Definició
És anomenat càncer d’estómac, càncer gàstric o tumor maligne d’estómac el desenvolupament anòmal d’un grup de cèl·lules procedents dels diversos teixits que constitueixen aquest òrgan, que adopten característiques atípiques, es reprodueixen molt més ràpidament del que és habitual i formen una massa o tumor. Durant les fases inicials, el tumor maligne se sol estendre exclusivament a les capes més superficials de la paret interna de l’estómac. En canvi, més endavant, si no es procedeix al tractament adequat, s’infiltra progressivament per tota la paret de l’estómac, envaeix els teixits veïns i algunes de les cèl·lules canceroses es desprenen de la massa tumoral primitiva i s’introdueixen als vasos limfàtics o sanguinis, amb la qual cosa originen el desenvolupament de tumors secundaris o metàstasis als ganglis limfàtics i d’altres òrgans o teixits més o menys allunyats de l’estómac, com ara el fetge, els ossos, la pell o el pulmó.
Freqüència, edat i sexe
La incidència del càncer d’estómac varia considerablement en les diverses regions del planeta. Així, per exemple, al Japó, a Xile o a Islàndia afecta anualment 50 persones de cada 100.000 habitants, mentre que en països com Nova Zelanda, Egipte o Malàisia és molt poc freqüent. Hom considera que hi ha factors ambientals que determinen aquestes diferències, ja que, per exemple, mentre que al Japó la seva incidència és tan elevada que constitueix una de les causes principals de mort, entre els japonesos que viuen a Amèrica del Nord la probabilitat de patir d’aquesta malaltia és molt inferior. Al nostre medi provoca una mortalitat anual de gairebé 16 casos per cada 100.000 habitants.
La freqüència del càncer gàstric és diferent segons l’edat de la població. Així, l’edat més freqüent d’aparició és la compresa entre 50 anys i 70, mentre que per sota de 40 anys només es presenta excepcionalment.
Pel que fa al sexe, el càncer d’estómac és dues vegades més freqüent en els homes que en les dones.
Causes
La causa íntima dels tumors malignes d’estómac, com la del càncer en general, és desconeguda. Tanmateix, però, a partir de diversos estudis estadístics i experimentacions de laboratori, hom considera actualment que hi ha diversos factors que hi predisposen perquè, d’una manera més o menys directa, n’afavoreixen o en precipiten l’aparició.
Entre els factors predisposants, es considera molt important la predisposició genètica, ja que el càncer gàstric és molt més freqüent en determinades famílies que en la resta de la població, i més entre les persones que tenen el grup sanguini A, un tret transmès hereditàriament. Llevat d’aquests casos, no és possible d’establir prèviament quines són les persones que es troben predisposades genèticament a patir de càncer d’estómac, ja que encara no s’ha pogut identificar un gen responsable de la transmissió. Igualment, per aquesta mateixa raó, encara no ha estat confirmada plenament l’existència d’una predisposició genètica.
Segons dades estadístiques, el càncer d’estómac incideix amb una freqüència especial en persones que pateixen d’altres trastorns gàstrics. Així, es manifesta en gairebé un 10% dels casos de gastritis atròfica de llarga evolució, aproximadament en un 5% dels casos de malaltia de Ménétrier —un tipus particular de gastritis crònica— i entre un 5% i un 10% dels casos de tumors benignes d’estómac. Hom desconeix quins són els mecanismes íntims gràcies als quals l’aparició d’un tumor maligne s’esdevé amb tanta freqüència quan prèviament hi ha aquests trastorns gàstrics. A més, s’ha constatat que globalment és vuit vegades més freqüent en persones que han estat sotmeses a l’extirpació quirúrgica d’una porció de l’estómac, per qualsevol raó, que en la resta de la població.
Actualment es considera també que poden predisposar a un càncer d’estómac diversos factors ambientals, en especial uns hàbits alimentaris determinats. Així, per exemple, hom creu que el consum habitual de líquids o aliments molt calents, o de peixos fumats, pot afavorir a la llarga l’aparició d’un tumor maligne d’estómac, ja que en la majoria dels països en què aquests hàbits es troben molt estesos, com és el cas de Xile, Japó o els països escandinaus, la incidència d’aquesta malaltia és molt superior que en la resta del planeta. Això no obstant, aquesta hipòtesi tampoc no ha pogut ésser confirmada, ja que es desconeixen quines són les substàncies o els mecanismes íntims en concret que eventualment es troben involucrats en l’aparició i el desenvolupament d’aquest trastorn.
Tipus
Segons el teixit d’on sigui originari el tumor es diferencien, esquemàticament, dos tipus de tumors malignes d’estómac: el carcinoma gàstric i el sarcoma gàstric.
El carcinoma gàstric, que comprèn més del 95% del total de casos, s’origina a les glàndules gàstriques, és a dir, les glàndules localitzades a la paret de l’estómac que tenen la funció de produir i secretar el suc gàstric.
Al seu torn, es poden diferenciar quatre tipus de carcinomes d’estómac, segons el grau de desenvolupament, la direcció en què es produeix el creixement i les característiques de les lesions que ocasionen: els incipients, els infiltrants, els ulcerosos i els vegetants.
Els carcinomes incipients, que constitueixen la fase inicial de tots els casos, es caracteritzen perquè són molt petits, d’uns pocs mil·límetres de diàmetre com a màxim, i perquè es localitzen exclusivament en les dues capes més superficials de la paret interna de l’estómac, és a dir, la mucosa i la submucosa gàstrica.
Els carcinomes infiltrants, als quals corresponen el 60% dels casos un cop superada la fase inicial, es caracteritzen perquè fonamentalment creixen cap a l’interior de la paret de l’estómac, tant en extensió com en profunditat. Aquests tumors, en general, són els que tenen un pronòstic més desfavorable, perquè travessen ràpidament tota la paret de l’estómac i s’infiltren pels òrgans veïns com ara el fetge, el pàncrees, l’esòfag o l’intestí gros. A més, solen originar metàstasis en fases relativament precoces. El creixement en profunditat i en extensió a l’interior de la paret gàstrica se sol produir en un sector més o menys delimitat de l’estómac, que en general correspon a les proximitats de la zona originària del tumor. De vegades, però, es presenta el que es considera un subtipus de tumor infiltrant, anomenat linitis plàstica, la principal característica del qual és que gairebé tota la paret de l’estómac s’engruixeix considerablement, tant cap a fora de l’òrgan com cap a dins, de manera que la llum de l’estómac queda pràcticament col·lapsada.
Els carcinomes ulcerosos, als quals corresponen aproximadament un 35% del total dels casos després que s’ha superat la fase inicial, es caracteritzen pel fet que tenen un aspecte semblant al de l’úlcera pèptica, és a dir, que es tracta d’una lesió de tipus erosiu, arrodonida o oval, en general d’uns dos centímetres de diàmetre. Com l’úlcera pèptica, els tumors ulcerosos es cicatritzen i s’obren alternativament, de manera que ambdós trastorns, en la pràctica, són difícils de diferenciar. Els tumors ulcerosos, però, més tard o més d’hora tendeixen a infiltrar-se pels òrgans propers, o bé també creixen cap a l’interior de la cavitat gàstrica. Malgrat tot, el pronòstic sol ésser més bo que el dels tumors infiltrants, perquè en aquest cas tant la invasió d’altres òrgans com les metàstasis s’esdevenen en general en fases més avançades.
Els carcinomes vegetants, als quals corresponen menys d’un 5% del total de casos superada la fase inicial, es caracteritzen perquè creixen fonamentalment cap a l’interior de la cavitat estomacal i adopten en general una forma allargada, semblant a la dels pòlips gàstrics, un tipus de tumor benigne d’estómac. De fet, molts d’aquests tumors vegetants es presenten a conseqüència de la malignització, és a dir, de la cancerització, d’un pòlip gàstric. Els tumors vegetants són els que tenen un pronòstic més bo, perquè en general triguen anys a envair els òrgans propers i originar metàstasis.
D’altra banda, el sarcoma gàstric s’origina a partir d’altres cèl·lules de la paret gàstrica, com les del teixit limfoide que forma part del sistema immunitari, i en aquest cas és classificat com a limfoma gàstric; o bé es desenvolupa a partir de les fibres musculars, i aleshores és anomenat liomiosarcoma. El sarcoma gàstric sol créixer molt ràpidament i en general ho fa sobretot cap a l’interior de la paret de l’estómac i adopta un esquema de desenvolupament semblant al dels carcinomes infiltrants.
Manifestacions i evolució
Durant les fases inicials, quan el tumor és incipient, el trastorn sol ésser asimptomàtic i en general passa inadvertit. Això no obstant, en alguns casos es presenten manifestacions vagues i poc específiques, com ara pèrdua de la gana, molèsties a la part superior de l’abdomen, debilitat general o lleugera disminució del pes corporal. Probablement, l’aspecte més característic d’aquestes manifestacions, quan són provocades de manera efectiva per un càncer d’estómac, és que tendeixen a intensificar-se al llarg d’algunes setmanes o uns quants mesos. Però en aquestes fases posteriors és habitual que ja s’hagin presentat d’altres manifestacions més importants.
Les manifestacions més típiques d’aquesta malaltia solen produir-se quan el tumor ja s’ha estès més enllà de la mucosa i la submucosa gàstriques, i s’ulcera, es fragmenta i sagna, obstrueix el trànsit dels aliments o bé penetra profundament a la paret de l’estómac.
Un dels símptomes més freqüents i importants és el dolor, que es localitza a la part superior de l’abdomen i que pot ésser degut a una ulceració o bé a la destrucció del teixit que provoca la infiltració del tumor per l’interior de la paret de l’estómac. Quan el dolor és originat per una ulceració, habitualment s’intensifica després dels àpats i s’atenua o cedeix amb la ingestió de substàncies alcalines, com ara llet o medicaments antiàcids. Això és degut al fet que aquest tipus de dolor, com el de l’úlcera pèptica, és provocat per l’efecte corrosiu de l’àcid clorhídric, un dels components fonamentals del suc gàstric, i aquest efecte es neutralitza amb la ingestió de substàncies alcalines. En aquests casos el dolor sol remetre periòdicament, quan l’úlcera del tumor se cicatritza, per bé que amb el pas dels mesos tendeix a ésser permanent i més intens. Quan el dolor és degut a la infiltració del tumor per la paret gàstrica, ja des del començament és intens i continuat, no cedeix amb l’administració de substàncies alcalines ni es relaciona tampoc amb l’horari dels àpats. En les fases més avançades, igualment, quan el tumor ja s’ha infiltrat pels teixits veïns, el dolor pot ésser tan intens que obliga el malalt a estar-se al llit.
Altres símptomes freqüents són les nàusees i els vòmits, que es presenten quan el tumor dificulta el trànsit dels aliments, i per tant les contraccions gàstriques tendeixen a tornar-los a la cavitat bucal. Al principi els vòmits es produeixen una mica espaia-dament i ho fan sobretot després d’àpats abundants i especialment si són rics en aliments sòlids com ara trossos de carn, que són de digestió lenta perquè han d’ésser fraccionats a l’estómac abans d’atènyer l’intestí prim. En les fases més avançades de la malaltia, en canvi, i sobretot si es tracta d’una linitis plàstica, els vòmits es manifesten gairebé constantment després de cada àpat, o fins i tot després de beure líquids.
D’altra banda, la disfàgia —és a dir, la dificultat en la deglució dels aliments— és també una de les manifestacions freqüents. En el cas del càncer d’estómac, la disfàgia es manifesta quan el tumor es localitza a la regió superior de l’òrgan, proper a l’esòfag, i bloca l’accés del bol alimentari a la cavitat gàstrica. La disfàgia es percep com la sensació d’un cos estrany a l’interior del coll o el tòrax, que correspon al bol alimentari aturat a l’esòfag. En un primer moment se sol alleujar si els aliments són ingerits ben mastegats i acompanyats amb glops de líquids. Més endavant, en canvi, fins i tot els aliments líquids tenen dificultat a atènyer l’estómac. De vegades, els aliments retinguts durant una estona a l’esòfag pugen cap a la cavitat bucal, tornen a davallar i pujar, fins que finalment atenyen l’estómac o bé són expulsats fora de la cavitat bucal amb un vòmit.
Una altra manifestació relativament freqüent, sobretot en fases una mica avançades d’aquest trastorn, és l’hemorràgia digestiva, que pot ésser deguda a dos mecanismes. De vegades és causada pel fet que el suc gàstric corromp i esquinça algun vas sanguini d’un tumor ulcerat. En altres ocasions es produeix perquè el mateix tumor és de consistència fràgil i, per tant, es pot esqueixar amb facilitat, ja sigui espontàniament, per exemple durant la digestió, o bé quan es realitza algun moviment sobtat.
Les hemorràgies poc importants solen passar inadvertides quan es produeixen, ja que la sang abocada a la cavitat de l’estómac es barreja amb el contingut gàstric i és evacuada amb les matèries fecals. Però quan les pèrdues de sang són molt reiterades, encara que siguin lleus, al cap d’algun temps provoquen una anèmia, que pot ésser percebuda perquè el pacient manifesta pal·lidesa i debilitat i, sovint, es mareja. De vegades, aquests símptomes constitueixen la primera manifestació del tumor maligne d’estómac.
Quan les hemorràgies són més importants poden ésser advertides en el moment que es presenten o una mica després. De vegades es manifesten amb una melena, és a dir, una coloració negrosa de les matèries fecals, que apareix quan aquestes contenen quantitats importants de sang parcialment digerida a l’estómac. En altres casos s’evidencien amb una hematèmesi, és a dir, un vòmit que conté sang fresca i vermella, o bé que conté coàguls de sang, que són de coloració negrosa perquè en el temps que la sang ha romàs a l’estómac ha estat parcialment digerida.
La rapidesa amb què es presenten aquests símptomes es relaciona bàsicament amb la localització i el tipus de tumor de què es tracta. Així, per exemple, un tumor petit vegetant localitzat a la zona central de l’estómac pot ésser asimptomàtic durant alguns anys, mentre que un tumor infiltrant localitzat a la part inferior de l’estómac sol provocar ràpidament dolor, hemorràgies i vòmits. En alguns casos, però, hi ha tumors molt desenvolupats que ja s’han infiltrat per les diverses capes de la paret gàstrica o que fins i tot ja han originat metàstasis i només es manifesten amb una vaga molèstia abdominal, una sensació de malestar general o una lleu pèrdua de pes.
En les fases avançades de la malaltia és habitual que apareguin manifestacions com ara pèrdua de pes considerable, debilitat muscular marcada i propensió als processos infecciosos —pneumònia, per exemple— que constitueixen una de les causes més freqüents de mort en aquests casos. Aquestes manifestacions es presenten a conseqüència del defecte nutritiu i la disminució de les defenses de l’organisme.
En els períodes més evolucionats del trastorn, igualment, hi pot haver algunes manifestacions originades per les metàstasis o disseminacions a distància, com ara dolor al costat dret de l’abdomen i insuficiència hepàtica, dolor als ossos, distensió important i sobtada de la cavitat abdominal, tos persistent i sensació de manca d’aire, o l’aparició de diversos tipus de taques o bonys en la pell.
Diagnosi
Habitualment, hom estableix la diagnosi del càncer gàstric quan el tumor ja ha superat la fase incipient, perquè és a partir d’aquest moment que es manifesten els símptomes i quan amb els mètodes diagnòstics més senzills, com les radiografies d’estómac, se’n pot detectar l’existència.
L’aparició d’unes manifestacions determinades, com ara dolor abdominal persistent, nàusees i vòmits, o una anèmia, indueix a la sospita que hi pot haver una complicació gàstrica greu. En aquests casos, habitualment, hom sol·licita una seriada gastro-duodenal, és a dir, una exploració radiogràfica de l’estómac i el duodè, la primera porció de l’intestí prim.
Per tal de realitzar la seriada gastro-duodenal, el pacient ha d’ingerir una suspensió baritada, una substància de contrast que, a diferència de la paret de l’estómac, és opaca als raigs X i, per tant, visible en les imatges radiogràfiques. Després d’haver ingerit aquesta suspensió, hom practica una sèrie de radiografies, alhora que la substància de contrast s’introdueix i reparteix per l’interior de l’estómac. Com que la suspensió baritada es reparteix homogèniament per l’interior de la cavitat gàstrica, en les imatges radiogràfiques obtingudes és possible d’observar la forma de l’estómac i, especialment, si la paret interna és llisa, com ara s’esdevé en condicions normals, o bé si presenta irregularitats.
En el cas de càncer d’estómac, les imatges radiogràfiques solen posar de manifest alguns símptomes característics. Així, per exemple, si es tracta d’un tumor infiltrant, hom sol observar que un sector de la paret de l’estómac és massa rígid i adopta una forma semblant en totes les radiografies; en el cas d’un tumor ulcerós, que un sector d’aquesta paret presenta una excavació anormal, o en cas de tumor vegetant, que determinats sectors de la cavitat gàstrica no s’omplen amb la substància de contrast perquè són ocupats pel mateix tumor.
Les imatges radiogràfiques contribueixen a la diagnosi en gairebé un 80% dels casos. Però de vegades no són prou clares o bé es requereixen d’altres estudis per tal de precisar més les característiques de les lesions. Aquesta manca de claredat sol ésser molt freqüent en el cas dels tumors ulcerosos, les imatges radiogràfiques dels quals, i fins i tot la simptomatologia que presenten, són molt semblants als de l’úlcera pèptica.
Per tal d’ajustar més la diagnosi, hom sol·licita una gastroscòpia. Aquest estudi consisteix en la introducció d’una sonda especial a l’estómac, a través de la cavitat bucal. Aquesta sonda, de material flexible, té un sistema òptic a l’interior, gràcies al qual des de l’extrem exterior es pot visualitzar l’interior de l’estómac i sobretot les característiques de la paret interna. Així, la gastroscòpia és un mètode molt adequat en la detecció de tumors malignes d’estómac. De fet, aquesta tècnica permet de diagnosticar gairebé tots els tumors malignes d’estómac. A més, per tal de confirmar-ne definitivament la diagnosi i identificar amb precisió el tipus de cèl·lules que el formen i el grau de penetració en la paret de l’estómac, s’efectua una biòpsia. És a dir, s’extreu amb el gastroscopi una petita mostra del tumor, que posteriorment és enviada al laboratori i analitzada. En alguns casos, quan és especialment difícil de diferenciar una úlcera pèptica d’un tumor ulcerós, cal practicar diverses biòpsies per tal de confirmar-ne la diagnosi.
Quan, malgrat que s’han efectuat totes aquestes proves, hom no pot establir la diagnosi amb seguretat, per exemple perquè el tumor no ateny la superfície interna de l’estómac i és inaccessible al gastroscopi, cal recórrer a una laparotomia, és a dir, una exploració quirúrgica de l’abdomen, en què s’inspecciona la paret externa de l’estómac, s’observa si el tumor ha envaït els teixits propers i, ocasionalment, es practica una biòpsia.
Igualment s’efectuen d’altres proves complementàries per a detectar l’eventual presència de metàstasis, com ara radiografies de tòrax o tomografies axials computades de cap, ossos i abdomen.
Finalment, aplegant totes les dades obtingudes, abans de procedir al tractament adequat, s’intenta aclarir quin és el grau d’extensió del tumor, és a dir, determinar si es troba en la fase incipient, si ha penetrat a la paret de l’estómac, si ha envaït òrgans i teixits propers o si ha originat metàstasis.
Tractament
El tractament es planifica segons la localització del tumor, la grandària, el tipus i el grau d’extensió que presenta.
La mesura terapèutica més important i efectiva és la cirurgia, per bé que eventualment es complementa amb la radioteràpia, és a dir, l’aplicació de radiacions ionitzants, o la quimioteràpia, és a dir, l’administració de fàrmacs anticancerosos.
La cirurgia pot tenir aplicacions i objectius diversos. En la majoria dels casos és emprada per a extirpar tot el tumor amb la intenció d’eradicar definitivament la malaltia. En altres, en canvi, només exerceix una funció pal·liativa destinada a atenuar-ne els símptomes i prolongar la vida del malalt.
Quan la cirurgia és usada amb intenció guaridora, juntament amb el tumor s’extreu, com a mesura preventiva, un sector més o menys ampli de l’estómac, segons la grandària, el tipus i la localització del tumor. Quan el tumor és incipient o petit, sol ésser suficient l’extirpació del sector de la paret de l’estómac que el circumda i el conté. En canvi, quan el tumor és més voluminós o ha penetrat profundament en la paret gàstrica, hom sol extreure un sector important de l’estómac, o fins i tot de vegades la totalitat de l’òrgan. Posteriorment, se sutura l’extrem restant de l’òrgan a l’intestí per tal d’assegurar la continuïtat del tub digestiu.
Durant la intervenció s’explora l’interior de la cavitat abdominal per a detectar si el tumor ha originat metàstasis als ganglis limfàtics propers, i en aquest cas els que es troben afectats també s’extirpen.
En algunes ocasions, malgrat que la cirurgia es realitza amb intenció guaridora, durant la mateixa intervenció es posa de manifest que el tumor no pot ésser extirpat completament, perquè, per exemple, ha envaït òrgans propers com el pàncrees, el fetge o l’intestí gros, o bé s’ha disseminat de manera difusa per l’interior de la cavitat abdominal. En aquests casos, hom intenta d’extirpar la major quantitat possible de la massa tumoral i eventualment reparar les lesions que el tumor hagi provocat als òrgans veïns.
La cirurgia pal·liativa és emprada quan les dades obtingudes durant el procés de diagnosi permeten de deduir prèviament que el tumor no és del tot extirpable. Així, per exemple, quan un tumor maligne que no és completament extirpable obstrueix el trànsit dels aliments, s’efectua una intervenció quirúrgica pal·liativa per a desblocar l’accés dels aliments cap a l’estómac o bé la sortida des d’aquest òrgan, o, quan un tumor maligne que no és del tot extirpable és fràgil i sagna reiteradament, s’intenta d’extirpar el sector que n’és més afectat.
La radioteràpia és emprada en general com a mesura pal·liativa per a aturar el desenvolupament del tumor i alleujar-ne els símptomes, quan amb la cirurgia no s’ha aconseguit d’extirpar completament la massa tumoral. També constitueix una mesura terapèutica eficaç en el cas de sarcoma gàstric, com a complement d’una cirurgia amb intenció guaridora.
La quimioteràpia és indicada com a mesura preventiva complementària de la cirurgia o bé per a reduir la grandària de les metàstasis i desaccelerar, per tant, l’evolució de la malaltia.
Durant l’evolució del trastorn, ja sigui abans o després de la cirurgia, hom sol administrar igualment diversos fàrmacs per atenuar-ne els símptomes. Així, per exemple, sovint s’indiquen medicaments antià-cids, com hidròxid de magnesi o hidròxid d’alumini, per atenuar el dolor o la cremor, o bé medicaments analgèsics, com ara morfina i derivats, per tal de combatre el dolor que caracteritza les fases més avançades de la malaltia.
Pronòstic
El pronòstic de la malaltia és variable i depèn fonamentalment del grau d’extensió que tingui el tumor en el moment d’efectuar-ne la diagnosi i procedir al tractament.
Quan el tumor és detectat en la fase incipient, és a dir que no ha sobrepassat la mucosa i la sub-mucosa gàstrica, el pronòstic és excel·lent, ja que amb l’extirpació quirúrgica s’aconsegueix d’eradicar la malaltia definitivament en gairebé tots els casos.
Quan el tumor ja s’ha infiltrat per tota la paret gàstrica o ha originat metàstasis als ganglis limfàtics propers, o bé ha fet ambdues coses, amb l’extirpació quirúrgica s’aconsegueix d’eradicar definitivament l’afecció entre un 15 i un 40% dels casos.
Quan el tumor ja ha envaït els òrgans veïns, o bé ha originat metàstasis en d’altres òrgans, no és possible de practicar, en general, una cirurgia guaridora. Això no obstant, amb la cirurgia pal·liativa i la radioteràpia i la quimioteràpia, en aquests casos, globalment, s’aconsegueix de prolongar la vida del malalt durant una mitjana de divuit mesos.
Prevenció
Actualment no es pot efectuar una prevenció efectiva dels tumors malignes d’estómac, ja que es desconeixen quines són les causes i els mecanismes íntims involucrats en l’aparició d’aquest trastorn. Això no obstant, és probable que en un futur no gaire llunyà es puguin identificar amb més seguretat els factors genètics i els hàbits alimentaris que hi predisposen i, per tant, serà possible de prevenir-los.
Actualment, l’única mesura preventiva eficaç contra el càncer d’estómac és la diagnosi precoç dels tumors, quan encara es troben en la fase incipient i, per tant, amb l’extirpació quirúrgica se’n pot obtenir la guarició definitiva.
L’única tècnica eficaç per a la detecció dels tumors malignes d’estómac en la fase incipient és la gastroscòpia. En països com ara el Japó, es realitzen campanyes preventives massives en què periòdicament s’efectuen gastroscòpies als adults de més de quaranta anys. Aquestes campanyes preventives comporten un cost econòmic elevat i obliguen la població a sotmetre’s periòdicament a controls mèdics; tanmateix, en països com l’esmentat les despeses són justificades per l’elevadíssima freqüència del càncer d’estómac i perquè, en la pràctica, amb aquestes campanyes s’aconsegueix de diagnosticar-lo precoçment en un alt percentatge de casos. Al nostre medi, però, la incidència d’aquest trastorn és molt inferior, i la gastroscòpia, com a tècnica preventiva, només resulta indicada en les persones que es consideren especialment predisposades a patir de càncer d’estómac. Així, doncs, s’aconsella que els pacients que pateixen de gastritis atròfica, malaltia de Ménétrier o tumors gàstrics benignes, o bé als qui s’ha extret quirúrgicament una porció de l’estómac, segueixin controls periòdics, en general anuals, per tal que se’ls practiqui una gastroscòpia.