Definició
És anomenat espasme esofàgic difús un trastorn de causa desconeguda caracteritzat per la presència de contraccions incoordinades a l’esòfag que impedeixen que els aliments siguin empassats adequadament i que de vegades causen dolor.
Causes
La causa d’aquest trastorn és desconeguda. Tanmateix, però, segons els estudis efectuats en aquest sentit, la majoria dels casos s’acompanyen d’unes alteracions anatòmiques que en són característiques. Així, se sol detectar un engruiximent del teixit muscular de la paret de l’esòfag, com també una lleugera inflamació del teixit nerviós local. Pel que sembla, a causa d’aquestes alteracions, les contraccions de la paret esofàgica són més intenses del que hom considera habitual. A més, durant la deglució se solen manifestar contraccions esofàgiques incoordinades, de manera que el segment inferior de l’esòfag es contreu abans que el superior, i, per tant, el bol alimentari s’endarrereix en el descens cap a l’estómac.
S’ha destacat igualment que hi efectua un paper molt important l’estat psíquic de la persona que n’és afectada, tant en l’aparició de la malaltia com en la posterior evolució que segueix, ja que els espasmes esofàgics s’intensifiquen en resposta a situacions d’estrès, mentre que s’atenuen durant els períodes de tranquil·litat.
Símptomes i evolució
Aquest trastorn se sol manifestar a partir de cinquanta anys d’edat. De vegades és del tot asimptomàtic i es pot detectar casualment quan es realitza un estudi radiogràfic de l’esòfag per d’altres motius. En altres casos origina manifestacions diverses.
El símptoma més freqüent és un tipus de dolor toràcic, anomenat còlic esofàgic. Es tracta d’un dolor moderat o intens percebut a l’interior del tòrax i que, com el causat per la malaltia coronària, es pot irradiar cap al coll, l’esquena i els braços. Es manifesta sovint durant la ingestió de menjars picants, begudes gasoses o líquids molt freds o molt calents. També és habitual que es desencadeni per emocions intenses. Tanmateix, però, sovint es manifesta espontàniament, i fins i tot desperta el malalt mentre dorm.
Un altre símptoma freqüent és la disfàgia o dificultat a deglutir els aliments. Se sol presentar quan hom menja molt de pressa o en estat d’estrès, o bé després de la ingestió d’aliments sòlids, com ara trossos de pa o de carn. Això no obstant, també es pot manifestar quan hom ingereix líquids freds o molt calents, o begudes gasoses en general.
Amb una certa freqüència es manifesten regurgitacions, és a dir episodis en què el bol alimentari torna des de l’esòfag fins a la cavitat bucal, sense que es presentin nàusees. Les regurgitacions, en cas d’espasme esofàgic difús, se solen produir durant els àpats, o poc després, i molt estranyament durant el repòs nocturn, com és freqüent en d’altres trastorns de l’esòfag, per exemple acalàsia i divertides esofàgics.
L’evolució d’aquest trastorn és variable. En la majoria dels casos, els símptomes evolucionen de manera intermitent, amb relació a l’estat psíquic de la persona que n’és afectada o a l’administració de diversos fàrmacs. En canvi, en alguns casos, i per raons desconegudes, el trastorn evoluciona envers una acalàsia, una alteració més important i sostinguda de les contraccions esofàgiques. En aquests darrers casos, el dolor se sol atenuar, però la disfàgia i les regurgitacions esdevenen progressivament més freqüents i intenses.
Diagnosi i tractament
Hom dedueix la diagnosi d’aquesta malaltia a partir dels símptomes i és confirmada amb diverses proves complementàries, com ara exploració radiològica, manometria esofàgica, o estudi de la pressió interna de l’esòfag, i fibroesofagoscòpia, o introducció d’una sonda especial que permeti de visualitzar la paret interna del conducte esofàgic.
El tractament només hi és indicat quan els símptomes són importants. Per tal d’atenuar el dolor, sovint s’empren diversos tipus de fàrmacs, com els nitrits o la nifedipina, que aconsegueixen de disminuir la freqüència i la intensitat dels espasmes. En alguns casos hom recorre a la introducció d’una sonda de goma a l’interior de l’esòfag, inflada des de l’exterior, de manera que en retirar-la la paret de l’esòfag queda temporalment dilatada i els espasmes desapareixen. En els casos més greus hom indica una intervenció quirúrgica que consisteix en la secció de les fibres musculars de la zona més afectada de la paret de l’esòfag, amb la qual cosa s’aconsegueix en general la remissió definitiva dels espasmes.