semblants a les de la gastritis crònica.
Per a efectuar la diagnosi de malaltia de Ménétrier, a més de l’estudi de la simptomatologia i la gastroscòpia, hom intenta de detectar la presència d’una quantitat anormalment elevada de proteïnes en les matèries fecals. Així, en primer lloc s’injecta en una vena del pacient una proteïna artificialment unida a una substància radioactiva, en aquest cas albúmina associada a crom 51, que posteriorment es reparteix per tot l’organisme, inclosa la mucosa gàstrica. Els dies successius es recullen les matèries fecals i s’analitza al laboratori la concentració d’aquesta proteïna.
Tractament
El tractament inclou mesures molt diverses segons la gravetat de la gastritis i el tipus de què es tracta.
Quan es produeix una gastritis aguda, una de les mesures fonamentals és la dieta. Durant els primers dos o tres dies, es recomana una dieta molt lleugera, gairebé absoluta, llevat d’infusions clares de te amb poc sucre i brous de farina d’arròs, civada o blat. Els dies successius, i com a pas gradual a la dieta habitual, ja s’hi poden incloure brous de carn, arròs i farinetes.
Quan hi ha aliments o substàncies nocives o tòxiques a l’estómac, hom procedeix a evacuar-les amb rentatges gàstrics amb aigua tèbia o bé amb productes específics per tal de neutralitzar els efectes corrosius de la substància ingerida. Quan es detecta l’antecedent d’ingestió de medicaments que suposadament han estat els responsables del trastorn, se n’interromp l’administració.
Quan els símptomes són intensos hom sol administrar sals de magnesi o alumini, que disminueixen l’acidesa de l’estómac, o blocadors dels receptors H2, uns medicaments que són emprats en general en el tractament de l’úlcera pèptica i que redueixen la secreció d’àcid clorhídric per part de l’estómac.
En cas d’hemorràgies molt greus, com de vegades s’esdevé en les úlceres d’estrès, s’intenta d’aturar la pèrdua de sang de seguida que es pugui. Així, s’introdueix una sonda en l’estómac per tal de visualitzar els vasos sanguinis afectats i, segons les circumstàncies de cada cas en concret, es decideix o bé de cauteritzar-los o bé de procedir a una intervenció quirúrgica que en general consisteix en l’extracció de la porció de l’estómac afectada. Per tal de prevenir aquest tipus d’hemorràgies, que en una bona part dels casos són fatals, actualment s’administren dosis elevades de medicaments antiàcids en persones que per l’estat crític que presenten es troben especialment predisposades a ésser-ne afectades.
En el cas de la gastritis crònica la dieta és igualment important. En general, hom aconsella de fer cinc o sis àpats al dia, poc abundants. Els aliments han d’ésser tous com ara brous, pures o farinetes. Al contrari, es desaconsellen els aliments durs com ara trossos de carn o de pa; els aliments de digestió lenta, com les carns riques en greixos; la carn de caça; els condiments picants, l’alcohol i les begudes massa calentes.
Per tal de contrarestar l’acidesa estomacal, sovint s’indiquen medicaments antiàcids com les sals d’alumini o de magnesi, o blocadors dels receptors H2, com ara ranitidina o cimetidina.
Quan es produeix una anèmia per pèrdua de sang, s’administra ferro ja sigui per via oral o intravenosa. Excepcionalment, de vegades cal recórrer a una transfusió de sang o derivats.
En el cas de malaltia de Ménétrier, a més de les mesures esmentades anteriorment, hom sol administrar antibiòtics, per tal de prevenir o tractar els processos infecciosos, i anticolinèrgics, uns medicaments que per mecanismes encara no ben coneguts disminueixen la pèrdua de proteïnes per part de la mucosa gàstrica. En una bona part dels casos de malaltia de Ménétrier es procedeix a l’extracció quirúrgica del sector de l’estómac afectat. Amb aquest procediment, es pretén, en aquests casos, d’evitar la deterioració progressiva del pacient a causa de la pèrdua de proteïnes i prevenir l’eventual aparició d’un tumor maligne d’estómac.