És anomenat via de contagi o via de transmissió el recorregut que efectuen els agents infecciosos i els paràsits de l’home des de les fonts d’infecció, inclosos els reservoris, fins que contacten amb l’organisme de la persona que contraurà la infecció.
Quan la font d’infecció és exògena, els gèrmens o paràsits humans han de transmetre’s, d’una manera o d’una altra, fins que entren en contacte amb l’organisme on es desenvoluparà la infecció. En canvi, quan la font d’infecció és autògena, els gèrmens no s’han de transmetre fins aquest organisme, perquè ja hi són abans que la infecció prosperi.
Cada espècie d’agent infecciós o paràsit de l’home sol efectuar un recorregut relativament específic fins que contacta, a partir de la font d’infecció, amb l’organisme de l’hoste. Així, les vies de contagi o transmissió de les infeccions són molt nombroses i, en alguns casos, molt complexes. Això no obstant, globalment i esquemàtica, hom considera que hi ha dos tipus de vies de transmissió: la directa i la indirecta.
En el cas de via de transmissió directa, la font d’infecció és l’organisme o les secrecions orgàniques d’un altre organisme humà, i el contagi s’esdevé per contacte directe o proximitat de tots dos organismes. A continuació s’esmenten algunes de les vies de transmissió directa més freqüents.
Alguns processos infecciosos de les vies respiratòries, com ara el refredat comú, la grip, el xarampió o la tuberculosi, es contagien quan hom inhala aire en les proximitats d’una persona infectada, perquè l’aire que expulsen les persones que pateixen d’infeccions respiratòries —sia a través de l’alè sia a través de la tos o els esternuts— conté partícules microscòpiques formades per secrecions respiratòries, saliva i gèrmens. Aquestes partícules, anomenades també gotetes en suspensió aèria, aerosols o gotetes de Flügge, en ésser inhalades es dipositen en la superfície de les mucoses respiratòries i poden desencadenar el desenvolupament d’un procés infecciós.
Alguns processos infecciosos digestius, com ara la disenteria bacil·lar o la febre tifoide, es poden contagiar per un contacte relativament directe entre les matèries fecals de la persona infectada i la cavitat oral d’una altra persona. Aquest contacte, anomenat igualment via de transmissió anal-bucal o fecal-oral, es pot produir de molt diverses maneres, per bé que n’hi ha de característiques. És típic, per exemple, que el contagi es produeixi a través de les mans de la persona infectada, que es contaminen quan després de l’acte defecatori no es netegen adequadament. En aquests casos, doncs, si la persona infectada dóna la mà a una altra persona, aquesta també es contamina, de manera que si posteriorment es toca la boca o una cigarreta que després es duu als llavis, es pot infectar. Entre els infants, que sovint no es netegen bé després de les deposicions, la via de contagi fecal-oral és especialment important.
Un altre exemple de via de transmissió directa és el de les anomenades malalties de transmissió sexual, un conjunt de malalties infeccioses que inclou, entre d’altres, la sífilis, la gonorrea, l’herpes genital i les berrugues venèries. Aquestes infeccions, doncs, se solen contagiar, gairebé sempre, a través de relacions sexuals íntimes, a causa de les quals els gèrmens continguts en les lesions cutànies o secrecions genitals de la persona infectada, contacten i s’estableixen en la pell o les mucoses —en general també dels genitals— de l’altra persona.
Igualment, constitueix una via de transmissió directa l’anomenada via de transmissió maternofetal, a causa de la qual nombrosos processos infecciosos que pateix una dona embarassada poden afectar també l’organisme del fetus. Aquest tipus de contagi es pot produir per via transplacentària, quan els agents infecciosos es precipiten en la sang de la mare i, per les característiques estructurals que presenten —en especial el fet que són tan petits—, són capaços de travessar la placenta, és a dir, l’òrgan que nodreix el fetus a l’interior de l’úter; o bé per via del canal del part, durant el mateix part, quan la pell i les mucoses vaginals de la mare i la pell del fetus experimenten ferides que permeten l’eventual ingrés de gèrmens des de les mucoses vaginals o des de la sang de la mare a l’organisme del fetus.
La via de transmissió indirecta es dóna quan el contagi es produeix quan diversos elements contaminats, com ara partícules de pols, aigua, aliments, objectes punxants o tallants, o estris personals d’una persona infectada, entren en contacte amb l’organisme d’una altra persona.
Les vies de transmissió indirecta, que de vegades són responsables del desenvolupament d’epidèmies, inclouen nombroses variants, algunes de les quals extremament complexes.
Entre les més freqüents hi ha l’aire. L’aire pot contenir partícules microscòpiques, empeses a grans distàncies per corrents, en les quals uns microorganismes determinats, com ara virus o bacteris, poden sobreviure tot conservant llur capacitat d’infectar. Així, doncs, l’aire constitueix una important via d’infecció, ja que aquestes partícules, en ésser inhalades per una persona, poden originar el desenvolupament d’una malaltia infecciosa de les vies respiratòries, com ara el refredat comú o la grip, sense que necessàriament aquesta persona es trobi propera a la font d’infecció, que en aquests casos correspon a d’altres persones infectades.
Nombroses infeccions digestives es poden transmetre a través de la ingestió d’aigua o aliments contaminats. En països poc desenvolupats, per exemple, on sovint es continua extraient l’aigua de pous o fonts naturals, són extremament comunes algunes malalties infeccioses de l’aparell digestiu, com ara la salmonel·losi, el còlera, la disenteria bacil·lar o l’hepatitis A. D’altra banda, els aliments es poden contaminar en ésser regats amb aigua contaminada, quan les persones que els manipulen no mantenen una bona higiene, o quan s’intenten de conservar sense dur a terme les mesures higièniques apropiades.
La roba o els objectes personals d’una persona que pateix una infecció determinada també poden transmetre la infecció a una altra persona que els utilitzi. Així, per exemple, una micosi superficial, és a dir, una infecció cutània causada per fongs, es pot contagiar a una persona pel simple fet d’utilitzar una tovallola que hagi estat emprada prèviament per una persona infectada.
Nombroses malalties infeccioses són transmeses per insectes vectors, és a dir, insectes que transporten microorganismes d’un lloc a l’altre o que acullen paràsits al seu interior. Així, per exemple, algunes mosques transporten, a les potes, microorganismes que poden dipositar en aliments o en ferides cutànies de persones o animals. Així, també, algunes parasitosis produïdes per protozous, com per exemple el paludisme, es transmeten a l’ésser humà quan els insectes vectors que acullen els paràsits piquen o mosseguen una persona i expulsen els microorganismes a la superfície o l’interior de l’organisme.
En alguns casos, les infeccions es transmeten a través d’objectes tallants contaminats, com de vegades s’esdevé en el transcurs d’una intervenció quirúrgica realitzada en condicions higièniques deficients, o també, sovint, quan persones addictes a drogues d’administració intravenosa comparteixen les xeringues.