Definició
És anomenat càncer o tumor maligne d’anus el desenvolupament anòmal d’un grup de cèl·lules procedents dels teixits que formen el conducte anal, que es reprodueixen molt acceleradament i originen la formació d’una massa o tumor. Aquests tumors tendeixen a créixer cap a la llum del conducte anal, i es manifesten habitualment amb l’aparició d’un nòdul en la superfície del conducte anal, que sovint s’erosiona i sagna. També sol originar coïssor o dolor, sobretot després de les deposicions. Sense tractament, les cèl·lules tumorals tendeixen a infiltrar-se pels teixits profunds, es propaguen cap als ganglis limfàtics de l’engonal o la pelvis, i igualment ocasionen metàstasis o aparició de tumors secundaris en òrgans més allunyats, com ara els ossos o els pulmons.
Freqüència
Els tumors malignes del conducte anal són poc freqüents, ja que representen només aproximadament un 2% del total dels tumors malignes que es localitzen a l’intestí gros.
Causes
La causa d’aquest trastorn és encara desconeguda i no se n’han pogut determinar factors predisposants.
Tipus
Hom diferencia alguns tipus de càncer d’anus a partir del fet que el tumor es pot originar en diverses cèl·lules de les que formen els teixits del conducte anal. En cada cas, les característiques del tumor i l’evolució que presenta varien, per bé que, tractant-se de tumors malignes, més aviat o menys provocaran a la fi alteracions semblants.
Com que el conducte anal, a diferència de la resta de l’intestí gros, es troba cobert d’una capa de teixit epitelial, similar a l’epidermis cutània, la majoria dels tumors malignes que es localitzen al conducte anal són similars als que afecten la pell. Així, entre els tumors malignes que es poden localitzar a l’anus, els més freqüents són el carcinoma de cèl·lules escamoses, que adopta l’aspecte d’una lesió erosiva semblant a una fissura; el carcinoma epidermoide, que sol créixer ràpidament, forma un nòdul similar a una berruga i tendeix a envair precoçment els teixits sans veïns, i el melanoma, que forma una massa pediculada de coloració blavosa o negra, i aviat tendeix a originar metàstasis.
Manifestacions i complicacions
La manifestació més precoç del càncer d’anus sol ésser la percepció del mateix tumor, ja que com que el conducte anal inclou els 2 cm darrers del recte, les masses tumorals que s’hi desenvolupen a l’interior pràcticament són visibles des de l’exterior.
En la majoria dels casos, fins quan el tumor és petit, origina coïssor, o fins i tot dolor, que s’incrementa durant les deposicions o bé després. Les sensacions molestes també s’intensifiquen durant el repòs nocturn, ja que la calor i la sudació augmenten la irritació local que ocasiona el creixement del tumor.
És habitual que durant la defecació es presentin d’altres manifestacions, a causa del fregament de les matèries fecals amb el tumor. Així, el tumor es pot erosionar i causar hemorràgies, en general molt lleus; en aquest cas, és possible d’observar sang en forma d’estries allargades que cobreix la deposició.
També és freqüent que els teixits tumorals s’infectin. En aquest cas, el teixit infectat origina secrecions purulentes, que igualment són expulsades amb les deposicions. A més, les infeccions poden causar complicacions, corresponents al pas de gèrmens des de la superfície del conducte anal fins als teixits més profunds. Així, són comuns els abscessos anorectals, cavitats anormals que s’omplen de pus, i les fístules, conductes anormals que comuniquen el conducte anal amb la pell adjacent o d’altres òrgans, com la bufeta urinària o la vagina.
Si bé en un primer moment la massa tumoral creix cap a la llum del conducte anal, sense el tractament adequat el teixit cancerós s’infiltra finalment pels teixits veïns. A més, és habitual que les cèl·lules canceroses penetrin als vasos limfàtics i atenyin els ganglis limfàtics inguinals, que s’inflamen i solen ésser dolorosos. Igualment, a través de la circulació sanguínia les cèl·lules canceroses poden arribar a qualsevol sector del cos i originar la formació de metàstasis o tumors secundaris en d’altres òrgans, com ara ossos o pulmons, amb la simptomatologia corresponent. En un darrer estadi de la malaltia, si no s’hi aplica tractament, les disseminacions del tumor causen nombroses alteracions orgàniques capaces de provocar la mort del pacient.
Diagnosi i tractament
La diagnosi s’estableix a partir de les manifestacions i hom la confirma amb la inspecció de la zona i l’obtenció d’una mostra de la lesió o biòpsia, que posteriorment és analitzada al laboratori.
El tractament és, bàsicament, quirúrgic. La intervenció consisteix en l’extirpació del tumor. Igualment, segons el tipus de tumor de què es tracti, la localització que presenta i el grau d’evolució, en alguns casos cal extirpar també una part del conducte anal o bé tot sencer, o fins i tot el recte. En aquests darrers casos, per tal de permetre que la matèria fecal sigui evacuada adequadament, cal procedir a la tècnica anomenada anus contra natura, que consisteix a connectar l’extrem de l’intestí gros a la vora d’una incisió que es practica sobre la paret abdominal.