- La peritonitis és un trastorn greu caracteritzat per la inflamació i la infecció del peritoneu, la membrana serosa que cobreix la superfície interna de la cavitat abdominal i la superfície externa de les vísceres contingudes en aquesta cavitat.
- Si bé en molts casos la peritonitis es presenta en persones aparentment sanes, el més habitual és que es manifesti com a conseqüència de diversos trastorns —apendicitis, colecistitis, processos infecciosos de les trompes uterines o diverticulosi—. En definitiva, la peritonitis és una complicació comuna a nombroses alteracions.
- Les manifestacions més característiques, que es presenten gairebé sempre de manera sobtada, en qüestió d’algunes hores, inclouen dolor abdominal intens, contracció involuntària de la musculatura de l’abdomen, vòmits i progressiva distensió de la cavitat abdominal. Quan es presenten aquests símptomes, és molt important de recórrer a una assistència mèdica immediata, ja que si la peritonitis no és tractada oportunament pot originar processos infecciosos molt greus o bé comportar un estat de xoc que sigui causa de mort.
- L’exploració efectuada pel metge amb l’objectiu de diagnosticar una peritonitis sol ésser detallada i fins i tot molesta, perquè és imprescindible que hom efectuï pressions en la paret abdominal que, si causen dolor en ésser premudes i deixades anar, són indicatives de l’alteració. Tanmateix, però, el pacient que n’és afectat i les persones que hi són properes han de comprendre que aquests procediments, per bé que dolorosos, són de vital importància per efectuar una diagnosi immediata i poder establir-hi el tractament adequat.
- Per combatre el dolor abdominal originat per la peritonitis solen ésser administrats medicaments analgèsics, fins i tot alguns de molt potents, com la morfina. Tanmateix, però, no és convenient que el malalt mateix s’automediqui amb analgèsics, ja que la indicació d’aquests medicaments només es pot dur a terme quan ja s’ha pogut establir la diagnosi, perquè en cas contrari es pot fer disminuir la intensitat de les manifestacions característiques del trastorn, amb la qual cosa es correria el risc d’amagar-les i, per tant, s’endarreriria la diagnosi de la malaltia.
- El tractament de la peritonitis inclou generalment una intervenció quirúrgica que solucioni l’alteració causal. Fins i tot és relativament habitual que es procedeixi a la cirurgia abans d’haver identificat l’origen de la peritonitis, ja que una dilació en espera de la diagnosi podria ésser perjudicial.
- Per bé que la peritonitis constitueix un trastorn greu, en la majoria dels casos el tractament adequat aconsegueix de solucionar l’afecció. De totes maneres, no ha de semblar estrany que durant el període postoperatori el malalt tingui un aspecte demacrat, perquè necessita recuperar-se dels desequilibris interns causats per la malaltia, o bé que romangui ingressat i calgui emprar una sonda naso-gàstrica per a aspirar les secrecions digestives acumulades, i fins i tot un gota a gota perquè el pacient rep els líquids i les substàncies nutritives que li són indispensables.