Definició
Són anomenades síndrome de l’intestí irritable una sèrie d’alteracions en la funció de l’intestí i d’altres òrgans digestius que, en persones susceptibles, es presenten com a resposta de l’organisme davant situacions d’estrès o tensió emocional i que es manifesten de manera persistent o periòdica al llarg de tota la vida. Aquest trastorn se sol presentar abans de quaranta anys d’edat i ho fa amb diversos símptomes digestius com ara dolor abdominal, diarrea, restrenyiment o pesadesa abdominal després dels àpats, que de vegades s’acompanyen d’altres símptomes extradigestius com ara crisis de palpitacions, sudació o sensació de manca d’aire.
Fins fa alguns anys, aquest trastorn era conegut amb els noms de còlon irritable o còlon espàstic, fent referència a l’alteració del funcionament de l’intestí gros que el caracteritza. Actualment, però, hom prefereix la denominació de síndrome de l’intestí irritable, ja que s’ha comprovat que l’alteració en aquesta funció s’estén sovint a l’intestí prim i d’altres òrgans digestius com l’esòfag o l’estómac.
Causes
La causa de la síndrome de l’intestí irritable és una alteració en els moviments de contracció que es produeixen rítmicament en les parets de les vísceres del tub digestiu. Aquests moviments, anomenats peristaltisme, tenen la finalitat de propulsar els aliments al llarg del tub digestiu a una velocitat propícia perquè puguin ésser digerits adequadament. En canvi, en el cas de síndrome d’intestí irritable, els moviments propulsors presenten una intensitat anormal, o bé se succeeixen amb una freqüència superior o bé inferior a l’habitual, de manera que, per tant, es presenten les manifestacions que caracteritzen aquest trastorn, com restrenyiment, diarrea o pesadesa abdominal després dels àpats.
Actualment no es coneixen prou els mecanismes a partir dels quals, en cas de síndrome de l’intestí irritable, els moviments propulsius del tub digestiu es troben alterats. Tanmateix, però, les investigacions realitzades els darrers anys han aportat algunes dades importants sobre l’origen. Així, amb l’estudi microscòpic de mostres de teixit intestinal de persones afectades per aquest trastorn, hom ha pogut comprovar que no hi ha cap lesió anatòmica característica que justifiqui l’alteració dels moviments propulsius intestinals. Aquesta dada és molt important, ja que permet de deduir que el trastorn és funcional, és a dir que és provocat per una alteració en el funcionament de la musculatura intestinal i no per l’existència d’una lesió anatòmica en l’organisme.
Actualment, és força estesa la teoria segons la qual aquesta alteració és deguda a una reacció inadequada del sistema nerviós autònom o neurovegetatiu, que regula el ritme i la intensitat dels moviments propulsius del tub digestiu i que davant situacions de tensió emocional respondria en excés o en defecte, és a dir, provocant-ne l’acceleració o l’alentiment. Fonamentalment, aquesta teoria es basa en tres circumstàncies. Una d’elles és que la síndrome de l’intestí prim és especialment freqüent en persones que pateixen d’altres trastorns de tipus psicològic o mental, per bé que generalment lleus, com ara personalitat neuròtica, histèria o tendència a la somatització dels conflictes, és a dir, a expressar els conflictes emocionals amb manifestacions orgàniques. Una altra circumstància que avala aquesta teoria és que les manifestacions que caracteritzen aquest trastorn —diarrea, restrenyiment, pesadesa abdominal després dels àpats, palpitacions, crisis de suda-ció o episodis de sensació de manca d’aire—, se solen presentar o intensificar durant els períodes més crítics des d’un punt de vista emocional, com la pèrdua o l’allunyament d’un ésser estimat o la necessitat d’assumir noves responsabilitats. La tercera circumstància en què es basa aquesta teoria és que, de fet, la majoria d’aquestes manifestacions constitueixen una de les formes d’expressió més habituals de l’organisme quan es troba en estat d’alerta, només que en cas de síndrome de l’intestí irritable, per raons desconegudes, es viu amb més intensitat i freqüència del que és habitual i s’expressa especialment amb símptomes digestius.
Freqüència, edat i sexe
La síndrome de l’intestí irritable és molt freqüent. Com que és difícil d’establir-ne una diagnosi precisa, la qual cosa requereix d’excloure qualsevol lesió orgànica que en pogués justificar les manifestacions, hom no disposa de dades estadístiques sobre la incidència en la població general. Tanmateix, però, segons dades estimatives, la síndrome de l’intestí irritable és responsable d’aproximadament la meitat de les consultes que reben els metges especialistes en malalties de l’aparell digestiu.
Aquest trastorn gairebé sempre es comença a manifestar durant la infantesa, l’adolescència o en adults joves. En les persones de més de cinquanta anys aquesta malaltia és molt poc freqüent, per bé que és habitual el manteniment del trastorn iniciat abans d’aquesta edat.
Igualment, segons estimacions estadístiques, la síndrome de l’intestí irritable és gairebé dues vegades més freqüent en les dones que en els homes.
Manifestacions
Aquest trastorn pot originar una gran varietat de manifestacions, tot i que les més freqüents són dolor abdominal i alteració en el ritme de les deposicions, que sol incloure períodes de restrenyiment i períodes de diarrea.
El dolor abdominal es localitza sobretot en una zona inferior de l’abdomen, ja sigui al costat esquerre o el dret, però de vegades es percep també per sota de les costelles. Si bé es desconeix quina és la causa d’aquest dolor, en general s’accepta que es degut a una contracció sostinguda de les fibres musculars situades al gruix de la paret intestinal. La intensitat d’aquest dolor és molt variable, ja que depèn en una part important de components molt subjectius. Així, de vegades es tracta d’una molèstia lleu, mentre que en altres moments és molt intens, fins i tot incapacitant. El dolor es pot manifestar en qualsevol moment del dia, però en algunes persones es desperta o s’intensifica, gairebé sistemàticament, després de la ingestió d’aliments o líquids freds. Igualment, en molts casos el dolor cedeix o s’atenua després d’haver evacuat el contingut intestinal o després de l’emissió de ventositats. Això és degut al fet que en aquestes circumstàncies disminueix la pressió interna de l’intestí i, en conseqüència, la paret d’aquest òrgan queda més relaxada.
La majoria de les persones afectades pateixen de restrenyiment, és a dir, una disminució de la freqüència, el volum i la fluïdesa de les deposicions. En general, les deposicions s’efectuen cada dos o tres dies, i el material expulsat sol ésser escàs i sec. Fins i tot és freqüent que la matèria fecal sigui expulsada en forma de petites esferes d’1 cm de diàmetre.
El restrenyiment se sol acompanyar d’una sensació d’inflor o distensió a la part inferior de l’abdomen. Aquesta sensació, com el dolor abdominal, és més intensa quan les deposicions es presenten molt espaiadament i, al contrari, s’atenua després que s’ha evacuat el contingut intestinal o després de l’emissió de ventositats.
Si bé el restrenyiment és la pauta deposicional més constant en aquestes persones, és freqüent que periòdicament es presentin alguns episodis de diarrea, és a dir, augment de la freqüència, el volum i la fluïdesa de les deposicions. Durant aquests períodes, igualment, el dolor i la sensació d’inflor de la part inferior de l’abdomen s’atenuen o desapareixen.
En algunes persones, la manifestació més ostensible d’aquest trastorn és la diarrea crònica, que pot ésser constant o intermitent. En aquestes persones, les deposicions es presenten diverses vegades al dia, en general poc abans i després d’esmorzar, o bé després de l’àpat de migdia. El material evacuat habitualment és de consistència pastosa o semilíquida, per bé que sol ésser escàs. Igualment, sovint les matèries fecals contenen secrecions mucoses procedents de l’intestí, la qual cosa es pot advertir per la presència de plaques de coloració entre blanca i groga sobre la seva superfície. Quan la diarrea és la pauta deposicional fonamental, el dolor i la sensació d’inflor a la part inferior de l’abdomen no se sol presentar.
Una altra manifestació freqüent de la síndrome de l’intestí irritable és la pesadesa abdominal després dels àpats. Actualment, es considera que aquest símptoma és provocat per un alentiment del ritme de contraccions de la paret de l’estómac, a conseqüència del qual els aliments tendeixen a romandre més temps del que és habitual a l’interior de la cavitat gàstrica. Sovint, igualment, la sensació de pesadesa abdominal s’acompanya d’eructes freqüents, manca de gana, nàusees o fins i tot vòmits.
Hi ha persones que pateixen uns determinats símptomes extradigestius, com ara sudació intensa, palpitacions, mal de cap, sensació de manca d’aire o dolor toràcic. Aquests símptomes, que només es presenten en alguns casos, se solen manifestar en forma episòdica, en general quan la persona travessa un moment especialment crític des d’un punt de vista emocional, per bé que de vegades es mantenen durant algunes setmanes o mesos.
Evolució
La síndrome de l’intestí irritable pot evolucionar de manera molt variable, per bé que en general s’estableix crònicament alternant períodes d’exacerbació simptomàtica amb períodes de tranquil·litat relativa.
La durada dels períodes d’exacerbació simptomàtica és molt irregular, no solament entre les diverses persones que pateixen d’aquest trastorn, sinó que varia en la mateixa persona. Així, alguns d’aquests períodes poden durar dies, mentre que d’altres es mantenen durant alguns mesos, o fins i tot anys.
És difícil de determinar quines són les circumstàncies que desencadenen l’aparició de cadascun d’aquests períodes d’exacerbació simptomàtica. Tanmateix, però, en algunes persones s’esdevenen gairebé sistemàticament quan s’intensifica la tensió emocional, per exemple per una entrevista laboral o en experimentar un desengany amorós.
Quan el restrenyiment no pot ésser controlat amb el tractament oportú s’incrementen les possibilitats que es presentin algunes complicacions, com ara hemorroides, és a dir, la dilatació de les venes que voregen l’esfínter anal, o fissures anals, lleus esqueixaments de l’esfínter anal. Això és degut al fet que quan la matèria fecal és seca i dura, com s’esdevé habitualment en cas de restrenyiment, entra en contacte intensament amb la superfície de l’esfínter anal en ésser expulsada de l’organisme. Quan la diarrea o el dolor abdominal són molt persistents o molt intensos poden impedir la realització de viatges o fins i tot de les ocupacions quotidianes. De fet, la síndrome de l’intestí irritable és una de les causes d’absentisme laboral més importants. Igualment, de vegades, la manca de gana i la diarrea crònica comporten pèrdua de pes o, fins i tot, en casos extrems, un estat de deshidratació.
Tanmateix, però, en la majoria dels casos el pacient pot continuar fent una vida del tot normal i, malgrat els episodis més o menys reiterats o persistents de diarrea, aconsegueix de mantenir una aportació nutritiva adequada.
Diagnosi
La diagnosi de la síndrome de l’intestí irritable se sol inferir a partir dels símptomes i de les característiques que presenten, per bé que per a confirmar-la, cal realitzar diverses proves complementàries destinades a descartar l’eventual presència d’una lesió orgànica al tub digestiu.
La presència de dolor abdominal i restrenyiment o diarrea crònica, que no alteren l’estat general de l’organisme, i sobretot si afecten una persona des de la infantesa, l’adolescència o abans de quaranta anys d’edat, constitueixen dades molt suggeridores de síndrome d’intestí irritable. Una altra dada suggeridora és que aquests símptomes es presentin periòdicament, sobretot en aquelles persones preocupades per la seva salut corporal o bé que travessen circumstàncies crítiques des d’un punt de vista emocional.
La palpació de l’abdomen pot aportar igualment dades importants per a la diagnosi, ja que en la majoria dels casos es pot detectar que l’intestí gros es troba contret i allargat.
Per a confirmar-la, se solen sol·licitar algunes proves complementàries, com ara el tacte rectal o la palpació interna del recte, l’última porció de l’intestí; la rectosigmoïdoscòpia, és a dir, la visualització de les porcions terminals de l’intestí gros per mitjà d’una sonda introduïda a través de l’esfínter anal; l’exploració del còlon per ènema, és a dir, l’exploració radiològica de l’intestí gros prèvia introducció d’una substància de contrast als raigs X a través de l’esfínter anal, o l’exploració radiològica de la part superior del tub digestiu, és a dir l’esòfag, l’estómac i el duodè, la primera porció de l’intestí prim.
Quan hom dubta encara de la certesa de la diagnosi, per exemple perquè es practiquen alguns dels estudis esmentats sense que es posin de manifest alteracions clares, cal de vegades efectuar una biòpsia intestinal, és a dir, l’obtenció d’una mostra de teixit intestinal perquè sigui estudiada al laboratori buscant lesions anatòmiques. En el cas de la síndrome de l’intestí irritable, l’examen microscòpic de les mostres obtingudes és del tot normal, la qual cosa indica que les molèsties no són degudes a cap alteració anatòmica corresponent a una altra malaltia.
Tractament
El tractament de la síndrome de l’intestí irritable és adreçat a disminuir-ne la intensitat o eliminar-ne els símptomes, i reduir la freqüència amb què se succeeixen els períodes d’exacerbació. I això, pel fet que encara no es coneixen bé quins són els mecanismes gràcies als quals, en cas de síndrome d’intestí irritable, la tensió emocional es tradueix en una alteració del funcionament de l’intestí i d’altres vísceres digestives i, per tant, no és possible de seguir-ne en la pràctica un tractament de fons o guaridor.
Esquemàticament, el tractament simptomàtic comprèn un vessant psicològic i, eventualment, la realització d’una dieta especial o l’administració d’alguns medicaments.
Hom considera que el vessant psicològic del tractament és el més important, i el seu objectiu primordial és que el pacient comprengui i accepti que pateix d’un trastorn digestiu funcional crònic. El fet que el malalt adopti aquesta actitud presenta dos avantatges, un dels quals és que deixarà de pensar que pateix d’una malaltia més greu, com per exemple un tumor maligne d’una víscera digestiva, la qual, en les seves fantasies, pot fer responsable dels símptomes que presenta. L’altre avantatge és que el pacient reduirà l’ansietat pel que fa a la simptomatologia que experimenta i el nivell de dependència amb relació al funcionament del seu aparell digestiu, la qual cosa, en si mateixa, ja és una veritable pauta terapèutica.
La relació que s’estableix entre el metge i el pacient pren una dimensió molt destacada en el tractament d’aquest trastorn i és imprescindible que sigui estreta i confiada. Tanmateix, però, aconseguir aquesta confiança per part del pacient no és habitualment gaire fàcil. Això és degut, d’una banda, al fet que la majoria de persones que són afectades per aquest trastorn són molt susceptibles i desconfiades pel que fa a la valoració que d’altres persones fan dels símptomes que pateixen. I, de l’altra, al fet que moltes d’aquestes persones, com que es tracta d’un trastorn crònic, han consultat prèviament d’altres facultatius i se senten desesperats o simplement no confien en el tractament.
Per les raons esmentades anteriorment, en molts casos hom recomana la realització d’una psicoteràpia, amb la qual no només es pretén que la persona comprengui i accepti la malaltia sinó que també enfoqui d’una manera més reflexiva els seus conflictes emocionals. La dieta pot tenir un paper important en el tractament, per bé que només s’indica en els casos en què es pot verificar que després de la ingestió d’uns aliments determinats es presenten els símptomes. En aquests casos, doncs, es recomana l’abstenció d’aquests aliments.
L’administració de medicaments se sol reservar per als moments que la simptomatologia és més intensa. Així, per exemple, en alguns casos de restrenyiment s’indiquen laxants; quan es presenta diarrea crònica, diversos fàrmacs que disminueixen la freqüència i la intensitat de les contraccions intestinals, com la loperamida, o, quan la tensió emocional de la persona que n’és afectada és molt pronunciada, tranquil·litzants.